Finestra finlandesa

Foto Merike

Una finestra oberta

Si us hi aboqueu

veureu Finlàndia

Esperança, força, màgia

Imatge de Sauce

M'afegeixo a la lluita personal

d'uns amics.

Tenen la força

troben la màgia

i construeixen espases de llum

per a lluitar contra la fosca.

En aquest a nit d'espera,

penso en vosaltres.

La selva de la Tere

Aires de selva
entren per la finestra.
Calents i humits.




Els gatets juguen
o dormen o reposen.
Qui som per ells?

L'ampolla

Novaproposta blocaire

Quan temps perdut
per escriure el missatge.
Res no perdura.

Espera

Triaré

el teu lloc
per saber-te,

de lluny.
Per escurçar

l'espera.

D'una foto d'Estrip

Pètals blancs

Els cabells

suren
damunt

la pell
com

la fresca suavitat
dels pètals.

Aquest no és un dibuix, és una foto de Barbollaire acolorida.

(amb paint, amb paint, no puc evitar-ho..)

Pere Calders

M'afegeixo, molt tard, a la commemoració de l'aniversari de la mort de Pere Calders.

El fill de Venus

Es pot declarar un incendi, una guerra o el contingut d’una maleta, però no un amor. A propòsit de l’amor, totes les declaracions són indiscretes, fins i tot aquesta.

Per a un demà millor

(Drama en menys d’un acte)

L’escena representa:

A l’esquerra, una posta de sol. A la dreta, un cap de setmana.

En alçar-se el teló, l’únic personatge de l’obra (jove de bona presència) s’avança amb el propòsit de recitar un estremidor monòleg de protesta. Però es desploma el teló a causa d’una avaria mecànica i l’esclafa. Llestos.

FI

(Els dimarts no hi ha funció, per descans de la Companyia.)

El mirall de l’ànima

No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

A tornajornals

Un dels grans enamorats que registra la Història (encara que de moment no ho sembli), fou Lluís XVI, que va perdre el cap per Maria Antonieta. I tingué la sort, enmig de la desgràcia, d’ésser correspost en la mateixa mesura per la seva estimada.

Carta al jutge

Distingit senyor:

Porto fins a les darreres conseqüències el precepte d’estimar el proïsme com a mi mateix i ara, quan he decidit suïcidar-me degut a males transaccions i a desenganys amorosos, acabo de matar un veí del mateix replà, segon pis tercera porta, amb perdigonada d’escopeta de dos canons disparats alhora. Gràcies a aquesta fidelíssima interpretació del meu afecte als nostres semblants, ningú no em podrà engaltar que ja m’ho diran de misses...

Les meves finestres.

Seguint la idea d'en Xexu us ensenyo el meu racó.

És un racó reversible. De vegades em giro d'esquena a la finestra i a l'ordinador i canto alguna cançoneta.

Baladre

foto de si dubto sóc

Dansa el baladre

prop la caseta.

Les ombres fan puntes de coixí

sobre la paret blanca.

Gràcies Barbollaire per la cançó.

Vol de gavines

foto de Reflexions humanes

El dia és massa jove o massa vell.

L'enlluernament intensifica el moment

el fa obscur i de contorns poc definits...

Omplim-nos els ulls d'aquesta claror efímera

què hi fa que no puguem veure res més?

Els pedaços d'Hypatia

Fa pocs dies que Hypatia va passar pel meu bloc i jo pel seu.

Li dedico un post de benvinguda.

foto d'Hypatia

Juguen els núvols dels records

i s'esfilagarsen les enyorances.

S'enfilen els verds tendres del present.

Entre branques i núvols, escletxes de claror.

Cignes

foto de Montse-Arare

La nit enyora la tarda

i la claror que encega

i el lliscar plaent damunt les hores.

Aportació i contrapunt de Noves Flors:

I el dia xafogós
d'un sol estrident
enyora la nit
tèbia de foscor
i placidesa.

L'ermita com caixeta

Ermita de s. Antoni de Pàdua. La Torre de l'Espanyol.

foto de l'Anton

Caixetes als turons

caixetes als racons més bonics.

Ermites, com vigilants atents,

guarden sense mesura

la màgia antiga, de cada lloc.

Nathalie

Una cançó romantica que sempre m'ha agradat. Intentava ensenyar-li a una amiga com posar un vídeo al blog i com a exemple vaig posar aquest. I doncs aquí es queda!

NATHALIE (Pierre Delanoë / Gilbert Bécaud)

LA PLACE ROUGE ÉTAIT VIDE

DEVANT MOI MARCHAIT NATHALIE

IL AVAIT UN JOLI NOM, MON GUIDE

NATHALIE

LA PLACE ROUGE ÉTAIT BLANCHE

LA NEIGE FAISAIT UN TAPIS

ET JE SUIVAIS PAR CE FROID DIMANCHE

NATHALIE

ELLE PARLAIT EN PHRASES SOBRES

DE LA RÉVOLUTION D'OCTOBRE

JE PENSAIS DÉJÀ

QU'APRÈS LE TOMBEAU DE LÉNINE

ON IRAIT AU CAFE POUCHKINE

BOIRE UN CHOCOLAT

LA PLACE ROUGE ÉTAIT VIDE

J'AI PRIS SON BRAS, ELLE A SOURI

IL AVAIT DES CHEVEUX BLONDS, MON GUIDE

NATHALIE, NATHALIE...

DANS SA CHAMBRE À L'UNIVERSITÉ

UNE BANDE D'ETUDIANTS

L'ATTENDAIT IMPATIEMMENT

ON A RI, ON A BEAUCOUP PARLÉ

ILS VOULAIENT TOUT SAVOIR

NATHALIE TRADUISAIT

MOSCOU, LES PLAINES D'UKRAINE

ET LES CHAMPS-ÉLYSÉES

ON À TOUT MELANGÉ ET L'ON A CHANTÉ

ET PUIS ILS ONT DÉBOUCHÉ

EN RIANT À L'AVANCE

DU CHAMPAGNE DE FRANCE ET L'ON À DANSÉ

ET QUAND LA CHAMBRE FUT VIDE

TOUS LES AMIS ETAIENT PARTIS

JE SUIS RESTÉ SEUL AVEC MON GUIDE

NATHALIE

PLUS QUESTION DE PHRASES SOBRES

NI DE RÉVOLUTION D'OCTOBRE

ON N'EN ETAIT PLUS LA.

FINI LE TOMBEAU DE LENINE

LE CHOCOLAT DE CHEZ POUCHKINE

C'EST, C'ETAIT LOIN DÉJÀ

QUE MA VIE ME SEMBLE VIDE

MAIS JE SAIS QU'UN JOUR À PARIS

C'EST MOI QUI LUI SERVIRAI DE GUIDE

NATHALIE, NATHALIE.

La plaça Roja era buida

davant meu caminava Nathalie

tenia un nom bonic el meu guia

Nathalie.

La plaça Roja era blanca

la neu feia una estora

i jo seguia en aquest fred diumenge

Nathalie.

Ella parlava amb frases sòbries

de la revolñució d'octubre

i jo ja pensava

que després de la tomba de Lenin

aniríem al cafè Pouchkine

a beure chocolata.

La plaça Roja era buida

he agafat el seu braç i ha somrigut

tenia els cabells rossos el meu guia

Nathalie, Nathalie

A la seva cambra, ala universitat

una colla d'estudiants

l'esperaven impacientment.

Vam riure, vam parlar molt.

Volien saber-ho tot

Nathalie traduia.

Moscou, les planes d'Ucrania

i els Champs Elysés

ho vam barrejar tot i vam cantar.

I després van destapar

rient per avançat

xampany francès i vam ballar

I quan la cambra va quedar buida

tots els amics havien marxat

em vaig quedar sol amb el meu guia.

Ja no era qüestió de frases sòbries

ni de revolució d'octubre

ja no érem pas allà

acabada la tomba de Lenin

la xocolata de can Pouchkine

ja tot era molt lluny.

Que buida em sembla la meva vida

Però jo sé que un dia a Paris

Seré jo que li serviré de guia.

Nathalie.

De Personatges Itinerants II

Hi ha racons arrecerats

de qualsevol pluja

i de tota ventada.

Immensament petits.

Racons on passen els minuts

sense esgotar-se mai.

Preservats de llàgrimes i tristors,

hi ha racons arrecerats

on el dia i la nit

es barregen en un bes.

Fils de paraules

D'una foto de fanal blau

Embastem paraules de tots colors

ataronjades de somriures,

blau pàlid de xiuxiueigs,

violetes de ximpleries,

les fúcsies d'aclariments

i les vermelles dels riures.

Quan embastem silencis

els brodem ben irisats

sobre la pell.

Felicitacions

Aquarel·la de l'Anton amb les seves paraules afalagadores:

FLOR DE E S - TÉ - PA

que he extret d'una foto, a ella va dedicada i és per a ella,

senyalant tot el meu apreci per la seva persona i tot l'immens treball que desarrotlla, una senzilla aquarel·la com fent-li una caricia en un dia tant marcat.

I un acròstic posant peu al que més m'impresiona d'ella i que és

CARINYOSA.

AMOROSA,

REALISTA,

MAGNÀNIMA

ESPECIAL

.........

FELICITATS....!!!!! QUE RECORDIS SEMPRE AQUEST DIA . ANTON

He rebut per mail una felicitació d'onatge, amb un poema, jo hi afegeixo un dibuixet d'un vaixell de paper... Gràcies onatge!

A cada paraula

foc i cendra,

mar i sorra

lluna i sol

temps i vida

somnis i records

camí i drecera

pa i aigua.

A cada paraula

viatges sense mapes

carícies sense identitat

mirades sense miopia

uns rems sense barca

calendaris sense anys

la vinya sense por

l’ocasió sense lladre.

En cada paraula

un vaixell de paper.

onatge

Buguenvíl·lea

dibuix d'una foto de fra miquel

Olor de jardins

les sabates mullades

i els ulls que brillen.

Grec

Hi ha qui diu que existeixen les fades, els follets, els mags, les bruixes bones o dolentes... hi ha qui diu que això són coses dels contes i de les històries i que ni existeixen ni existiran mai;

Si un dia en veiem algun, deixarem de dubtar si existeixen o no, perquè l’haurem vist. Si no tenim la sort de veure’n cap... el dubte pot continuar.

Però fa uns dies vaig anar al teatre grec, a Montjuïc i el vaig veure. No sé si surt sempre o té tendència a amagar-se... tampoc hi vaig tant com per a poder-ho assegurar. Sé que jo no l’havia vist mai i l’altre dia el vaig veure, claríssim inqüestionable, ben il·luminat amb els focus de l’escenari.

De tots els animals i éssers mítics, aquest és el més desconegut.

Viu allà al teatre Grec i s’alimenta de música, bàsicament.

És pacífic, i té aspecte de bon Jan.

L’heu vist? Heu anat al Grec aquest estiu? Heu mirat bé la paret de darrere l'escenari? No m’agradaria ser l’única que el pot veure... si us plau, si algú l’ha vist que m’ho digui! Els meus acompanyants el van poder veure... però només després que jo el dibuixés i el poguessin buscar i comparar amb el dibuix... què hi dieu? Quin nom li posaríeu?

De Personatges Itinerants

De la claror dels teus ulls,

en bec el riure silenciós.

Nostàlgies vénen i marxen

com esfilagarses d'un sucre

que se'ns desfà entre les mans.

Salten espurnes de colors,

de tendresa, de misteri,

i d'altres que no conec.

En la claror dels teus ulls

hi viatja el teu univers.

Diari 1987 de Manuel de Pedrolo - 12 de juliol 1987

Uns veïns tenen un rellotge de cucut. Vol dir que a l'estiu, també el tenim nosaltres.

Manuel de Pedrolo

M'ha fet pensar amb els gossos...

parafrasejant Pedrolo:

Molts veïns tenen un gos. Vol dir que a l'estiu, nosaltres tenim molts gossos.

L'Striper em va demanar de dibuixar-li la Lluna.

Parlant de gossos, he recordat el dibuix que li vaig fer.

Carles Riba

Dia 12 de Juliol, cinquentenari de la mort de Carles Riba:

Llibre primer d'Estances

[1]

T'ha enquimerat la gràcia fugitiva

d'un desig i ara ets deserta, oh ment.

Ai soledat sense dolç pensament

i foll traüt sense paraula viva!

Però ¿què hi fa, si dins el teu oblit

la inquietud pregonament perdura?

Encara el goig sobre la carn s'atura,

duent l'anunci d'algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetua

damunt les cendres del desolament;

no vulguis calma en ton oblit, oh ment,

oh folla que has gosat mirar-te nua.

[42]

Tènuement mon cant declina:

els mots son tendres i perfets;

mes, febre viva, tu no hi ets,

tu ja no hi ets, joia divina.

La blava coma ponentina

escondí el flam etern del sol;

mes fins que venci el negre dol

un llarg reflex ens il.lumina.

No per morir, joia divina:

sota l'or tímid d'un estel

jo esperaré el retorn fidel

del cant roent que ara declina.

Cavallet

- Ensenya'm com ho fas això dels dibuixos - em diu una amiga.

- Necessito algun model, a vegades n'invento però no em queden gaire bé.

- Una foto?

-Sí, una foto, què vols que dibuixi?

- El que vulguis... quanta estona hi estàs per a fer un dibuix d'aquests.

- Depèn, un quart d'hora... mitja hora.

- Va ensenya-m'ho!

(Veig un cavallet damunt d'un prestatge i poso "cavall" a les imatges de Google, en trio un que corre per un camp. Va ser un dels dibuixos més ràpids, però a la foto estava més guapo.)

116è Joc literari de Jesús Tibau

Ningú no recorda de qui era aquest despertador que ja no funciona ni té cap utilitat. El despertador encara hi és, mentre que qui el va comprar i el va utilitzar ja ha caigut en l'oblit.

Encara recordo que la bola del món, la tenia l'avi al seu despatx, damunt d'una tauleta feta gairebé a mida per ella. De petita m'hi entretenia i sempre li demanava que em busqués on érem nosaltres. L'avi m'ho repetia una vegada i una altra amb paciència infinita.

La meva nina, també és a les golfes. La rescato, la rento, li rento el vestit. L'ensenyo a tothom. Però un cop feta tota la feina, la torno a deixar a les golfes. Un dia la meva néta pensarà, aquesta era la nina de l'àvia.

I després d'ella ningú més. La nina viurà a les golfes qui sap quants anys, però ja ningú no sabrà pas de qui era.

Tot és efímer, però a vegades penso que les persones potser en són més.

El comte Arnau

siboc o xiboc

xot banyut

Fa dos o tres dies, va arribar un nou comentari al meu post Maneres de dir.

L'Enric m'ofereix una mica de poesia que m'agrada compartir amb vosaltres.

(El comte Arnau explica a la seva muller que la foscúria als boscos durant la nit no solament no l’espanta, sinó que fins i tot hi troba un món que l’atrau i el fascina):

"Als boscatges veureu que s’hi congria
una mena de tropa i de ramat,
que et va fent la més rara companyia
i et dóna com un bleix d’esperitat.
Hi ha un xiboc golaoberta que t’espera,el muricec voleia com un foll,
i el xot banyut comença la cacera
sense fer ni una gota de soroll."

Sagarra, un gran expert en ornitologia, utilitza amb freqüència molts noms d’ocells en els seus poemes. En aquests versos, a part del muricec, anomena dos ocells nocturns: el xiboc (o “siboc”), i el xot (mussol) banyut.

muricec