divendres, 31 d’octubre de 2008

Estany Blau

Estany Blau
Els peus a terra
el cor damunt d'un núvol
refent camins.
**********
Enlairo l'estel
per tots els camins
que no podem refer...
Onatge
***********
Embolcallat de sentiments,
neix un núvol petitet,
tot blanquet.
I en pegar-li la primera surra,plora.
Sentiments des del principi.
Doe
*******
Amb l'estel enlairat
trobaré nous camins
que parlaran de tu.
Noves flors
**********
"Blanc sobre blau.
Un pont entre els somnis.
Els ulls, un vals"
Barbollaire
***********
Terra i núvols.
Un estel tiba del meu cor.
El meu camí sóc jo.
Joan Grau

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Flor vermella

Va sortir entre moltes altres, just a la torratxa que li tocava, grossa i vermella de pètals sedosos i fràgils.
Semblava que tot havia de voltar al seu entorn, semblava que la resta no tingués cap importància.
Però, lentament, els pètals van perdre la lluentor, van oblidar dia a dia la suavitat i es van tornar arrugats i secs. I finalment van caure a terra, i va quedar-ne una tija prima i unes minúscules llavors.
I va ser en aquest moment, que la flor vermella, va ser menys vistosa que totes les altres.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Coincidir o no coincidir

Fa de mal dir perquè he pensat en els girasols per il·lustrar aquest tema. Potser per la uniformitat dels camps de girasols, on no hi ha cap altre flor que pugui trencar-ne la forma ni el color i on giren tots a la vegada segons l'hora del dia. Però la natura no és mai exacta ni precisa, va una mica a pams. Us heu fixat que algun cop n'hi ha un, un de sol en tot el camp, que mira del revés?

En un post de no fa gaires dies Des que érem petits - Dinant plegats - Final es va establir una llarga discussió. De les que a mi m'agraden, amb sinceritats, amb una certa vehemència, però molt bon rotllo. Us en dono les gràcies a tots els que hi vau participar.

Vaig llegir en algun lloc, que "sortosament" no coincidíem en les opinions i els diferents punts de vista. I sí, és una sort, que ningú cregui que té la veritat absoluta.

Però per més que a mi m'agradi reflexionar i donar voltes sobre un tema que m'interessa i arribar a expréme'l fins al final, penso, que habitualment en aquesta mena de discussions, tothom es queda amb la seva. Gairebé sempre. És difícil que algú canvii el seu punt de vista.

No sé si serviria de res preguntar-li al girasol que volta a l'inrevés que els altres , per què ho fa, i si té unes bones raons. Pobret! potser a vegades se sent sol i tot.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

2 mems d'un sol cop

Fa uns dies, una blocaire molt poètica, la Cèlia de Transparència em va enviar un mem.

1. Agafa el llibre més proper que tinguis, obre la pàgina 18 i transcriu la quarta línia.

El llibre que tinc més a prop és un llibre de nens i la pàgina 18 només té aquestes línies:

Llarga com la carena, sobre el riu
cada matí s'adorm la boira clara. Marià Manent

I el que llegeixo ara, que és un pam més enllà, diu:

¿Qué ocurriría entonces? ¿Què ocurriría si la capacidad del ...

del llibre "La revolución de la conciencia"

2.-Explicar l’últim que he vist a la tv:

Fa un moment el temps, que anuncia fred, fred, fred...

3.- Quins projectes tens entre mans?

Viure intensament les coses de cada dia i ser feliç, amb la feina, amb la família, amb els amics.

4.-Quin material t’agradaria provar?

No se m'havia acudit mai un desig d'aquesta mena... material? No sé què dir:

Em sap greu però no el passo... si algú el vol, li regalo.

I L'Assumpta m'ha enviat aquest mem:

Les normes són les següents:

1.- Posar aquestes regles al blog (ja ho estic fent)
2.-Posar l'enllaç de qui ens ha triat: BLOG DE L'ASSUMPTA
3.- Explicar 6 coses que m'agraden i 6 que no m'agraden
4.- Escollir 6 persones per a enviar-los-hi el mem, amb els seus enllaços respectius.
5.- Avisar-les deixant un comentari al seu blog.

Les sis coses que m'agraden:

1.- Anar d'excursió
2.- Llegir a la vora del foc
3.- Escriure amb moltes hores per davant.
4.- La feina que faig
5.- Parlar amb els amics/gues
6.- Les festes i reunions familiars.

Les sis coses que no m'agraden:

1.- Haver de córrer per a fer les coses que he de fer.
2.- Els crits i el mal rotllo.
3.- Manar
4.- Que em manin
5.- Haver de fer les coses per força
6.- Haver de passar el mem a sis persones

Seguint l'exemple de l'amiga Assumpta, incompleixo les normes, més i més que ella, i no passo el mem a ningú. Si algú ens vol explicar sis coses que li agraden i sis que no, té tota la llibertat de fer-ho, o no.

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Les barques de vela llatina entretingudes pel vent

Hi havia molta gent que esperava l'arribada de els barques, era una festa, amb una sardinada per a tothom qui volgués. I passava el temps... esperant...
*********
Al teu costat,
miro com juga el vent
amb les veles tan blanques.
El mar les enganya.
La placidesa de les onades
i un vent tossut
allunyen les barques
un i altre cop
del punt d'arribada.
La gent les espera,
amb impaciència,
tot vigilant
cadascun dels moviments,
que van i vénen.
De ben a prop, tu i jo,
sentim com la constància,
de tornar-hi un i altre cop,
ens acosta, encara.
Nosaltres com ells,
vencent obstinadament
qualsevol mena de vent advers,
arribem sempre al port
que desitjàvem.

dijous, 23 d’octubre de 2008

Amics, coneguts i saludats

Aquesta és una expressió que he sentit a dir moltes vegades quan es parla dels diferents graus de relació. L'escalonat que proposa està bé, però a mi em sembla insuficient.

Comencem pel graó més distant:

Saludats, crec que són les persones que coneixem, però que no hi tenim, habitualment cap conversa més que (tal com diu el seu nom) una salutació o quatre paraules de cortesia, sobre la salut, el temps o el futbol.

Coneguts, són aquelles persones que coneixem prou bé, amb qui podem tenir alguna conversa, si s'escau, com ara els bons veïns, les persones amb qui et relaciones habitualment de manera més o menys superficial.

I els amics, són els persones amb qui volem compartir alguna cosa, amb els amics anem d'excursió, a sopar, de viatge, de cap de setmana, al cinema, xerrem de moltes coses, ens expliquem la vida... són persones amb qui pots comptar, amb qui pots intercanviar favors o serveis: ajudar-se en un trasllat de casa, fer-se de cangurs mútuament si hi ha nens amb edats similars, ajudar-se en els coses en les quals l'un té més traça que l'altre...

I d'aquests amics n'hi ha molts, depenent de cada persona poden ser molts, força o uns quants, vull dir que habitualment, si et proposes anar al cinema un dia i vols fer-ho acompanyat, pots tenir un ventall bastant ampli de possibilitats.





Però hi ha una altra mena d'amics, d'aquells que tothom diu que se'n tenen tant pocs, un o dos com a màxim, però que poden alguns ser més que això, que són aquells a qui pots explicar qualsevol cosa que et vingui de gust. Aquells amb qui mútuament us proporcioneu un lloc segur, on no hi ha res que no es pugui parlar ni plantejar i amb qui hi ha una entesa que se sent més enllà de la racionalitat: una vibració, una sintonia, una inspiració. No ho sé com definir-ho, però on hi ha una confiança infinita que no s'acaba mai. I aquests tenen el mateix nom: amics, amics de l'ànima, es diu a vegades. Potser si que l'expressió és encertada.


Vosaltres creieu que afegint aquest graó de més... o sigui:
amics de l'ànima, amics a seques, coneguts i saludats, seria suficient per explicar totes les vostres relacions o coneixences? O ja us estava bé abans i no necessiteu distingir entre dues menes d'amics? O encara us en faltaria una altra... potser.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Veïns absents i enyorats

http://farm3.static.flickr.com/2026/2173273966_dacf609891.jpg


Quant fa que no sento els tallarols?
De matinada
vaig aprendre el teu cant
abans que el nom.


http://perso.wanadoo.es/albanell/blava/ocells/Luscinia%20megarhynchos%2022%2005%2005.JPG
Quants estius fa que ja no arriben els rossinyols?
Entre bardisses
ens acotxes i cantes
però no et sé el niu


Quants anys fa que no veig cap esquirol pels camins de casa?
Quan esmorzàvem
venies a veure'ns
damunt la branca.

http://www.xtec.cat/ceipmontcau-gelida/vella/aguiles/imatges/oliba.jpg

I que no sento el crit de l'òliba
Les nits d'estiu
cridaves solituds
endins del bosc



I les cuques de llum?
Estel petit
que inquiet has caigut
del llit de la nit


http://ichn.iec.cat/bages/planes/Imatges%20grans/ERI__.jpg

I algun eriçó de tant en tant...
Darrere el mur
un guerrer de joguina
baixa les armes.
********
Sí, encara queden animals:
Porcs senglars, talment com veïns que et creues pel carrer.
Tudons, tórtores, merles, garses i algun pitroig.

I també sento cantar ocells que no conec.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Les matemàtiques i la poesia

Noves flors està fent uns posts molt interessants sobre la bellesa de les matemàtiques.
Jo he participat a la seva proposta.

A cada funció una imatge, a cada imatge un poema. Busqueu les imatges al seu post.
La bellesa de les matemàtiques II: Funcions i poesia



1.- Funcions linials



Trencaré la funció linial


si tu em deixes.


¿Què hi fa que a cada fita


hi correspongui una sola solitud?


Vull compartir amb tu


aquest petit espai de vida.


***********


2.- Funcions trigonomètriques






Escolto les ones de la teva veu.


Miro les ones en la claror dels teus ulls.


I com ones que m'amaren,


sento els corbes del teu cos.


***************






3.- Funcions quadràtiques




S'esfilagarsen les paràboles


abans d'arribar fins a tu.


I tu els somrius


amb la cara esquitxada,


com si les provoquessis.



dijous, 16 d’octubre de 2008

Des que érem petits - Dinant plegats - Final


Vaig sortir del metro i eres allà, em vas veure i immediatament et vas treure les ulleres de sol que portaves, era el mes de juny i la claror ja era ben intensa. Jo vaig acostar-me i ens vam abraçar. Feia mesos que no ens vèiem i estàvem tant contents d’estar junts!

Et vaig dir fluixet, “així m’agrada, que et pugui veure els ulls”. Mentre ens separàvem de l’abraçada les mans van relliscar pels braços sense acabar-nos de separar del tot, per poder mirar-nos uns breus segons als ulls. I tot el que jo necessitava dels teus ulls era allà: l’alegria que no se n’esborra mai ( suposo que alguna vegada se’t deuen veure tristos, però he de reconèixer que jo no els hi he vistos mai), la immensa placidesa que desprenen sempre i que em fa sentir com si tots els meus neguits fossin petiteses sense importància i dues espurnetes petites, però intenses que tampoc els abandonen mai: una de misteri, (de tantes coses que portes dins i que potser no assoliré mai del tot) i una altra d’una lleugera nostàlgia (no se sap mai ben bé de què, o potser si que se sap, però tot i saber-ho se’m fa força indefinible).
- Ja veig que estàs bé - vaig dir-te
- I tu també, oi? - Vas confirmar tu.
- Si, també!
I vam dinar parlant de totes aquelles coses que no acostumen a sortir a les cartes. Posant-nos al dia de les qüestions més pràctiques. I estava bé amb tu, com sempre hem estat, des de petits.
M’agradava escoltar la teva manera d’explicar les coses, m’agradava deixar-me embolcallar per la teva tranquil·litat i placidesa i m’hagués agradat arribar a copsar del tot, a entendre, a sentir, a deixar-me encomanar aquesta felicitat teva “poc agitada”.

“Berta, ets feliç”? Em vas demanar complidor de les teves promeses. Jo no dubto. O no voldria dubtar… … responc clarament i amb paraules que si, que em sento molt feliç, que sovint me’n sento tant, que m‘ho dic a mi mateixa, mentre camino pel carrer o mentre planxo o cuino.

Em vaig predre aquesta pregunta anunciada com un joc de complicitats i quan vaig acabar d’explicar aplicadament allò que tots dos ja sabíem, vaig avançar la mà i te la vaig passar pels cabells.
-Oh! que curts!- vaig dir rient, com si em quedés decebuda.
Tu em vas mirar amb cara de “en sap greu, però no penso pas canviar-los”
I jo que no tinc cap intenció que canviis res de tu… res que tu no vulguis, vaig entendrir-me amb la teva expressió i vaig acaronar-te la barba.
-Martí, que maco que ets! - vaig dir a la vegada amb la mà i amb la veu.
Tu em vas somriure, acostumat des de sempre a la meva manera de fer i vam continuar parlant de la felicitat, dels enamoraments, de les maneres de viure, dels nostres secrets que coneixen tan poca gent, de triar què volem fer de les nostres emocions… Bé de tot allò que acostumem a parlar ben sovint.
Vam parlar també de fidelitat i d’infidelitat. Dius que no t’has sentit mai infidel, ni quan ho eres. Jo crec que tampoc.

En som ara, Martí? En aquest moment tan seré i tan innocent, però que no volem confessar a casa?

I després del dinar quan ens tornem a acomiadar al vestíbul del metro sense dir-nos que ens estimem molt, perquè no és un lloc adequat i perquè ja ho sabem de sobres, me’n vaig molt i molt feliç, amb el tacte de la teva barba a la galta, del nostre comiat que si bé ha seguit el ritual més comú, mai no deixarà de ser per a mi molt i molt especial.


I penso, sola, encara que hi hagi altra gent al tren, que hi ha una cosa de la qual estic ben i ben segura: que aquest sentiment és allà on ha de ser i que no el voldria pas empènyer cap a enlloc, ni aturar-lo en cap moment concret. Vull només viure’l i deixar-lo viure, a la seva manera, al seu ritme, al seu aire. I sé segur, Martí, que mai no deixaràs de sorprendre’m. Simplement, perquè conec els teus ulls des que érem petits i encara puc veure-hi l’espurneta de misteri que hi guspireja sempre. I la continuaré veient, no en dubtis, per un doble motiu: perquè hi serà i perquè la voldré veure.
Octubre 2005

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Des que érem petits - gener 76 -


Era el Gener 76, jo havia anat a escoltat Lluís Llach. L’ambient era impressionant i molt emocionant. Anava amb la meva germana petita, el seu nòvio de l’època i en Jordi. Tots quatre sortíem contents i excitats del concert quan entremig de la immensa gentada et vaig veure d’un bon tros lluny. Vaig cridar Martíiiiiiiii! I a la primera et vas girar. Sense pensar res, de primer impuls vam deixar els nostres acompanyants sense explicacions (era tan evident!) i ens vam trobar allà entre la gent a poca distància d’ells, però la suficient com per no haver de fer presentacions i passar una mica de tot.
- T’he de veure, necessito explicar-te moltes coses i vull saber com estàs.- vaig dir per desencallar aquella temporada d’espera.
- D’acord, vas dir tu. Demà et truco i ens pensem com ho fem.
I vas trucar. I jo et vaig dir que volia explicar-te coses meves, que no volia que sentís ningú més i menys en Jordi. Vivíem un “començament” difícil i jo em sentia poc menys que “estafada” per la vida.

Per aquesta raó, quan em vas trucar, vam decidir veure’ns a soles. Vam quedar una tarda i va ser com si no hagués passat el temps. Tot era al seu lloc entre tu i jo i parlar amb tu va ser per a mi el millor bàlsam del món.
Vam començar a veure’ns de tant en tant, sempre menys del que volíem, però com a mínim respectant el nostre espai i la nostra intimitat. Sense interferències de cap mena.
Al mateix temps vam començar a escriure’ns cartes. En aquell moment les escrivíem a mà i ni tan solament ens les enviàvem, ens les guardàvem d’una trobada a l’altra. D’aquesta manera, sempre que ens vèiem marxavem amb un piló de cartes que ens posarien al corrent de les setmanes, sovint mesos que havíem passat sense veure’ns.
Ho hem mantingut fins ara mateix, que les cartes són per internet i que ens veiem… posem quatre cops a l’any, a l’hora de berenar o de dinar.
I ara començo a pensar que, algun dia, no sabem pas quan serà, ni d’on ens vindrà el regal, soparem junts, per gaudir d’aquella màgia dels vespres que en reservar-se inexplicablement lluny de nosaltres, sembla ser que ens deu alguna cosa.


dimarts, 14 d’octubre de 2008

Des que érem petits - Les bordes

http://i221.photobucket.com/albums/dd103/carlesdanon/10%20GR%207%20Escaldes%20-%20La%20Farga/129_10Borda.jpg


De tant en tant, les excursions duraven més d’un dia. Aleshores dormíem a les bordes, sobre la palla. A vegades érem 8 o 10, a vegades fins a 20 o 25. Com que jo coneixia molt bé aquesta experiència, podia imaginar-la amb precisió, el dia que em vas explicar que el darrer cap de setmana que havies sortit d’excursió, havies posat el sac de dormir al costat d’aquella noieta, tan bonica, que cada vegada t’agradava més i que sense saber massa com ho havies fet, us havíeu agafat la mà i no us l’havíeu deixat anar més, en tota la nit. Em vas dir que no havies dormit gens, però tot i que després no us atrevieu a dir-vos gran cosa, gairebé ni a mirar-vos, tu et senties molt emocionat i molt feliç.

Jo et vaig esbullar els cabells una vegada més, en un gest que ara ja era conegut i que era com una mena d’abraçada simbòlica. Era una manera de compartir allò de més personal, que no es podia compartir de cap altra manera que no fos l’acolliment i l’estimació, sobretot alegrant-se que l’altre fos feliç.
Aleshores, tu i jo vam parlar del significat d’agafar-se la mà. Crec que vam descobrir junts que fins i tot un gest tan senzill, que en aquell moment consideràvem ple de significats transcendents, pot tenir diversos sentits, en contextos diferents.


Vaig preguntar-te molt seriosament, si creies que nosaltres encara podíem agafar-nos la mà, com quan érem petits o no tan petits, si en teníem ganes.
-I tant que si! - vas dir, mentre amb la teva mà acariciaves la meva suaument, sense acabar-la d’agafar.
-Em faria pena que no fos així.- vaig dir jo.
I jo també t’explicava els meus descobriments, els meus trasbalsos i els meus dubtes quan em vaig començar a mirar aquell primer nen, (perquè era un nen) i ell també em mirava i em somreia i venia a seure al meu costat sempre que podia i poc més tard quan aquell altre noi més gran que jo, que m'agradava i que creia que mai no es fixaria en mi, va començar a venir a veure el meu germà a casa meva més sovint que abans.

Sense adonar-nos-en la noieta tan bonica que es deixava agafar la mà i el noi més gran que em feia més cas que jo no em pensava, van anar agafant un protagonisme tan especial a la nostra vida, que fins i tot van fer que les nostres trobades, les nostres confidències disminuissin la freqüència.
Passaven les setmanes, a vegades els mesos sense xerrar.


I tu vas marxar, un bon dia, dins d’un tren amb moltes ganes de veure món i d’allunyar-te de tot i amb molta recança per les coses que deixaves aquí, tot a la vegada. Va passar molt temps, i tal com t’anaven creixent els cabells que m’agradava tant d’acariciar, en tenia menys i menys ocasions.


Mentre eres fora, jo vaig fer un llarg camí d’una altra mena. Em vaig comprometre a fer una vida de parella estable, amb tots els ets i uts. Em vaig casar. Tots els amics m’acompanyaven en una ocasió així, però tu eres a l’altra banda del món i ni tan sols et va assabentar del fet.

Potser va ser, per aquesta circumstància que les nostres parelles respectives no van coincidir en aquells anys. No es coneixien ni es coneixen encara. Sempre les hem mantingut al marge de la nostra amistat, de la nostra manera tan especial d’entendre’ns i d’entendre la vida.

Quan vas tornar, si que vas donar senyals de vida, però no trobàvem la manera de reemprendre les nostres confidències. Crec que no teníem massa ganes d’incloure-hi ningú més i no sabíem massa com manegar-nos-ho. I sense haver-nos dit ben bé perquè, ajornàvem una vegada i una altra aquest recomençament, o el que seria la nostra segona etapa.


dilluns, 13 d’octubre de 2008

Des que érem petits - Excursions



No crec que sigui exagerat dir que va ser en aquells temps, a partir del 13 anys, amb aquells amics, en aquell ambient, a la muntanya i en les excursions que fèiem, que jo vaig aprendre a mirar enfora de tant en tant i a deixar-me emocionar i seduir per la natura. Ella era allà, sempre i sense pressions de cap mena i sense presses m’anava entrant endins, endins. I tu m’hi ajudaves. Em parlaves de la sensació incomparable d’arribar al cim, dels rierols de muntanya amb la seva aigua clara i freda, de les fonts, dels arbres sacsejats pel vent.


Jo no sé ben bé si hagués estat capaç de sentir les mateixes coses sense les teves referències. Jo arribava al cim i tu, encara que fossis absent, em feies companyia amb les teves paraules. Sentia allò que m’havies explicat, com si fos un descobriment que jo hagués fet per mi mateixa.

Respirava a fons, dalt del cim i em sentia la persona més important del món, no pas per haver-hi arribat, sinó per ser capaç de sentir-me d’aquella manera, com tu m’explicaves que et senties.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Des que érem petits - El nens de la meva escola.

http://www.cinempatia.com/cine/uploads/images/quierem-3.jpg


Durant el breu període de dos cursos, vaig anar a una escola mixta, amb nens i nenes.
Crec que em convenia i que va ser una llàstima que no durés més.
Un dia a l’hora del pati, un grup de nens i nenes de la meva classe, de 8 o 9 anys, parlaven de fer-se petons als llavis. En parlaven com si fos una cosa molt important, en dos sentits: una cosa desitjada, molt emocionant i a la vegada una cosa força perillosa o prohibida.

Jo escoltava i no em podia creure que un simple petó fos ni una cosa ni l’altra. No entenia en absolut de què anava tot allò i seguint el meu costum escoltava, sense dir res.
Al cap d’una estona, quan tothom ja havia donat la seva opinió, em van preguntar:
-Tu t’atreviries a fer un petó als llavis d’un nen?
-Sí. – vaig dir avergonyida, però convençuda – Fer un petó no és res de dolent.
Van trobar un nen potser tan innocent com jo, (o no! Com podria saber-ho?) que també s’hi va atrevir. L’Arnau se’m va acostar, ens vam mirar una mica desconcertats i ens vam fer un petó ràpid i lleuger allà davant de tothom.


La reacció no es va fer esperar:
-Apa! Que fort! S’han fet un petó!
Ens miraven i parlaven de nosaltres com si haguéssim comés algun crim monstruós, incomprensible i desconegut fins aleshores.
Si abans estàvem desconcertats, després ja estàvem avergonyits, gairebé espantats. Tot i això l’Arnau em va dir, marxant del grup, tot enrabiat:
-No els facis ni cas, tots plegats no són res més que uns quants trossos d’ase.
Jo no entenia ben bé què em passava. No estava enfadada amb ells, ni amb ningú. Estava una mica trista, sense acabar de donar massa importància a la història del petó. Em sentia com si ells i jo parléssim llengües diferents, com si el món sencer i jo parléssim lengües diferents, i no hi hagués manera d’entendre’ns.


Quan vaig arribar a casa, a fora, al carrer, vaig trobar-te, Martí, que també arribaves.
Vam seure en un pedrís de davant de casa i de seguida em vas demanar què em passava.
T’ho vaig explicar, és clar! Quan estàs trist, el millor que pots fer és explicar-ho tot a un amic.
Tu vas dir, molt suaument:
-No t’amoinis, no estiguis trista. Estic segur que no has fet res de dolent. Com podria ser dolenta una cosa tan bonica com un petó?
Després vas passar-me el braç per l’espatlla, i tu mateix me’n vas fer un, de petó, només que aquest va ser a la galta.
Aquesta va ser la primera vegada que et vaig esbullar els cabells, mentre et tornava el petó (a la galta també). Era una manera de dir-te que tu i jo si que parlàvem el mateix idioma i d’agraïr-te que fossis allà i que m’entenguessis. Tenia nou anys, però ja tenia temps de sobres d’haver comprovat que amb tu sempre s’hi estava bé. No sé si et va agradar gaire que et despentinés, però ho vas acceptar amb bon humor.

http://www.posterspoint.com/laminas/nima/p/PL126.jpg

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Des que érem petits - Marges


I va arribar un dia que vam marxar de la ciutat. Vaig començar una nova vida, lluny, en un poble ni molt petit ni molt gran, a les muntanyes.
Allà vaig conèixer més de prop els nens.
Els trobava massa esvalotats. M’espantaven una mica. Sempre creia que el millor que tenien per oferir era algun cop de pilota.
Però hi havia excepcions: el meu germà i en Martí, que l’un més gran i l’altre més petit eren assenyats, tranquils i reposats.



Jo també n’era, podia estar jugant a casa, sola o amb les meves germanes, o llegint contes, hores i hores i passar-m’ho de meravella.
Però també podia amb les amigues, sortir i capbussar-me esbojarradament en el paisatge, banyar-me de muntanya.
Un dels jocs que vam inventar i va durar com a mínim tot un curs, era saltar marges. Els marges fets antigament per a cultivar un terreny tan pendent, ja no servien i hi havia crescut molta vegetació.
El nostre joc consistia en saltar o baixar els marges malgrat els arbustos, els esbarzers, i els arbres. Aquests darrers més aviat ens ajudaven, ja que amb la seva consistència ens hi podíem agafar.


Tu, a vegades, també venies, amb algun amic, podíem passar-hi tota una tarda de dissabte. I tot i la nostra prudència per a no fer-nos mal, en sortíem gairebé sempre ben esgarrinxats.
Si tu saltaves, jo saltava. A l’inrevés alguna vegada fallava, però habitualment, si jo saltava, tu saltaves. O sigui que teníem el criteri implícit de seguir el més atrevit a cada moment.
Quan no ho vèiem clar, ens miràvem i aleshores ja podien dir els altres el que volguessin, que no ens ficàvem mai en un forat massa profund, ni saltàvem cap alçada que passés de les nostres possibilitats.
Ens sentíem segurs l’un amb l’altre.


divendres, 10 d’octubre de 2008

Des que érem petits - La plaça



A vegades, la mare ens acompanyava a jugar una estona a la plaça, a mi i als meus germans.
-Mare, que pot venir en Martí?
-Si la seva mare el deixa venir, sí.
I no ens ho negaven gaire sovint, venies a la plaça i patinàvem a la pista, amb els patins de quatre rodes, i jugàvem a córrer i a tocar i parar entre els jardins i els arbustos dels parterres que ens feien d’amagatall.
I tu sempre guanyaves els nostres petits reptes, i jo somreia quan et veia content, i no m’importava gens ni cap derrota ni cap victòria, perquè si tu guanyaves sempre era com si jo guanyés.

dijous, 9 d’octubre de 2008

Des que érem petits - El balcó


A la ciutat, tot canviava i el món se’m feia ordenat i petit.
I m’agradava eixamplar el meu espai sortint a menjar el pa amb xocolata del berenar al balcó.
Tu també sorties al balcó del costat, i em parlaves, entre barrots, perquè érem petits, i no arribàvem més amunt, sempre de moltes coses: de l’escola, dels teus jocs, dels esports que t’agradaven, dels teus somnis…


Jo callava sovint, escoltava les teves històries que em transportaven a llocs desconeguts per a mi.


A un món de nois que només podia veure per petits forats.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Des que érem petits - L'hort



I vora de l’hort,
mentre anava a veure
si algun capgrós
dels que hi havia al safareig
ja treia les potes,
collia uns rams de flors,
molt petitons, a la meva mida.

La mare, sempre atrafegada,
no me’n feia massa cas.
El pare n’estava content
i em feia anar a buscar
un got amb aigua per a posar-les.

I tu, potser les volies tan a prop teu,
que per no separar-te’n,
les duies sempre a la butxaca.

Participació a Relats Conjunts

CAVALL Fernando Botero

Indiscutiblement, es va demostrar de la manera més fàcil i senzilla que Lance Armstrong tenia raó. Ell no s'havia dopat ni havia dopat el seu cavall.

Analitzats els possibles sospitosos es va veure amb claretat que el mòbil més potent acusava a en Clint. Pobre perdigó!

(Amb perdó als implicats, pel robatori d'idees, no m'hi he pogut resistir)


Participació al 77è Joc literari d'en Jesús Mª Tibau



Quan m’ho van oferir, em va fer il·lusió. Em van explicar que faria una feina útil, gratificant, i jo vaig voler creure que segurament que em faria famós i tot. Tothom em veuria i em sentiria. Col·laboraria a la disminució d’accidents i demanaria, a la meva manera el respecte màxim per als vianants, la part més feble del trànsit.

Quan em vaig adonar del meu error, ja no vaig poder fer-me enrere.

M’enllaminien especialment, les ratlles blanques i negres que tindria sota els peus. M’imaginava que podria bellugar-me per sobre d’elles i inventar-me mil i una melodies que em convertirien en el primer músic dins el món dels senyals de trànsit. I vaig veure aquí una gran ocasió Ja que a mi, allò que més m’hagués agradat, hagués estat ser pianista!

Però va anar passant el temps i em vaig adonar que ningú sentia la meva música. Primer pensava que potser teclejant més fort, que si era pel soroll dels cotxes... però no! La qüestió era que, la música, només la sentia jo. Les tecles han anat desapareixent sota els meus peus i finalment coix d’un peu, he hagut de quedar-me en silenci absolut.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Des que érem petits - (Un conte a llegir durant 10 dies) - La màquina de batre

A pagès, per a mi, l’estiu era tot un món: immens, sense límits d’espai i llarg com tota una vida.
Jugàvem junts els més grans i els més menuts, immersos en uns dies que mai no van ser iguals, ni repetits, per més que poguessin semblar-ho a primera vista.
L’esdeveniment de l’estiu, al menys per als més petits, el protagonitzava una màquina.
Arribava sorollosa, a la matinada, només que es començava a fer clar.


No sé pas per quina raó, ens deixaven sortir, quan la sentíem, plens de curiositat des del dia abans, mig adormits i encara amb el pijama posat, per si ens en cansàvem i volíem tornar al llit.
Sèiem a terra, tan a prop com ens deixaven acostar i ens embadalíem mirant la immensa trompa de metall que escopia palla sense aturar-se, a gran velocitat.


I vigilàvem atentament com creixia el paller.

Sèiem de costat
durant hores i hores, sense dir res.
El soroll ens hipnotitzava
i màgicament,
el paller prenia la forma esperada.
Mica en mica els nens se’n cansaven…
Tu i jo, contemplatius i resistents
apreníem la vida
en el lent creixement de cada cosa.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Casa

La Frannia del blog del mateix nom Frannia ens proposava descriure la casa. I jo que m'apunto a totes:

Àmbit de llum,

oberta als quatre vents,

la casa espera.



Disfressada sovint

amb ratlles de sol

i els estampats inquiets

de l'ombra de les fulles.



Presències tan avesades

respiren el mateix aire i

omplen els espais

suament asserenats,

de llibreries plenes,

de marcs amb cares somrients.


Només les flors, ja mortes,

de les torratxes buides

ran la porxada

criden una enyorança incomprensible.






Miratges

He vist unes quantes vegades un miratge. Un va ser molt semblant al de la fotografia (que no és meva). Impressiona veure com una aigua inexistent pot reflectir uns turonets ben reals.
Si et bellugues el miratge canvia. A vegades canvia de lloc, a vegades desapareix, a vegades manté la distància. El miratge més espectacular que he vist mai, va ser al delta de l'Ebre. Es veia un far, al mig de l'aigua, es veia clarament el far i el reflex. Caminàvem a poc a poc i el far s'allunyava mantenint sempre la mateixa distància amb nosaltres, fins que al final va desaparèixer, tot: el far, el reflex i l'aigua, erem al bell mig de la sorra.
Però el que avui em fa rumiar són els miratges mentals. Aquestes trampes que a vegades ens fem a nosaltres mateixos. I en aquestes també existeixen les tres possibilitats, que canviin de lloc, que siguem capaços d'anar mantenint el miratge, mentre anem descobrint trossets de camí ben reals o que tot de sobte deixem d'enganyar-nos i el miratge desaparegui.
Si pogués ser que s'anés allunyat mica en mica, potser seria més suau el despertar, però no: o manté la distància o desapareix de sobte!

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Silenci de l'aigua


Silenci de l'aigua.
No batega amb el vent,
no salta ni flueix.
Quieta i indiferent.
Claror de l'aigua.
que ens torna reflexes.
Omple els ulls
dels bocins de sol trencats.
Nostàlgia dolça
dels murmuris del rierol,
de la transparència,
de la clara frescor
de l'aigua ran dels llavis.
* * * * * *
Com ja es va fent habitual, pujo els comentaris poètics fins al post
* * * * * * *
Cançó de roca i aigua.
Aigua neta i fresca, ben fresca.
M'assereno i no trobo consol
sinó somnis,
només la tebior del riu
em dóna calma.
Cèlia del blog Transparència
* * * * * * * * * *
L'aigua purifica i dóna vida.
Dos arbres es fan l'amor en silenci.
Joan Grau del blog El Cop d'Ull
* * * * * * * * * *
L'aigua calla.
Jo la faig cantar.
Agenollat sobre l'herba humida
acarono la superfície,
cargolant el cel entre els dits.
L'aigua respon.
Canta fluixet,
per a mi només.
Arrenco gotes lluents i les hi torno.
Els aiguallums del sol ballen.
David del blog sOnablOc

divendres, 3 d’octubre de 2008

Començament



El camp silenciós,
les cases tancades o buides
potser girades d'esquena.
Només els núvols atrafegats,
miren d'omplir el retall de cel.
La més petita fa un un nuvolet de fum
per desmentir-me els pensaments.
Potser no podré mesurar mai:
Quanta pau ens pot encomanar
un racó de muntanya.
Quants records amaga cada pedra.
Quanta vida ens ensenya per davant.
Vaig començar a viure, just aquí,
en la més gran innocència dels 15 anys.
* * * * *
Ara una versió reduïda...
què tal?

Silenci a la terra.

Cases tancades.

Núvols que creixen.

I un fil de fum.

La pau s'escampa

les pedres parlen

la vida, encara,

al meu davant.

Aquí, l'inici.

Tendres 15 anys

* * * * * * *

Versió més reduïda encara:

La terra calla.

Núvols cobreixen el cel.

Records tan tendres

m'indiquen el futur.

El bell lloc del despertar.



La síntesi màxima oferta per Cinzia:
RECORDS DE
TERRA I NUVOLS
NO VULL DESPERTAR-ME!

dijous, 2 d’octubre de 2008

Nil.

D'antics moments
apedaço la tarda.
Si els mots s'amaguen
m'enfonso en els colors
que encara em porta el riu.

* * * * *
Altres versos que m'apedacen les hores:

I els pedaços faran
ressuscitar els mots.
Riu avall de colors
la tarda escolta.
* * * * *
Xipolleig del riu
a la faluga.
Cançó de bressol
per les ombres de la tarda.
Els colors dels mots
com una carícia
tendrament inesperada."
Barbollaire

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari