dilluns, 31 de gener de 2011

Els angelets dels pixallits

D'una  fotografia de Fanal Blau

El pixallits  té  una altra llegenda,  molt  més  bonica  que  aquella de l'altre  dia.  Quan  maduren les  flors,  surten els fruits,  secs  i petits,   que  fan com una  bola  amb  uns  fils  molt  prims  que  volen  amb el vent.

Us  en recordeu dels angelets?   Si agafaves  un   pixallits  amb  els seus  fruits  encara  enganxats  i bufaves  i aconseguies  fer-los  volar  tots,  tots,  podies demanar  un desig  i  el desig es  complia.  

Ho  havíeu provat  mai?  Oi,  que es  complia?  I  si no es  complia  tampoc  ens  en recordàvem  més  i així  estalviàvem  decepcions.   Érem savis,  de  petits,  no trobeu?

dissabte, 29 de gener de 2011

Un mar d'aquarel·la


Un mar d'aquarel·la  de la Mª Antònia

Salto per les ones,  guarneixo d'escumes  braços  i cabells,  la mar  m'amanyaga  d'esclats  i gronxades,  la mar  m'amanyaga amb  les teves mans............................................................CarmeEscumes blaves, esclats, gronxades, manyacs.A les teves mans. 
........................................................Fanal blauLes seves mans
-enyorades de tu-
amb buides mirades,
es tornaven onada
i s’endinsaven mar endins. 
...........................................................MaijoUn mar d'aquareles
és gronxat pel vent,
s'arrissa l'escuma,
riu el pensament.
........................................................Pilar
Escuma en vers,
camino per ports no aturats
com deslliurança arran de cel.
..........................................................Jordi Dorca"Salto per les ones", batejo la platja,jugo amb les petxines,
sóc testimoni
de promeses amoroses...,
les gavines són
companyia de viatge.
Reposo quan ho fa el vent...
.............................................................onatge

La flor del safrà de Noves Flors


Treta de la  foto  del  perfil de Noves  Flors 


Jo, tota  la vida,  havia sentit parlar  del safrà.  Des  del  Patufet  que anava  a comprar  safrà,  fins  a les  receptes  de cuina,  però  potser  per  ser  massa  de ciutat,  no  m'havia plantejat  mai  d'on sortia  aquella  polseta  ataronjada.   Va  ser  gràcies  a una pana  del cotxe,  ja  fa més  de  10  o 12   anys,  que vaig  descobrir  la  bonica  flor del safrà.  Se'm va  aturar  el   Panda  atrotinat  que portava   i  jo encara  no duia  mòbil.  Vaig  trucar  a una casa  al peu de la carretera  per  si em deixaven  fer  una  trucada  de telèfon. No només  em va deixar  trucar,  sinó  que la senyora  absolutament  desconeguda  em va  fer un cafè  amb llet  i  em va ensenyar  el seu  minúscul pati  ple  de flors.   No  coneixia  aquesta flor i  li vaig  preguntar.  "La  flor del safrà",  em va  contestar. "El safrà és a dins,  els  filaments  ataronjats." 

No em va explicar,  però,  que temps  a venir  aquesta  flor  seria  l'Alter  ego  de  Noves  Flors.  Ni que jo  tindria  el desig  de  dibuixar-la.   Segurament  això ella tampoc  no ho sabia.

divendres, 28 de gener de 2011

Proposta de xim xim d'historietes

Nova proposta: QUÈ  DIUEN? del  Xim-xim


Amb  aquest  fred,  aquesta  gossa està ben boja,  i jo com un calçasses  aquí  seguint-la  sense dir  res.  Però  és que jo no vull anar el riu,  qui sap si el trobarem gelat  i tot.  No em podria  deixar  tranquil?  A la nostra  caseta,  fent  la migdiada...  doncs  no!  Ara  s'ha d'anar  a nedar!  perquè  ella ho diu!
-  Va  afanyat,  amor  meu,  que  se'ns farà  fosc!
- Però que no veus que no puc més? QUE JA TREC UN PAM DE LLENGUA?
- Sempre seràs un exagerat... jo vaig tirant,  que tinc unes ganes de nedar al riu...



No,  no,  no ho hagués  hagut  de fer, això  d'ajuntar-me amb  una joveneta!

dijous, 27 de gener de 2011

Relats conjunts - Desembarcament de Normandia

No escriuré cap història,  aquesta  imatge  m'esgarrifa i no puc  escriure'n  cap història.  
Les  històries  de guerra  sempre  són tristes,  i no vull escriure cap història trista.Fins i tot l'amor  és  trist,  quan hi ha guerra. Mai no hauria de ser trist,  l'amor.Famílies  destrossades. Ciutats  enderrocades. Tanta  sang  i tanta  mort.El món s'hauria  d'aturar,  el temps  s'hauria de revoltar.Res no hauria  de bategar...Com pot ser que, malgrat  la  guerra,  la vida  continuï?

dimecres, 26 de gener de 2011

L'altre blauet. Com un safiiiir entre els sembraaats, gentil creix el blaueeeeet....


 Un post dedicar  a Galionar.

Tal com pensàvem,  un blauet  també és  una flor, a més  a més  de ser un ocell.

I la  muntanya  n'està  plena de blauets.

I pot créixer  dins  dels camps  de cereals  o  a  la muntanya  fins  a  més  de 2000  metres  d'altitud.
També a les  vores  dels camins.





Si vols que et vegin
en mig  dels  camps de blat
gronxa't,  blauet






Acompanyant-nos les passes
entre tots els verds
ens mira el blauet.

................................................................................Fanal Blau


de tant blau,
de tant groc,
és verd
el cel, blauet

.........................................................................lolita


Del blau no dit,
s'enfila la vida
entre blats immensa,
fornal del sol.

..................................................................Jordi Dorca


Entre el blau i el verd
s'hi groxa la flor
i el ocell també.

....................................................................maijo


Mar i cel, blaus,
es besen al capvespre
i envermelleixen.

....................................................................Montse

dimarts, 25 de gener de 2011

Blauet

Blauet de la  Isabel, de Poemes  al blog

Si vols confondre't
amb la mar  arrissada
vola, blauet!
..........................................................................Carme

Vés mar endins
i porta-li a la llum
el reflex d'ella.
.....................................................................Francesc  Mompó

Cel i platja, blauet.
I cap a més blau encara.
.................................................................Jordi Dorca

Vola Blauet
des del cel del Mareny
fins al Pouet.
..................................................................................................Iris

Mirar més enllà,
per enfilar el futur
amb esperança.
.......................................................................................Montse

A punt per volar amunt,
ales a batre.
Cel d'aires blauets. 
.......................................................................Fanal Blau

Voles, blauet voles
amb dues ales
i colors al vent.

I el mar i les roques
entre escumes i onades
són el teu aeroport.
Tot de pistes salades
sense torres de control.
..........................................................................................Isabel

enfarinat de mar,
confós entre els núvols...
dolç blauet! 
........................................................................................Cèlia

diumenge, 23 de gener de 2011

Pixallits

D'una foto de Fanal Blau

Pixallits,  en dèiem,  perquè  si les collies,   ni que fos  només una,  aquella nit,  et  pixaves  al llit.

Algun cop  ho vaig  provar.  Va resultar   no  ser  veritat. Però  malgrat la comprovació, el dubte persistia. Millor  no tocar-les.

(Doncs  sí,  ja  he trobat que té   propietats  medicinals  i una d'elles  és  que  és  diurètica,   je, je, je...  però no pas  en collir-la,  clar! suposo  que  te les has  de prendre)

dissabte, 22 de gener de 2011

190è Joc literari de Jesús M Tibau

Sortia  del metro  amb  el llibre a la mà,  acabava  de llegir-ne el primer  poema:

"Buida la tarda,  
buit  és l'espai.
Trista  la mirada
que enyora demà.


Vindran noves veus
vindran uns nous crits.
La por a la mirada
que tem el demà."

I encara  el duia dins del cap,  no acabava  d'imaginar   quina mena de situació  podia  expressar.  Es  va aturar  davant  del gos  en aquest  aparador  i li va semblar  que el poema estava  escrit  per a ell.  El va mirar  i ell li va tornar  la mirada sense  bellugar-se  de  com estava,  estirat. Es va fixar  com  la  cua  escombrava  el terra  d'un costat  a l'altre.

Va agafar  el telèfon i   va trucar:

-Vull  comprar-lo -  va dir,  sense  preguntar  res.
- És  un local  preciós,   ben situat  i molt  espaiós,  val  280.000  euros
- No,  no,  el local no,  vull  comprar  el gos.
- El gos no està  en venda.
- No pot ser,  si jo  li  he agradat  a ell i ell a mi.
- Ho sento,  no està  en venda.

Quan marxava  amb el cap cot,  va  sentir  com  algú  li tocava  les  cames...  "però,  però,  com t'ho has  fet  per  sortir  d'aquí  dins?  No ho entenc..."   però  va  recordar  unes paraules  del Petit  Príncep:  "Quan el misteri  és  massa  impressionant,  no gosem  pas  desobeir"  i van marxar  tots  dos  contents,  amb  el somriure als  ulls  i la tristesa  abandonada  allà,   al local  preciós,  però  tan  buit.

divendres, 21 de gener de 2011

Monells - Post dedicat a Carles Casanovas

D'una foto de Francesc  Borràs trobada  a cal  Carles  Casanovas

Dibuix  dedicat  al Carles i també  al  Francesc  Borràs,  per  celebrar   que han gaudit  d'aquesta  sortida  amb els  amics   i perquè  això  deu voler  dir  que  en Carles s'està  recuperant  molt  i molt  bé.

Amb  els millors  desitjos,  Carles,  de moltes  més  sortides,  alegries  i companyies.

dijous, 20 de gener de 2011

dimarts, 18 de gener de 2011

dilluns, 17 de gener de 2011

Començant per la cua, trobo la vida.


D'una  fotografia  de Fanal  Blau,  treta  d'un pom de flors  que em va  regalar.  L'última  de totes.


Boletes violetes
que s'obriran en menudes  flors.

 Ens sorprèn, la vida.
Si te la mires,  no veuràs  mai 
com s'obren  les flors.

Sembla quieta, la vida
però  canvia imperceptiblement  
a  cada  segon.

Quan deixes de mirar-la
s'afanya  a trasbalsar-ho  tot.

diumenge, 16 de gener de 2011

Flors vermelles


Aquestes  són unes  flors  de la Pilar.  Unes  de les  moltes que em va  regalar  fa  un temps.

Floriran les  flors  vermelles  altre  cop,
després  que arrels,  tiges  i fulles
tinguin la força i la saba necessària.

Floriran les  flors  vermelles  altre  cop.

Mentrestant,  regarem i adobarem la terra, 
la farem fèrtil i humida.
La vitalitat  i la lluentor  de les fulles
ens  dirà: prepareu-vos, tornen les  flors.

..................................................................................................................................

Tornaran les flors
i la vida en els pètals dels dies
olorarem el perfum
acaronarem la joia
de viure com les flors
sense presses i sense temps
atemporals, fugisseres, eternes
.............................................................................Elfreelang

Pètals bombejant
com cors que bateguen
esperant la primavera.
.................................................................Fanal Blau

pètals vermells
la primavera esclata
amb el teu somriure antic
......................................................................lolita lagarto

dissabte, 15 de gener de 2011

Itineràncies poètiques


Pel febrer  una  altra cadena  de poesia...  Tot  el febrer del  dia 1  al 28.

Us hi apunteu?

Es tracta  només d'endur-se  una cosa  del darrer  poema penjat i  construir  un nou poema.

Podeu apuntar-vos  als comentaris  aquí  o allà.

divendres, 14 de gener de 2011

Trobada virtual de blocaires perduts

No sé  si aquest  és  el nom adequat:  Trobada de blocaires  perduts,  però  per algun lloc  s'ha de començar.

Primer  va  començar  en Ferran,  cansant-se  dels  blogs,  després l'onatge,  després  els  dubtes  de la  rits,  N'ha parlat  en Xexu,  en aquest  post,  i Guspira l' hi va deixar un  llarg  i preciós comentari,  un bocinet   del qual  us  reprodueixo aquí:

"I saps què he pensat més? Que estaria bé fixar una data futura de retrobament en el supòsit que anéssim deixant els blogs. Faria gràcia veure què expliquem passat el temps... :)
Bé, només volia dir-te que si algun dia et veiessis obligat a tancar la paradeta, estigues segur que se't trobaria a faltar!


Jo  vaig  pensar  que era una bona idea i  hem decidit  proposar-vos-la  a tots  i totes  que  encara ens llegiu,  tant  si teniu  el blog  en funcionament,  (encara)   com si ja no.

Donar  un espai  virtual  i una  data  concreta  de  trobada,   (havíem pensat  que  la trobada  podia  començar  el dia 6  de gener  del  2015,   i  durar  els dies  que  sigui,  una setmana,  quinze  dies,  per  donar  temps  a tothom  qui  vulgui  perquè  s'hi pugui anar  acostant)   perquè  tots  els que   tinguin ganes de marxar  i plegar  dels  blogs,  poguessin  passar  un momentet  per  dir-nos  com estan  i com els  hi  va la vida.  Si  és  que s'han enganxat  a la última  xarxa  social  que,  en aquell moment,  estigui  de moda   o  si  s'han desintoxicat,  del  tot,  d'ordinadors  i xarxes.

Però  clar,  abans de muntar-ho,  ens cal tenir  una mica  de quorum.  Per tant aquest  post  està  adreçat  sobretot  als que festegen   de tant  en tant  amb  la idea de  tancar el blog  i  dubten  entre  deixar-lo  o  continuar.   I també  als  que ja l'heu  deixat  i encara  ens  llegiu   de tant  en tant...   Us  apuntaríeu  a donar  senyals de vida,  ni que fos  una sola  vegada?  val la pena que muntem  una  trobada  virtual  de  blocaire  perduts?  Les  respostes  aquí  mateix  als comentaris  o  a  Les  paraules  despullades  de la  Guspira.

I els que encara  continuareu  al peu del canó,  vindríeu a treure  el  cap  en aquest  espai   per  veure  qui  arriba,  qui  dóna senyals de vida   i  quines notícies  hi ha?

dijous, 13 de gener de 2011

dimecres, 12 de gener de 2011

Petjades


Va passar  la  tardor
i les fulles  caigudes van esborrar
les  nostres  petjades,
l'hivern ha escombrat les fulles  seques
i  podem refer els nostres  camins.

dimarts, 11 de gener de 2011


Dimecres,  vaig  rebre  a casa  un paquetet  de revistes  de Llambrusca  que molt  amablement em van enviar  les  persones que ara  porten l'Associació.  

La  Pilar,  d'A encesa  de llum,  em  va demanar  de fer-los-hi una portada,   em va costar  de decidir-me,  sobretot perquè  no podia ser  amb Paint  i havia de ser  amb  pintura  i un suport  físic. I això  em costa  i no ho domino gens.    Finalment  vaig  agafar  una foto  d'uns  pensaments  blaus  i grocs  de  Fanal Blau  i els  vaig  desdibuixar amb  molt  d'afecte,   primer amb Paint  per  entrenar-me  i després amb  pintura, intentant que quedessin  bonics. Em va semblar  una metàfora  de com es  desdibuixen  els pensaments  dins del cap  dels que pateixen   Alzheimer.

També  m'han publicat  un  poema que vaig  escriure  per la meva  mare  i que crec que ja  està  penjat al blog,  però no el trobo.   El  torno a posar,  ja que fa referència  també  a la malaltia.

La vida t’ha deixat a poc a poc,
tan lentament...
que no sabrem mai
quin va ser el moment
que vas deixar de ser entre nosaltres.

Quan la vida et va canviar inesperadament
i tot se’t va enfosquir  tan de sobte
que vas anar oblidant-te
de lluitar per tu,
encara eres tu , mare?

Quan tot dins del teu cap
s’embolicava tant
i ja no veies el món,
sinó que ho barrejaves
tot amb els teus malsons.
Potser encara hi eres,  sí,
però semblava que ja no eres tu, mare.

Era quan feinejaves
sense cansar-te mai,
i sense parar mai,
mirant de complaure tothom:
els grans i sobretot els petits.
Quan cantaves cançons
prop del llitet
que hem anat ocupant
per rigorós ordre cronològic
tots i cadascun de nosaltres.
Quan ens aplegàveu a tots
tu i el pare tan sovint  com podíeu
sense cap por de la feina que donàvem
Quan telefonaves sense oblidar mai
cap sant, cap aniversari
i també cada tarda de diumenge
per escurçar distància.

Com aleshores et vull recordar.
perquè,  realment,  aleshores  si que eres  tu, mare.




onatge  també  ha fet una aportació  a la mateixa  revista,  la trobareu  en aquest  enllaç:




La Pilar encara  m'ha  fet  un altre  regal,   el de la seva  veu  llegint  tel meu poema.  Moltes  gràcies,  Pilar!



dilluns, 10 de gener de 2011

Brznst - Una petita història en tres temps - 3

La Sandra li va encomanar, algunes paraules tendres, i ell li va dir que l’estimava, espontàniament. I somreia, feliç d’haver-ho dit. Però després, sovint afegia:  no estic  enamorat de tu. Això li deixava un sentiment estrany a aquesta dona de terra, que no sabia  si n’havia d’estar  contenta  o trista. 

Després de molt temps de defugir  cap mena  de contacte  físic  (ell,  perquè  no entrava en els seus objectius, ella, perquè tenia por d’embrutar-lo) un dia, inesperadament, ell  li digué que hi pensava, en tocar-la. 

La Sandra li deia que l’única manera que sabia de no desfer-se, era  fer l’amor amb amor  i enamorament. Ell deia que això era impossible i que faria l’amor, amb ella, amb tot l’amor, sense més. Amb total simplicitat i bellesa, aquesta simplicitat que era un dels  seus  valors.

Ja abans de fer l’amor amb ell, a la Sandra, li semblava trobar a faltar les coses que sabia  que no hi hauria. Ell tenia por de fer-li mal, de desfer-la. S’adonava que la simplicitat  al costat d’aquesta dona era gairebé impossible. Però malgrat tot, mentre n'anaven parlant, la seva amistat continuava plena de felicitat i somriures.

I un dia en una conversa entre seriositats i riures, se’ls va acudir d’inventar-se  uns  aforismes  fets a mida.  
Aforisme nº 1:  Si estimes amb bogeria un extraterrestre, has d’acceptar  que el seu llenguatge de l’amor  sigui diferent del teu.

I a la dona de terra  li somreien els ulls.

Aforisme nº 2: Si estimes, encara que sigui amb una lucidesa extrema, una dona de terra, en algun moment   t’enfangaràs  els dits.

I l’extraterrestre posava cara de rumiar-s’ho a fons.

Els va semblar que ja tenien la solució i van estar contents... com a mínim sabien quina era la feina que havien de fer, per acabar-se de trobar del tot. Era  un segon començament.

diumenge, 9 de gener de 2011

Brznst - Una petita història en tres temps - 2



Va conèixer una dona de terra, es deia Sandra, es van fer  amics, perquè a tots dos  els agradava molt  treballar sobre les seves emocions. Per a la dona de terra, la prioritat  era expressar-les, expressar-les  no pas  com tothom, sinó d’una manera  agradable  i bonica.  N’aprenia poc a poc. Es va adonar que Brznst podia ensenyar-li tantes coses a ella, com ella a ell.

Es parlaven i també s’escrivien i sabien teixir unes converses encantadores, plàcides i tendres, de les quals en sortien tots  dos  amb  un somriure als  llavis. Un somriure  que  podia fer-se  gairebé  inesborrable. Però hi havia dies que ella  marxava  com sempre   feliç i al cap d’unes hores, sentia com si un  plugim  molt  prim,  gairebé  imperceptible,  l’anés xopant  de tristesa. Ni ella  mateixa  ho entenia. Com podia estar  trista  d’una  relació  tan bonica? Brznst era extraordinàriament atent i  tenia cura d’ella, sensible,  delicat, però  tan prudent  i mesurat!  La dona de terra se n’enamorava i ell  tot i sentir-se’n feliç, no podia correspondre-li.  Li deia que volia estar amb ella,  que li agradava   molt  com era,  però  enamorar-se,  no,  no podia  ni  volia.  El seu  camí,  els seus  objectius  eren uns altres  i aprendre  de  les  emocions  era  molt  diferent  que  deixar-se  endur per  un terratrèmol  com era un enamorament.  

divendres, 7 de gener de 2011

Brznst - Una petita història en tres temps - 1


Venia d'un altre planeta. Com si fos una mena de Petit Príncep. Es deia Brznst, però tothom li deia  Bernat,  que  és  el que  entenien la gent  quan ell deia  el seu nom. El seu aspecte no era massa  diferent  de les persones, perquè  amb el temps, les  faccions d'aquests éssers es mimetitzen  amb qui troben  al seu entorn.

Havia vingut com a explorador, però va decidir fugir dels seus companys  i quedar-se aquí. Tenia una bona raó.  Al seu planeta, la tecnologia era avançada, però el control sobre les emocions també. Estaven acostumats a viure sols. Només expressaven la sorpresa, l’alegria, l’amor... la  tristesa...  d’una manera molt  limitada. Tenien com a normes de  convivència: la simplicitat, la bellesa i la contenció. I a l'inrevés dels seus companys que, quan veien la gent d’aquí riure i abraçar-se o cridar-se com bojos, sentien disgust  i se n’apartaven, ell se sentia captivat. Com que no sabia fer-ho, s’havia de quedar, per aprendre’n.

dijous, 6 de gener de 2011

Petites o grans absències blocaires


Aquests  darrers  dies,  hi ha  hagut dos  blocs  amics  que diuen que  fan  una  pausa.  Passa  sovint  i  n'hi ha que la fan de veritat i n'hi ha que  ho diuen i  després  no la fan. I n'hi ha que pleguen.

Jo  hi sóc, a la catosfera,  perquè  m'ho passo  bé,  perquè  per a mi és  un plaer  cada  dia  visitar-vos  i també  anar  programant posts  dia  rere  dia.  Mai no m'ha semblat  cap  càrrega ni  cap obligació  i si m'ho semblés,  sé que perdria  tota  la gràcia.  Per tant, entenc  molt bé  que  la  gent  pugui tenir  ganes de descansar o de plegar.  A  mi, de moment,   aquestes  ganes  no m'han vingut.

Però  jo  el que volia dir-vos  no és  pas  això,  això  em sembla  evident  i  sense  massa  problema.

Sempre  hi ha algú  que desapareix,  mica  en mica  o  de sobte,  i  sap greu,  i de moment  el trobes  a faltar.  Però  a la catosfera,  com a la vida,  les persones  vénen i van  i n'hi ha infinites  per  conèixer  i per trobar i  aviat  d'altres  ompliran el lloc de les  que se n'han anat...  i no és  pas  que ja no ens  en recordem,  però si que  deixem  de trobar-los a faltar  o de tenir-los  presents...  i  aleshores  sense  un record  tant present  "podria semblar"  això  ja no és  un problema. Crec que per  a mi,  ho continua essent  o potser ho és  més  que mai.

A vosaltres  què  us  sembla més  trist:   trobar a faltar  algú  o  deixar  de trobar-lo a faltar?

dimecres, 5 de gener de 2011

Una carta als reis, i ...


D'una foto de  fanal blau

M'he perdut  dins de  la llum d'un fanalet.  El post  de la carta  als  reis  m'ha dut  a  un altre  post,  i després a un altre  i a un altre. He  arribat  al post  de la  papiroflèxia  i  m'hi  he  capbussat  a dins.

Bona nit  de Reis,  Fanal Blau,  que et portin tot el que demanes  i  enhorabona pel teu  segon aniversari de blog. 

Deia  la  fanal  blau:

Fent papiroflèxia
amb els fulls i rialles
dels teus ulls.
Endevinar els plecs
amb la llum que s'hi reflexa.

I  el meu comentari:


I galopar ben lluny
de tant a prop...
Damunt de la rialla
resseguir  cada  plec.

Nadal 2010 o el dels 93 blocs - Últimes endevinalles


2.- Li agrada compartir tot el que veu i li interessa: llibres,  cinema sovint
fins i tot fotografia.

El veí de dalt l'ha encertat:  El racó de la Solsida
3.- Ens diu que porta  sotana
i sembla que sap de tot
però els arbres  ens explica 
i ens organitza  excursions.
El veí de dalt l'ha encertat: LLibre Primer





1.-  És pura literatura
perquè escriu de meravella
i és  un pou de cultura  
i ens fa la vida  més  bella.
Fanal blau l'ha trobat,  gairebé  a l'hora en McAbeu:  LLIBRES LLEGITS I PER LLEGIR

dilluns, 3 de gener de 2011

Nadal 2010 o el dels 92 blocs- Endevinalles 3





Endevinalla1: És un blog que és  ben viu i denuncia l'incivisme. Potser  sí que es queixa una mica, però Bon Nadal ens desitja.
McAbeu,  l'ha encertat:  La  garrofa de Mont-roig



Endevinalla 2: D'aspecte primaveral i si bé no ho diu el nom hi ha paraules endreçades, silencis com pensaments.
Un altre  encert  de la Guspira:  L'habitació dels mals  endreços.




Endevinalla 3: Des de Terres molt llunyanes arriba la poesia d'una noia  que somia  tothora com al migdia.
La  Guspira l'ha encetat  de seguida:  El sol  de mitjanit  a Reykjavic


I  ja en tenim 90  d'encertats,  
ens queda  un  últim post  d'endevinalles!

diumenge, 2 de gener de 2011

Nadal 2010 o el dels 92 blocs- Endevinalles 2

Endevinalla 2:  Amb nom de flor i poesia, molts  de premis atresora i a mi que la llegeixo em sembla reina d'una illa
Noves Flors l'ha endevinat: Poemes des de l'Alguer.  




Endevinalla 1:  A cops, li falla la memòria  i no guarda  cap secret, li queda la roba molla, sense estendre,  que fa  fred!     Endevinat  per  Guspira:  The lost art of keeping a secret  


I ja en tenim  87  d'endevinats!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari