diumenge, 28 de febrer de 2010

Vidres de colors

D'una  foto  del Ramon

"Vidres de colors.
Tenyeixen la llum,
pinten rajoles,
i fan camins irisats
sobre la pell."


Mireu  quin poema  m'heu  regalat  en els  comentaris, gràcies  poetes:
Una vida de colors (garbí)
estampats calidoscòpics (Pilar)
damunt de la pell.
La rosa dels vents (onatge)
t'acaricia la cara. (Pere)
Colors aporten vida:  (Ma-Poc)
combinació, (Joan-fer)
re-interpretació, (Mireia)
lletres de colors, (Cris)
futura primavera. (Elvira)
Vidres de colors, (Clara)
vidres d'optimisme. (-assumpta-)
Un dibuix,  (Ramon)
colors ben diferents
a la natura... (Fanal blau)
un plus de misteri. (rits)

Màgia pura!!  (Assumpta)

dissabte, 27 de febrer de 2010

Richard Wiseman - Els 5 punts principals que ajuden a acabar un projecte

 Richard Wiseman  és  un psicòleg  una mica  rarillu, ja que  és mag  també,   i  la veritat,  jo no el conec  gaire.  Sé  que ha fet  uns  experiments   sobre   la motivació  treballant  amb 5000  paritcipants  que tenien  alguna mena  de projecte  a realitzar.  Finalment  diu que  només un 10%  de les persones havien aconseguit  els seus  objectius,  o sigui  acabar  el projecte.  Ja  veieu  que la constància  de  la  majoria  de  persones està  a baix  nivell.

Preguntant  a les persones que ho havien aconseguit, com  ho feien  per  mantenir  la motivació,  ell  en va  treure  5  punts principals,  que  va  considerar  que  eren els que ajudaven a  arribar  al  final  dels projectes.

1.- Repartir  l'objectiu final  en   uns  quants objectius  parcials,  calculant  el temps  que  s'adjudicava  a cadascun d'ells.

2.- Explicar  el projecte  a la gent  propera.  Si  l'expliques te'l creus  més  i també  et  sents més  obligat  a  tirar-lo endavant.

3.- Mantenir  en la mèmoria  i recordar-se  sovint  dels  beneficis  o satisfaccions  que  els produiria  l'objectiu  desitjat.

4.- A  cada objectiu parcial,  ells  es donaven una petita  recompensa.  De  l'ordre  que fos.

5.- Finalment,  millor  i tot  que  explicar-ho  era,  escriure-ho  o  dibuixar-ho,  fer  esquemes  o gràfics. Alguna cosa  que  es pogués  veure.

Teniu  algun projecte  que  no acabeu de  tirar  endavant?    
Jo  sí!  
A  veure  si em funciona!

divendres, 26 de febrer de 2010

Lloc de repòs


Canvio  els  colors  del meu món.
Els  arbres  seran vermells  com el foc
i l'herba  d'un  color  taronja ben viu.
I  la terra  pintaré de verd  pistatxo.
Sempre he cregut que podríem  inventar  un món nou.

dijous, 25 de febrer de 2010

Escuma als còdols


Murmuris  d'escuma
xopen i fan lluir  els còdols.

Trasmudats  de  colors  
no perden  mai  la calidesa.

Parla  versos  la tarda,
quan vol escapar-se  poc a poc
fugint  amb la claror difuminada...

Sempre queden 
bocins de tarda a les  mans
i espurnes de claror a la mirada.

dimecres, 24 de febrer de 2010

Mar de boira

Foto  d'en   Ramon

Els  colors canvien en la distància.
De  lluny  tot  és blau.
Blau  com les  illes que suren,
valentes,  damunt  el mar  de boira.
Només  en proximitat,  podrem  mantenir  els colors.
 Carme
Vaixells de pedra travessant els somnis. 
Francesc Mompó

Ens perdem en mil naufragis,
hi trobem una illa personal
fins que s'esvaeix la boira
i amb els altres ens iguala...
Isabel
A sota d'aquestes boires
com escumes de xampú
i viuen les meves muses.
Jo navego per aquest cel
com un mar blau infinit
i escolto com riuen totes.
Pere
Mantell de núvia
tapa el silenci
i les muntanyes
punxen un cel
de príncep blau.
Anton

dilluns, 22 de febrer de 2010

Salvador Espriu


DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ


Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel.lents-,
i de mirar com passa l'emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l'excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d'artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l'última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.
Salvador  Espriu 

Entrevista  de  l'any  1976 -  fragment del  programa  "A fondo"


diumenge, 21 de febrer de 2010

La nit estelada de Relats Conjunts

La nit  estelada  una proposta  de Relats  Conjunts

Història  inacabada I

Vam veure  l'espectacle  dels  estels
com si fos  només  dedicat  a nosaltres.
Des  del  turó,  amb el poble  al  fons de la vall.
Els estels  i la nit tenien el seu propi  llenguatge.
Nosaltres  encara  no havíem après  gaires  paraules.
Ens  vam deixar encomanar per  la llum,  pel moviment.
Tot  semblava  possible  aquella  nit.
Va ser una curta  estona, vam confiar  en els  estels
i  ens  vam separar  amb  els somriures  als  llavis.


dissabte, 20 de febrer de 2010

Pluja

Cada  nit  retrobava  els llençols  i les  mantes i m'arraulia  en  aquell  llit tant  a prop  de la teulada.
Jo no era  gaire  gran,  però només  podia caminar sense ajupir-me  fins  a  mitja  habitació.  Després  el sostre  era  tan baix  que  tothom  s'havia  d'ajupir.  El sostre  arribava  just a  tocar una  calaixera  de  tres  calaixos.  Hi havia  el  llosat  de pissarra i l'encadellat  de  fusta  que  tancava de  viga  a viga,  i  per  sota  estava enguixat,  però  tot  plegat  no feia  gaire  gruix  i  a  vegades  a  la vora  de les  vigues  hi havia  alguna  escletxa.  Allà  vaig  aprendre  a estimar  la pluja.  Quan plovia  de nits,  el  so de l'aigua  sobre  les  lloses repicava  net,  sense interferències.  Podíem detectar el mínim  canvi  d'intensitat.  Ara,  també se  sent  ploure  des de dins  les cases,  però  el so  és  tan  diferent!  Queda  somort,  apaivagat. De  pluja domesticada.  Sempre  més  he  enyorat  aquell  so  autèntic  de la  pluja.

divendres, 19 de febrer de 2010

Omple de pluja

Omple de pluja
aquest silenci
d'avui matí.
Llueixen gotes
sota la branca
com penjollets
intermitents.
Quan una cau,
una s'espera
i una altra neix.

Carme

Tota l'aigua
del cel aquí
fa un cúmul
de líquid fi.

Llum a dins,
i l'arc-iris
jugant sovint.
Isabel

Gotetes de pluja com carboncles salvatges.

I les finestres
degoten llàgrimes.
Arabesc dolç,
d'aquest matí.

dolç degoteig dels segons,
pessics d'aigua,
llum fuganera.

Rebrilla el gotim
en les fulles quietes.
Vestits transparents
en nuesa verge i verda


Omple'm de
pluja de silenci
i rosada de matí.

I cada gota
serà un cristall
al sol de la
teva mirada.

Clic! ... Clac!
Clic! .. Cloc!
Em despertes suaument
a poc a poc
i en obrir la finestra
et veig fresca
amb la cara mullada
ben neta
i les arracades de vidre.
Clic! ... Clac!
Clic! ... Cloc!
Pere

Està nevant de nou
blancor sense fi
vent increïble
no puc caminar cap endavant
torno sobre els meus passos
Merike 
Va començar a interessar-me molt la pluja.
Les distintes qualitats de la pluja...
Les primeres gotes grosses de pluja,
alegres, percudint, aixecant l’olor de la pols i la mollina de l’herba.
Les pluges persistents fines, silents. Les temperatures de l’aigua
atomitzada, fresca, abellint les tardes de mitjans d’agost,
l’aigua als ossos, gelcuits per la roïna glaçada i grisa...
les pluges gebroses, secretes, pixarroses, de la boira.
Els tolls immensos del Portalet,
amb les roderes de l’últim Biscuter del poble.
La pluja divertida del vent sota els plàtans després de la pluja..
Em vaig convertir en un expert en pluja.
Li demanava al Silo si plouria i com plouria.
Enyorava la pluja, retardava el pas cap a l’escola quan plovia.
Plorava sota la pluja a bots i barrals
i tot moll no se’m notava.
Em saltava la solfa si plovia... i a cops m’hi aixoplugava...
veia ploure sobre el riu, sol mi fa, sol, no surtis mai, que no, mi fa re,
i em perdia entre els compassos embadalit.
Quina calentor, Mare del Meu Pare! ja em queia un pessic... i una pesseta.
I l’Enriqueta pacient, un, dos, tres, quatre, volant, volant d’un pont a l’atre.
Aliment d'aigua
la pluja no amaina.
El verd, feliç!

dijous, 18 de febrer de 2010

Coixí


Els troncs
flamejaven amb ganes
i assaboríem
cada escletxa de llum.
Colors als coixins
i a les mans.

El coixí treballat
com soca encesa
perfuma la retina
amb formes i colors.
Com agrada
son viure !!!
............... Anton.

I el repòs dels teus cabells
sobre el brodat preciós del coixí,
fan que el món s'aturi, i expiri,
àvia...
Neo


Recolzats en coixins
teixits de besades
flamejen els cossos
a les escletxes
de la tarda.
Barbollaire

dimecres, 17 de febrer de 2010

Diumenge a la tarda, carta a una mestra.

Era  diumenge  a la tarda  i no havia  fet  els  deures,   que m'havia  posat  la meva  benintencionada i desinteressada  mestra  de pintura. No havia  anat  a comprar  paper,  ni pintures  acríliques,  ni havia  fet els  quadradets  per  aprendre  a barrejar    colors.  Però  era  diumenge  a la tarda,  amb unes  hores per  davant i  ella , com a bona mestra  que és,  ja  m'havia  motivat  a fer  alguna cosa.  A  casa hi havia  un  blog  de paper  Guarro,  era  gruixut  (d'això  se'n diu  gramatge?)    I  també  hi havia  unes  pintures  de  nens,  sí ,  de nens...   d'aquells potets  de  gouache  que fan servir  a les  escoles.  I  ni se  us acudeixi  preguntar-me  pels  pinzells!    No parlaré  d'ells  si no és  en presència  del meu  advocat.  I  vaig  decidir  posar-me  provar-ho.  

Primer  va  ser  la sargantana,  agafada  d'una  foto de l'-assumpta-  després,  decebuda  amb  els  colors tan lletjos  que  em van sortir, vaig  decidir  copiar-me  a mi mateixa  i inspirar-me  amb  els  colors del Paint.  Vaig  buscar  la papallona  de  Fanal  Blau,  i vaig  fer  el segon intent.   El  fons  em mata  el color  groc  de la papallona. I després  un  altre  dibuix  de taronja  llampant ....  psé    i finalment  la finestra  que  era  l'última foto  que acabava  de dibuixar en el paint.   
Aquesta  finestra  no s'assembla pas  a l'altra,  però  com a mínim no han quedat els  colors  tristos!  Per  avui  ja puc  plegar.  

Estimada  mestra Anna,  
Per  a  ser-te  sincera  del tot,  t'he de dir que  m'ho he  passat  bé  tot  i que no tant  bé  com amb  el Paint.  Em sap greu no haver  fet  els  deures,  però   ja  que sempre  he estat  una bona nena i molt  complidora  amb els deures,  crec  que  aquestes alçades de la   meva vida  em puc  permetre  de ser una mica trasto.  O  fins  i tot  molt  trasto.  I  així  faré  els  desastres  que   calgui.  No sé  si voldràs comninuar  amb  aquesta  alumna  burra,  miop  i  rebel,  però  jo  crec  que malgrat  la meva  anarquia  continuo  necessitant  una bona mestra  com tu.   Hauràs  de tenir  molta  paciència. 
Una abraçada.
Carme

dimarts, 16 de febrer de 2010

Pensaments

Pensant  en groc
pensant  en blau
els pensaments
m'omplen el cap


La teva paleta
té un matís
sense escletxes
per a cada tema.

Ens endinses al paradís,
al món de l'art,
al bell contrast,
al detall del més petit,
al conjunt ben interpretat.

Isabel

En groc, tot
va florint
en blau
vaig navegant
i al cap sempre
un viatge endavant.

Onatge

Pàgina blanca
que esperes
el color...
Tens la mestra
que s'imposa
acolorint
dibuix i lletra
I dóna la vida
als pensaments
que florint
nou neixen

...........Anton.


Convergeix l'hora en el matí
el meu pensament s'embolica en el color del dia
una mandrosa fumarada desperta la vall
difuminen de grisa un cel esvaït.
Vull pintar de verd el teu pensament
 
Manel 

I en lila, en roig
or i morat.
Vinguen pensades
a com-pensar
color d'hivern,
fredor del blanc.

Noves  Flors
Grocs amb blaus
que fan via cap el verd
que ha d'arribar.
Fanal blau

uns pensaments de colors
unes flors de pensament
un deliri de gent
que t'omple de pètals
i mots aquest tros de jardí
que és el teu bloc
Elvira  

dilluns, 15 de febrer de 2010

La lladre de llibres de Markus Zusak

És un llibre  bell,  té  una bellesa  especial,  malgrat la duresa de les  coses  que explica.  T'absorbeix  de manera que  no el pots  deixar.

La  història parla  de  nazis,  de vides  dures,  de misèria,   però  des del punt  de vista  molt  proper  a les  persones.  I conèixer  la  Liesel  des  dels  9  anys és entendridor,  i   també ho és  conèixer el seu pare adoptiu.  Un home bo.  Aquest  home té una  mena de bondat  sense concessions  que  li acaba complicant  sempre  la vida.

La  Liesel  és  la lladre  de llibres,  necessita  aprendre  a llegir  i  també continuar llegint  quan ja en  sap.   La lectura  es converteix  en una mena de màgia  i de consol.
La  narradora  de  la  història  és  la mort.  Això  li dóna un  punt  de vista  ben original.

Fragment:


De moment,  en Rudy i la Liesel feien via pel carrer  Himmel sota la pluja. Ell  era  el sonat  que s'havia pintat  de negre i havia derrotat  el món.
Ella era  la lladre  de llibres  sense paraules.

Però,  creu-me, les paraules anaven fent camí, i quan arribessin la Liesel  les  agafaria amb les mans   com els núvols  i les escorreria  com la pluja.  

Em costa  sempre  fer  comentris  de llibres,  no sé mai  si  en faig  poc  o massa  ni si és  adequat  o no.  M'agraden  els comentaris  de la Pilar, d'Encesa  de llum,  avui  pot  completar  el meu.

diumenge, 14 de febrer de 2010

Joc literari de Tens un racó dalt del món

Em  miren amb  pena,  com si m'hagués  mort  perquè  no m'arriba  l'electricitat  i estic  apagat.  I no m'he  mort,  encara  sóc  el fanal  de sempre,  sense llum,  però  el mateix. 

Com us  ho podria  explicar?  És  només com si un home  s'hagués  quedat  calb. No està  pas  mort,  oi? 
I és  també  com si  a més  a més  de quedar-se calb,  s'hagués  jubilat.  Apa!   S'ha  acabat la feina!  Quin  descans.

No sé  si us  ho podeu  imaginar  el que  representa fer  llum. Fer  llum representa  no veure  res  perquè  puguin  veure-hi els  altres.  I  al començament  això  era  molt  bonic,  m' agradava  perquè  em  feia  sentir  útil, important,  necessari,  però  a  la llarga les nits  se'm feien  eternes,  com un autoenlluernament que  no et  deixa  veure  ni endins  ni enfora.  Ni la gent  que passaven,  ni  els  pocs  animalons  que  circulaven pel parc, ni la paperera  amb que  tenia  alguna  conversa... ni el meu propi  peu,  no em veia...  res.

Ara  faig  vacances  i  tota  la nit,  com que  els fanals no dormim  mai,  puc  anar  xafardejant  tot  el que passa,   gràcies  a aquest  jove  fanal  que  ens  il·lumina  amb  tanta  força.

Em miren  amb  pena  i diuen "a  veure  quan durarà"..  no ho entenc, perquè  no hauria  de durar,  precisament  ara  que estic  tant  bé!

dissabte, 13 de febrer de 2010

Contrallum de l'-assumpta-

D'una  foto de l'-assumpta-
Enlluernades,
elles no poden saber
que les  veiem a l'ombra.
Punxes  en contrallum
fosques,  emmarcant  el sol.

Irisisada llum
que alenes fantasies,
mentre el besllum
parla amb la fosca.
Cossos que priven
que el sol ple vingui,
ell,retalla cartrons
de ses fesomies
en un collage
de claror i d'ombres.

............ Anton. 
Presumides i esquerpes
el sol les mira de lluny
no s'acosta perquè punxen
i s'amaga enlluernador.

El "Don Juan" que porta dins
farà que torni demà ...
Pere

I si no un altre dia ho farà,
Amalgames de colors els regalarà
i difressant les punxes
ben engalanades, un petò s'escaparà.
Joana

divendres, 12 de febrer de 2010

Una altra sortida


Pluja  d'hivern,  lenta  i blanca
degotes  per la pell 
i  qui sap si  també per l'ànima.
Ni t'apresses,  ni t'atures
amagant  els camins  i  fent-los  fang.

No podem esperar sempre
a  vegades cal sortir sense aixopluc,
però espero encara,  el moment precís 
que permeti una sortida,
digna, que no m'ompli  de fang
ni els  peus ni el cor.

dijous, 11 de febrer de 2010

Una altra finestra de la casa del Puig de la Balma

Ella  se'n reia  de les  seves  companyes  finestres que  volien ser  vermelles.
Sabia  que  segons  la  llum  i el moment,  per  ella  passaven tots  les colors i  totes les  ombres.
I no se'n volia perdre  ni un. 

 

Plantaré milers de  plantes 
de color  blau verd 
per  compartir-les  
dins  i fora  dels vidres  foscos.
Deixaré que entri  la teva llum,
i tu sentiràs  la  meva  calidesa.

dimecres, 10 de febrer de 2010

Relat del Joc de Diferència i repetició


Un nou  joc  literari  que ve  de diferència i repeticio.  Es  tracta  d'agafar  les  etiquetes  del vostre  blog,  (ella  ha triat  només les que  havia  fer  servir  5  cops  o més  i jo  he  fet  igual)  I  fer  una  narració on hi surti  tot  el llistat  de paraules.  Les  etiquetes que  he  utilitzat  més  de 5 cops, són les  següents:


La  Montse  i la  Cèlia tenien ganes d'anar  de  vacances juntes.  Juntes  i soles...  els  agradaven les mateixes  coses  i  sabien que passarien  uns  dies  de  descans  i també  de  diversió  i emocions.

Es van preparar  els  seus  blocs,  ja  que  totes  dues escrivien  i sempre  portaven  a  sobre una bossa  plena  de  lectures  per  a tots  els dies  i  també  un munt  de  llibretes  i  blocs.  Volien desconnectar  de  tot,  excepte  d'elles mateixes i de les  seves  coses.  Van decidir  anar-se'n  a  l'Alguer  i conèixer  la ciutat  i  el que poguessin de l'illa.  Van  buscar  una  mena  d'apartament de vacances  al centre  de  la  vila  i  el  van reconèixer  de seguida  ja  que  a  més  a més  del nom  que  ja sabien:   Fanal  Blau,  en tenia  un,  de  fanal  blau,  ben  gran  penjant  damunt  la porta  d'entrada.

Cada  capvespre  després  d'haver  mirat  els  cels   de  colors  meravellosos que  pintava la tardor  primerenca... buscaven  algun lloc  per seure  vora  el  mar i treien  les  seves  eines.  La  Montse  portava la llibreta  de vacances  on feia  les  cròniques  acurades  dels  moments  que volia recordar i  el bloc  de  tankes.  La  Cèlia portava  simplement  un bloc  per a escriure i allà  hi ajuntava  poesia  (haikús  i tankes)  i contes  curts,  li agradaven especialment els  contes  metafòrics.    Malgrat  la  seva  dèria  i  passió  per escriure,  els  agradava retrobar  el paper i llapis  i  poder  oblidar  una mica  les rutines  agafades durant  tot l'any  i  descansar de  les  coses  dels blogs,  dels  jocs  literaris  del Tibau,  del Blocaire  invisible  i dels  Relats  conjunts.   I  és que tot  plegat  era  com una mena  d'addicció.  Només faltava ara  afegir-se  a  Diferència i Repetició!

Estaven  a la glòria...  posant  un  especial  zel  a   preservar  la  seva  solitud  i companyia  mútua.  Els  agradava  fer-se  preguntes    sobre  les  coses   i compartir  els pensaments  a vegades diferents  de la resta  de la gent  que  coneixien. Es  van  acostar  a  la  barana  de la terrassa  que donava sobre  el mar  i encara  no havien posat  els  dits a la barana  es van adonar que  venien   directament cap  a  elles  l'Anton  i la  Merike,  tots  quatre  eren amics  Des  que eren petits.  S'estimaven  molt,  però  l'Anton  era  un barbollaire  que  no callava  ni un sol minut  en tot  el dia.  Es  van veure  perdudes  quan els van dir  que també  passaven vacances allà  a l'Alguer.    Canvi de  plans! I la  tranquil·litat  a  fregir  espàrrecs!

Tot  de  cop l'Anton se les mira  i  diu  "PAT"?    Salvades!  van pensar  elles.  Ja no recordaven ben bé   què  volien dir  aquelles sigles  que  havien inventat  de petits.  Només  sabien  que   la  T   volia  dir    Tegucigalpa,  però  recordaven perfectament que ho utilitzaven  per  dir-se  que  necessitaven  tranquil·litat  i  que  es  fes  fonedís.

Van  decidir,  entre  riure i  de comú  acord,   fer  vacances  separats, tot  i  que aquell  vespre van anar  a sopar  junts  i  es van  trobar  un  altre  dia,  abans  de tornar  per  passar  el dia  junts  i  fer  una bona excursioneta.

dimarts, 9 de febrer de 2010

Fulles vermelles


Dins  el temps  d'hivern,  
s'aguanta  la fulla.
De la solitud,  
en mig de la  boira
en pren  més  color.
Moguda pel vent,
és com una crida i
hi aturem els ulls.
I res  no es  en va,
si  la  fulla  dura,
l'amor  també  ho fa
gronxant-se en els braços
i els  dits  i les  mans.
Carme

Retalla blau
o gris o blanc,
el cel destaca.
De dia, contrasta.
De nit, s'amaga.
Isabel
Dins del temps sempre
ens arriba la fulla de l'hivern.

De la flor de la solitud
n'aguardem pètals...

La fulla de la primavera
sempre em germina record.

L'amor sempre dura,
però de vegades
perd la fulla...

Sort que entre
dits i mans hi
ha el bressol
que sempre l'està enyorant...
onatge
Un alt al camí,
per a resseguir petjades de flors.
Una que s’enlaira, amb ales de pluja
encenent el gris
vestit de vellut,
ple de vermellor,
m’ha robat el cor
Pilar

El ventijol aguanta erectes
les llengües vermelles...
Son miralls al aire
en busca d'horitzons...
Els lligams amb terra
transmeten volada
en un captiveri
de cordell mandrós.
-Voleu amunt i porteu la joia,
deixareu l'encanteri
del vell lligall ? -
En el boirós silenci
esboterna al vent
la paraula amiga
en triomf de fulla,
fantasia d'instant.
Anton
Si la fulla dura
florirà l'amor.
A la primavera
petons de colors.
Noves Flors 

Com les fulles velles, seques, vermelles
vaig veure els teus llavis
sota les runes
d'Haiti...
Pere

Del vermell quedaran
les ganes de sobreviure
d'altres colors.  
Fanal blau

dilluns, 8 de febrer de 2010

Deslligant

D'una foto  de  Fanal  Blau

Salpar  
amb els records a la pell 
i les  il·lusions  
en un farcell,
endinsant-nos  en la mar
el vent als cabells,  
els ulls  als núvols
l'aigua  a les  mans.
Net  l'horitzó.


Salpar i tornar
al port que ens acull.
Sense les brides.

Fanal blau


Sempre viatge enllà
sense oblidar l'ara i aquí.

El batec de viure
el galop a la sang
i la rosada a la pell...

Els núvols són
un barret de vida
quan la pluja
ens abraça.

Les mans a l'aigua
com petits rems
per fer navegar
el vaixell de paper...

I que l'horitzó sigui
un viatge net.

I un cafè curt
però amb cos, ah,
i sense sucre.

onatge


Deslliga ton temps
que no corrugui entranyes.
Obre optimisme.
..............
Breu silenci, breu...
Espurna de lleu vida,
alè viu i parla.



Anton


i un esquitx fresc
que et pessiga suau
la pell

una espurna,
alegre, albires horitzons
i t'amares d'il·lusions
d'amors retrobats

salpar et recorda sempre
l'enyorat retorn
i el bes dels llavis estimats



Zel

diumenge, 7 de febrer de 2010

Pas


Cada  pas  al seu  temps,
la  dansa,
cada  peu  al seu lloc,
la  vida.

Compartir ritme i espai
l'amor.

dissabte, 6 de febrer de 2010

Gotes



Paraules  degoten  poc  a poc
no  és  que  no  n'hi  hagi  més...
són les que s'escapen de l'aixeta mal  tancada.
Carme
Degotejant
l'aixeta de l'ànima.
Clares paraules.
Fanal blau
A poc a poc
surt el que
ha de sortir,
i tenim tantes
coses mal tancades...
i les que estan
obertes i no
en surt res,
-res de bo...-.
onatge
Si no tanco la boca
aquest degoteig de paraules
t'anegarà els ulls.
Pere
L'aixeta és viva
encara en son degoteig...
Anton
Diuen, que hi ha un país fet de retalls de moments. 
És un lloc on la fada Oratòria estrena cada dia un vestit de col-lorins.
En aquest país hi ha una font.
La font de les paraules.
aquesta, raja sobre el riu de versos i proses.
Qui beu o es banya en les seves aigües, o
bté un poder que ha de compartir.
Pilar

divendres, 5 de febrer de 2010

Branqueta

D'una foto  del  Barbollaire

El món se m'ha desenfocat
només em deixa  veure
un retall  de colors.

Apunt  nº 500  d'aquest  blog.  
Els altres  moments,  els   del  blog  acabat i ple  com un ou,  no  els  compto.



dijous, 4 de febrer de 2010

Finestra amb test

Una finestra  de la Cris,  regal  48   Foto de  Miquel Bueno

Calla  la  finestra ben tancada,
mantenint  secrets  i silencis.
Només  se li escapa  el riure del gerani.

I un riu de llum
il·lumina els vidres
per emmirallar
vides amb guspires...
Isabel

El test resta inert en el seu pedestal de pedra, 
alié a les mirades que provoca l'esclat de colors de les flors.
Pilar
Finestra mora ... tens unes flors
darrere el vidre ... tens un secret
se senten rialles ... tens un harem.
Pere

Llegarán despacio
a mirar de cerca
las ventanas de flor y piedra.
Llegarán de tierras diversas,
dispersas por el mundo
con ventanas diferentes.
Unas al Sur, de cal y reja;
otras de cristal
con delicados visillos;
o de madera multicolor
en los cantones de Suiza.
Todas bonitas,
pero las ventanas de Llanes
de sencilla piedra y flor,
son tan bellas,
que desde hace siglos
llegaron gentes
a conocerlas.
Miguel

 

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari