diumenge, 31 de gener de 2010

Ciclamens

 
Bocins  d'imatges
  fa gruar  una tarda
de pètals  a  la pell.
Ciclamens  d'hivern
com corol·les  amagades
que es despleguen  poc  a poc.
Carme

Que no ens manquin mai
finestres als murs
per veure des de fora
el caliu que hi ha dins;
per contemplar l'horitzó
a través dels vidres,
i el cel i els núvols i el sol.
I per omplir-ne
els ampits de flors.     
Isabel
Des del caliu rere murs
travessant l'envidrat baf
es veuen uns ulls tímids
que empesos per la curiositat
des de la gelor es pregunten:
qui de l'hivern en fa primavera
qui dels moments en fa col·lecció
Rafel
Colors al descobert
d'una tarda de calma.
L'hivern desplega
tons i tonades.
Fa fred, les flors embolcallen.
Fanal  Blau

Sovint les imatges
se'ns fan bocins
i només ens en queden
els pètals a la
nuesa de la pell.

Els ciclamens
se'ns obren sense
fer cas del fred
de l'hivern i anem
recomponent els
records a poc a poc...
onatge
Des de les fulles,
cors on s'estimen
verd clar i verd fosc,
surten glopades
de color i vida
com de nosaltres
surt l'esperança.
Laura 
Finestres entelades
d'una escalfor íntima.
Inici d'un sol tímid
il·luminant les flors,
tonejant l'albada. 
Cèlia

dissabte, 30 de gener de 2010

Esmorzant color taronja amb la Montse

Esmorzant  color taronja  amb la Montse:

Tot  el color  sencer  dins  el suc  de  taronja,
una cullerada d'entusiasme  dins del te de la  determinació.
Unto  de felicitat  una torrada  estimulant,
faig  una queixalada d'atracció  a la xocolata que sempre  té èxit.
Un parell de cullerades  de  melmelada  de creativitat.
Només  amb  un sol esmorzar...  ànims  per  la tota  la setmana.

Aquest glop de suc de taronja
m'ha sacsejat el cos.
L'olor de les torrades
m'ha encès els sentits.
Xocolata i melmelada
tot per llepar-se els dits
i jo ara ... necessito un cafè.
Pere
Bocanada de color,  calidesa compartida; ingerim taronges, gust, olor, salsa que ens musica la vida... Isabel Barriel

divendres, 29 de gener de 2010

Un conte verd, un conte groc i un conte vermell - 3 El vermell






Quan L'Eulàlia  va  agafar  la  seva poma vermella  li va dir:


- A  veure  què  em  dius  pometa...  quin conte  m'expliques?
- Una vegada  hi havia  dues  finestres... -  diu la poma.
- Les  que vaig  dibuixar  ahir?  Ho sento... no em serveixen,  no eren  vermelles!
- No...  però  volien ser vermelles -  insisteix  la poma.
- I demanaven  a crits  ser  pintades?
-  Sí  i com que ningú  les  pintava de vermell,  estaven tristes.
- Un dia,  algú  hi va  posar a   cadascuna un   test  de flors  vermelles.
- La  primera finestra  va   estar  contenta,  es  va encomanar  del vermell de les  flors.
-  La  segona  finestra va estar  enfadada  i envejosa del  vermell de la flor.  Posats  a fer  hauria  preferit  maduixes.

S.O.S   


NO PUC DEIXAR CAP COMENTARI  ENLLOC!


Ho he  provat  a  Fanal  blau,  a Llum de  dona,  a  Bona  nit  i tapa't,  a  Personatges  Itinerants,  a  Rebaixes   i  jo què  sé  a quants  més  I  aquí!


Ei! A   la mortadel·la  sí...  o sigui  que teniu  raó,  és  de blogger.  Gràcies!




Doncs  per  mi  que no quedi,  ciri  a Sant  Blogger!

dijous, 28 de gener de 2010

dimecres, 27 de gener de 2010

Un pardal espera



Pacient espera, 
damunt  el fred  metall.
No sap quants  bocins
de  temps  hauran de passar
fins a  la  tarda  càlida.


dimarts, 26 de gener de 2010

Un conte verd, un conte groc i un conte vermell - 2 El verd


La Cristina  es  va  afanyar a ser  la següent.  Va agafar  la poma  verda  i  molt  decidida li va  fer uns  quants cruixents petons ...

Al  tercer  petó  va començar  a explicar:


En mig  d'un prat  molt  segat,  hi vivia  una sargantana  verda. Caminava  entre  l'herba  i  a vegades  s'acostava al rierol no pas per  l'aigua,  sinó  per trobar-hi  brots  petits  de menta  fresca.


Un dia,  damunt  de l'herba,  sota  d'un arbre,  que encara  guardava el color  tendre de primavera,  va veure  una noia.  Duia una  camisa  de màniga curta  d'un to d'oliva  i  seia amb les  cames  creuades  just  davant  d'un noi.  El  mirava,  absent  a tot,  submergida  en  aquells ulls  tant verds com els  seus.


La  sargantana  encuriosida,  es  va  acostar  i  es  va gosar  passejar  damunt  del jersei  que tenien allà al costat. I  ho va  sentir,  va sentir  allò  que  ella  no hagués  hagut  de sentir  mai,  allò  que per  ella no tenia  cap sentit.


Era  com una música  estranya,  un  so  que  sortia  dels  llavis,  com un murmuri.  Devia  ser  molt  important  i molt  bonic.   tenien  la felicitat  als  ulls  i emetien les  mateixes  vibracions,  l'un  que  l'altre  i  que  l'arbre,  que  l'herba,  que  ella. Va  apropar-se  fins  al  genoll  que  era  gairebé  arran de terra.  Inesperadament  van  allargar  una  mà,  s'hi  va enfilar  suaument  per participar  del moment  màgic.  Al primer  moviment, la sargantana va  fugir  com  només  ella  sabia  fer-ho.  


La  vida  de la sargantana  és  curta,  i mai no va poder entendre quina màgia  s'amagava  en aquella  música  inacabable  i   fascinant  que  havia  permès  que  s'acostessin  a ella  i  participar  per  un breu segon  d'un  moment inabastable.  Mai més  no en va trobar  cap.

dilluns, 25 de gener de 2010

Petanca

Les fulles  seques
juguen a la pentanca...
les  boles  sàvies
es queden  en el límit
per no esclafar-les

D'una foto de la Montse


Les  fulles  seques
les  boles  de  pentanca
s'expliquen coses.
Com es  viu dalt  dels  arbres,
com es  tasta  la terra.


Què més lleuger, li pregunta una bola a les fulles més agosarades que li van a l'encontre, el relliscar d'una esfera sobre un sòl llis o la dança que us fa ballar un vent gelós?


Francesc  Mompó

diumenge, 24 de gener de 2010

Ja tenim el conte de La lluna al riu

Wizard  ha tingut  la  il·lusió  i la  voluntat  de fer  realitat material aquest  conte. No li va  costar  gaire  d'encomanar-me-la.   Ell  el va escriure i jo vaig  dibuixar i el vam penjar  als  dos  blogs:  el seu i el meu.  He  de dir  que  com a editors som molt novells  i no  crec  que haguem  aconseguit  el millor  format  ni  mida  per  aquest  conte,  però  ara  falta  veure'l,  per  fi,  en paper  i  saber  com  ha quedat,  encara  no ho sabem.  Només sabem que existeix.  I  això  ja és  molt.


Es  pot  trobar  aquí    
Support independent publishing: Buy this book on Lulu.

dissabte, 23 de gener de 2010

Un conte verd, un conte groc i un conte vermell - 1 El groc


Van sortir  a fer  una caminada dissabte  al matí.  Es  van endur  tres  pomes.  A la Lluïsa  li agradaven  més les pomes  grogues,  dolces i  camoses. A  l'Eulàlia  li agradaven més les pomes  vermelles,  just en el seu punt, ni massa  dolces  ni massa  àcides. A  la  Cristina li agradaven més  les  verdes,  àcides i sucoses.


Quan la Lluïsa  va queixalar  la seva  poma  groga ,  tot  just  en acabar  de seure  a  la vora  d'un camp  de  gira-sols,  totes tres  miraven  i escoltaven atentament. Acabada  la primera mossegada,  la Lluïsa  va  dir:


Una vegada  hi havia  un nen  que tenia  el cabell ros,  però  tenia  el problema  que era  l'únic  en tot  el poble  que li tenia.  Tots  els  altres  nens  els tenien negres.  En aquell poble,  el color  groc  no era  gaire  ben vist  i el nen es  trobava sovint  en dificultats per  aquesta  causa.  Ell  es  defensava  i deia:  "hi ha coses  grogues que són boniques",  els altres  contestaven  que no,  que totes  eren fastigoses i dolentes.  Ell  deia  "els  plàtans"  i els altres deien que no coneixien  els  plàtans. Un  dia  va  preguntar  de  quin  color  era  el blat  madur  i ells  li van dir  que no era  groc,  que era  daurat...  Aleshores  va  tenir  una idea,  es  va posar a córrer  entre  mig  de les  espigues...  i va  sortir  amb el  cap  ple  de les  espigues que  s'havia  endut   en la correguda.  Eren  del  mateix  color  del  seu  cabell .


- Tinc  el  cabell  del  color  del blat  madur,   i  el blat  és  bo.  
- Tens  el cabell daurat! -   li van dir  els  altres,  i  li van tocar el cabell  suaument  i aleshores el van trobar  bonic.

dijous, 21 de gener de 2010

Núvols





 Núvols  lligats al  canell
amb  fils  finíssims.
Del color dels somnis
i  la dolcesa del bes.
Núvols  plens
de la  música  evaporada
de les paraules.





Els núvols, sempre
vaig amb ells.
D'ells plouen somnis
i la rosada de la besada.
Núvols de vida enyorada
i la penyora de les paraules...              onatge



Potser la saviesa de la pluja
parla del que van dir
els nostres avantpassats.                    Pere



Lletres que s'evaporen,
que es condensen 

en forma de paraules 
als núvols que has dibuixat, 
omplen de versos els fils i
 amaren la terra 
amb fina pluja de poesia.                   Rafel


Viatjaré els núvols
que em portin cargolines de somni.
Música per beure a glopets.                                Fanal blau  



Lligats a teva mà
com globus de paraules...
Unint terra i cel.                                         ............Anton.

La serp de Joan Estruch


En Joan Estruch de Zènit i nadir, just  abans  de festes, em  va regalar i  enviar  el seu llibre,  La serp.   És  un llibre  iniciàtic  i filosòfic,  que  es llegeix  molt  fàcilment  ja que està  exposat en forma  de narració.  Com diu la  contraportada  és  Un relat de  reflexions.
M'hi va  escriure  una dedicatòria  que diu:


"Per  a la Carme.   Si et cal entrar  i trobes  la porta  closa,  empeny fort, no truquis  pas,  cal coratge  i gosadia.  de  tot  cor"


He  de dir-li  que el llibre  hi ajuda  a  entrar...  a la vida.
M'agradaria  transcriure'n  unes  línies:

"Si vull saber  qui sóc, em cal entendre que tota  humana criatura  és  com jo.  Que l'essència que en mi habita és idèntica  a la de l'altre. Si no l'entenc i no l'estimo  no puc  entendre  el meu jo.  Llavors, jo estic  sol, desconec  què és l'essència que vesteix  el meu cos."

dimecres, 20 de gener de 2010

Buscant colors






























D'una  fotografia  de Fanal Blau


No es queda per ell cap color.
Se  n'omple  els  ulls.
I els  torna  tots.


Murmura,
sobre la pell estimada,
tots els colors
que li han omplert ulls.                       Barbollaire

Atrapa colors
de l'asfalt a l'alta mar.
Somriu a la llum.                               Fanal  Blau



dimarts, 19 de gener de 2010

Guspireig


Dibuix  d'una foto  de  Guspira  de Paraules  despullades


Vull  mantenir  el caliu
d'un guspireig als  ulls.
Com si fos la  brasa d'un foc
que  no podré  tornar  a  encendre.


I protegir-lo
de  qualsevol vent,
de  qualsevol  foscor.

dilluns, 18 de gener de 2010

Demanant un taxi... o no - Relats conjunts
























(Demanant un taxi Lisbeth Firmin 2004, és una altre proposta de Relats Conjunts


Hauria de cridar un taxi! Si no... em mullaré i arribaré feta un ànec.
El problema és que no m'agraden els taxis  i m'agrada molt la pluja.
La pluja arrela les sensacions, alimenta  sentiments, 
dibuixa imatges noves davant dels ulls.
Mentre  la pluja em llisca  pels  cabells, sento la música de la vida.


diumenge, 17 de gener de 2010

Final de l'any Joan Amades


AMADES, Joan (etnòleg i folklorista, 1890-1959).


"Conflueixen en la cançó dos dels valors més sublimats de l’esperit: la poesia, la forma més subtil de la paraula, i la música, essència superada de totes les emocions, parla dels déus i expressió dels genis, l’únic art que amb la seva intensa emoció traspassa els límits de l’humà, l’únic que practicaven els àngels i l’únic també que fa vibrar i que entenen les bèsties, l’art dels arts per excel·lència que tant fa plorar com riure, que tant amanyaga com fa vibrar” 


(Folklore de Catalunya. Cançoner, Selecta 1982:19). + infoweb de l’Associació Cultural Joan Amades  http://blocs.xtec.cat/musicarts/arts/musica-i-literatura/citacions/



dissabte, 16 de gener de 2010

Els colors de cada cosa





Cerco els colors  del teu cel.
Els més  suaus.  Els  més  intensos.
Com podria  dibuixar  
els  infinits  colors d'un  instant  de núvols?



divendres, 15 de gener de 2010

La poma de l'Elvira


L'altre  dia  una amiga blocaire,  l'Elvira de  Si dubto és  que sóc, si penso és que sóc  em va descobrir  un secret.  Bé,  un  secret  compartit,  tal i com acostumen a  ser  el secrets  dels  blocs.  Em  va  explicar  que  tot  fent  una bona mossegada  a  una poma,  hi ha la possibilitat  que  et  surti  un conte.  Eeeeep!   vaig  pensar  jo,  que  a mi m'agraden els  contes!  He  parat  molta  atenció a cada  poma  des  d'aquell dia.


Un matí, jo tenia  una mica  de mal de panxa  i vaig  decidir  fer-me  unes  pomes  al forn,  com que són boníssimes, a tothom li agraden  i  jo sóc  una exagerada,  en vaig  fer  10.  Deu  pometes  vermelles  per  anar  menjant  tal i com ens  vinguessin de gust.  És  evident  que per  a fer-les  al forn  no podia  queixalar-les.  Jo  els tallo  un barretet  i  després  trec  tot  el cor  i les llavors.  I aquest  forat  l'omplo de sucre.    Però  jo pensava...  si  hi  ha conte  dins,  que  hi té a veure  la mossegada?  I  tallava  amb  cura  i extreia  poc  a  poc  les llavors  per  si  sortia  alguna  cosa.  Només  amb  el començament  d'un  conte  ja em  conformava.  Però  les  pomes  callaven  i callaven.  


Fins  que  la  més  grossa  i la més  vermella  tenia  unes llavors  ben estranyes,  com si fossin  lletres.  Les  vaig  classificar  (cap quadrat  que és  una)  i  eren aquestes:  AAAAAAA C  DD EEE  III J  L MMM NNNN O P  TT UU  X,  vaig  pensar  en un  abecedari una mica  estrany,  fins  que vaig  començar  com si  jo fos  una d'aquestes  blocaires enjogassades,  que s'apunten  a tot, a confegir  paraules. 


Vaig  posar les  pomes  al forn,  tot  controlant  bé  la posició  de la meva  poma...  era meva  i jo ho sabia,    i  qui  sap  si el conte  acabaria sortint.  Per  més  que  combinava  lletres i paraules  no hi havia  manera  de treure'n  res.


Però quan me la vaig  menjar,    en silenci,  amb els  lletres davant,  em va sortir  una  frase:   Un matí jo tenia una mica  de mal de panxa...

dijous, 14 de gener de 2010

La jaqueta inventada - Joc literari i 58

Participació  al joc  literari  del  Tibau...  


L'Agnès no podia suportar més les rutines adolescents dels seus companys: sempre els mateixos llocs, sempre les mateixes converses, sempre les mateixes  passejades  gastades,  sempre la mateixa  manera  de lligar  ràpida  i avorrida i els mateixos  petons cansats.
I  va  fugir,  posant-se  una jaqueta  inventada,  que no tenia,  una jaqueta  de  núvols  i estels,  per  anar  a conèixer nous  camins  i noves mirades.  Caminava  amb  pas  lleuger,  sense  equipatge  de  cap mena.
No  volia aturar-se fins  que no trobés algú  a qui poder  estimar d'una altra manera,  algú  que fos  capaç d'inventar  amb  ella  un petó  rialler.


Aquest  ha estat  un conte  per  celebrar  els:




dimarts, 12 de gener de 2010

La memòria de els formigues de Iolanda batallé

És  una novel·la  escrita  com un collage  de  diferents  tipus  de text: Els  diaris  de l'àvia  morta,  unes entrevistes  especials i  el relat  principal escrit  en primera persona. La protagonista és una  dona,  mare  de  família  que treballa  netejant la sorra  de la platja,  cada  nit,   amb  un  tractor. M'ha  agradat,  és  diferent,  especial.  Us  poso  unes  citacions:


"Dibuixar  un rap gegant em dóna ganes  de viure" 
(amb  el tractor,  damunt la sorra, vol dir)

"Col·leccionar  també  dóna  ganes  de viure."
(i crec  que no ho ha provat  amb els moments)

"Jo he  començat  a escriure per explicar  el món a la meva  filla"  ...   "Ara  col·lecciono paraules"
(No està  gens  malament  la  seva col·lecció!)

"Quan veig  algú assegut amb  els peus que no li toquen a terra sempre penso en la felicitat" (A mi també m'ho sembla, ves  per  on!)

"Jo sempre  he cregut que  quan estimes algú de debò, passi el que passi, mai no el deixes  d'estimar"  (i  jo  no només  ho  crec  sinó  que  ho  he  dit,  exactament  així,  moltes vegades)

"Encara  ara (i ja fa nou mesos que ha mort) hi ha dies que penso vaig  a trucar  l'àvia  i de sobte m'adono que  no la puc  trucar, que no hi és,  i em ve un ofec.  Tot  passa en uns  segons breus  i alhora  eterns.  Fa  mal"


diumenge, 10 de gener de 2010

Viatge d'hivern de Jaume Cabré


De Jaume Cabré  havia llegit  Senyoria  i les   veus  del Pamano  que em van agradar  molt  tots  dos  i també  Fra Junoi  i la  agonia dels sons  que  em va  costar  una mica,  no m'acabava  d'engrescar.
Aquest  recull de contes, també  m'ha costat una mica,  tot i que  n'hi ha  de boníssims,  però  fan patir  una mica  i no em venien  gaire  de gust.   Vull dir un de  nazis  i un altre  d'assassins  a sou.  Alguns  els  he trobat  d'històries massa  complexes  per  a un conte,  com si fossin novel·les  escurçades.  Però  no sé ben bé  perquè...  cada  conte  l'he  gaudit més  que l'anterior  i al final,  queden  prou ben lligat s i relacionats  encara que  siguin del tot  independents.
És  una altra  visió,  diferent  del Cabré  que jo coneixia.  Està  bé  haver-lo llegit.

dissabte, 9 de gener de 2010

Raïm




Ja  ha passat el temps  dels  raïms
i encara  en noto la dolçor.
Guardem la imatge
com si no hagués de tornar.
El record  ja és  una tornada.


Tinc mitja vida penjada
en un brostim de raïm...
Cada gra una peuada
cada pell un nou vestit,
el seu suc una abraçada
que em situa en l'infinit.
Retorna dolçor estimada
sigues sempre mon destí.

Anton

divendres, 8 de gener de 2010

Hortènsies d'onatge




Quan la porcellana  és  massa  blanca
massa  freda  i massa buida.
Arrecerem-nos dins  dels  pètals de les  flors,
la  carícia  dels  records
la proximitat  dels  mots.
***********
Vidre fet rou en la copa
n'és  gebre incolor en la fullada...
Sorgia el roig  sagnós
que en conca de gel
s'hi fincava.
Posa llavis  en el roig,
tremolosa  carn de galta.
i fes-ne teu el lleu perfum

que el vi en el gel decanta.


................... Anton.

dijous, 7 de gener de 2010

Flor de wizard



Escolta  la flor,
cada pètal  diu un mot
cada  color fa  un camí.
Somriu la vida
sota els arbres savis.


Obrim paraigua de fulles,
de lletres fetes paraules...
Com els colors les frases
volen al aire perfumades
Tanqueu el paraigua i guardem
el segell de nostres dites...
Somriure al aire llencem
senyalant les nostre fites.

Anton

dimecres, 6 de gener de 2010

Gràcies, Garbí!

I  aquí el  meu  regal  de  Garbí,  però  no em puc  estar  de  posar  el dibuix  en viu i en directe:


Regal del blocaire invisible

La  meva pista  nº  1  deia "El meu blocaire  invisible és home  i té  més  d'un blog."


Ara afegeixo  que jo te'n conec  tres:

vas pensar que podries fer-ho
inventant  la vida  en històries i
 pensant  sempre  en el mateix.

Aquí  tens  una cançó de núvols  perquè  et sentis  com a casa:





I  també  un núvol  flonjo  per  si  vols  canviar  de  paisatge  sense  baixar dels  núvols.







La  meva pista  nº  2 ,  dubtava que  pogués  llegir-me  les pistes,  perquè  no el veig  gaire  per  aquí.  Però em va comentar  el  Relat  Conjunt  del Fumador,  per  això  vaig  dibuixar  un cigar.


He  trobat  un vídeo  adequat  per  ell  que sempre  pensa  en el mateix:




Un intent  de retrat,  que no sé si t'hi sabràs  reconèixer...



I  una tanka  per  a la meva  secció  de   Bloc  de  tankas:


El teu paisatge.
de tots  colors
guarneix el nostre cel
de les  teves històries.




dimarts, 5 de gener de 2010

Ja he posat els plats a la finestra

A  casa meva  posàvem  el plat  al balcó  o a la finestra.  I la meva  mare  sempre  ens  cantava  una  cançó  d'anar  a rebre  els reis.  És  molt   més  llarga,  però  us en poso  només  un fragment.  Algú  la sap?


Sempre  m'havia  emocionat  molt  aquesta  cançó.  Ara  també,  m'emociona  el record.


El camí d'anar  a Betlem
el cerquem i no el trobem.
El cerquem de nit i dia 
amb el cor  ple d'alegria,
el cerquem de dia i nit
amb el cor  ple de delit.


Un estel molt  resplendent 
guia  el cor de la mainada.
Un estel molt resplendent
guia  el reis de l'orient.


Qui  amb nosaltres  vol  venir
a trobar  els tres  reis que vénen
qui  amb nosaltres vol venir
a trobar  els reis pel camí?


Els  reis  ja  vénen
els reis  se'n van...
El plat  a la finestra
cada  any hi trobaran.
El plat  a la finestra,
l'esclop  vora  del foc.
Els  nens  van molt de pressa 
i els  reis  a poc  a poc.

Colors d'hivern de Poesiaula



No és només el gris el color  de l'hivern,
ni el blanc  de neu.
També  és  vermell quan vol
i verd  i blau  i ataronjat.
Ja és hivern,  però  els colors  no dormen mai.

dilluns, 4 de gener de 2010

Una mirada més... i ja fan 4!









Bat el sol d'hivern
damunt la porta  closa
gat  xafarder.


El  temps s'ha endut
els  records  i paraules.
Queda l'escalf
dels genaris  al test.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari