dilluns, 30 de setembre de 2013

L'amant perillosa d'Haruki Murakami

"No és Shimamoto,   vaig  dir-me. No em pot donar el que Shimamoto em donava. Però és aquí, és meva, i fa tot el possible per donar-me tot el que pot. ¿Com podria voler fer-li mal?

Però aleshores no ho sabia. No sabia que pogués  ferir  a una persona tan profundament fins al punt que mai més  no se'n refés. Que pel sol fet de viure, una persona pot fer mal a una altra."
..................................................................................H M.

És una novel·la trista, o al menys a mi m'ho ha semblat, però tot i que a vegades em fan mandra les històries massa tristes, en aquest cas li he trobat una profunditat, un coneixement tan gran de l'interior de les  persones,  que la llegia com si m'hi refugiés. No es tracta tant de pensar si són personatges bons o dolents, si s'equivoquen o si l'encerten, sinó més aviat d'entendre  que cadascú fa el que pot.

I jo em sentia com si, malgrat les històries que hi passaven, prou complicades, m'hagués agradat quedar-me en les seves pàgines per conèixer els protagonistes.

O potser només és que trobava a faltar Murakami, després de temps de no llegir-lo.

Un amor o una amistat d'infantesa, perduda durant molts anys, però que els marca la vida profundament. Un concepte  especial, però al mateix temps molt net del que és estimar. 

Només pels addictes a les emocions, als sentiments i a Murakami. 

Ara  si jo fos  en XeXu  i hagués  de posar  @... hauria  de mirar  que  no se  m'escapés  la mà.  
Ben  bé  @@@@  o   @@@@ i mitja   o  més...  què sé  jo!!!

divendres, 27 de setembre de 2013

El sol d'aquell matí

Una  foto del pantà de Sau
i un vers inspirat pel  Barbollaire
i deixat  de comentari  a  ca seva.
El sol d'aquest matí
amagat rere els núvols
ens garbella els colors
amb la suavitat 
d'una inèrcia invencible.

Les fulles, als arbres,
assagen amb displicència
un verd més pàl·lid.


dijous, 26 de setembre de 2013

Encerclats de blau

D'una  foto de la  Yáiza,  feta  a Sitges.  Gràcies  nina,  per  pensar en mi!


Encerclaré de blau tots  els meus  gestos,  com ocells  encerclats  de  blau de  cel,  alleugerits  del  seu propi pes, una  càrrega  massa pesada  pels  meus  braços.  Encerclaré   les  mirades  de blau,  com  els  vaixells que  suren encerclats  de mar, solcant  camins  llunyans  i desconeguts. I  les paraules  submergides,  com peixos  en el blau  immens,  sense  camí,  sense  cap objectiu  que no siguin elles  mateixes.  Paraules submergides  de blau,  un blau  que  n'amorteix el  dring  i  la   força.

dimecres, 25 de setembre de 2013

Un balcó per a mi...


Un balcó  que m'han regalat....

... i una  història  per  la  Mònica.

Quan era petita, però petita de debò, vivia a ciutat. No per gaires anys, ja que en vaig marxar de seguida. Als 8 anys ja vaig començar la meva segona vida.  

La meva primera vida, a més a  més  d'una  gran família  que era  el més important, tenia un balcó, una taula camilla, una plaça per jugar i una escola on aprendre coses i sobretot on prendre consciència que la vida  és dura i que no es pot estar per  romanços.

Des  del balcó,  mirava  passar  els cotxes, mirava  la gent  que passejava  i el fanaler  que  encenia  els  fanals  del  carrer  un per  un.  No,  no us penseu que  ho he  llegit  al Petit Príncep,  que  també  ho he  fet,  sinó  que  era una realitat  i jo me'l  mirava  des  del balcó impressionada de  la feina que  li esperava  al pobre  home.  I allà,  al balcó, menjava  el pa amb  xocolata o bé amb mantega  i sucre  del berenar.  A  la taula  camilla  m'hi amagava  per jugar sota  les faldilles  i  així  ningú  no em veia.

I a l'escola treballava tant bé  com podia, i treia bones notes i  era  moooolt bona nena. Però  tot i així  algun cop  tenia  problemes i em castigaven. El primer  càstig em va  agafar   ben bé per sorpresa, ja que no tenia  gens de consciència d'haver  fet  res  mal fet. Tenia  7  anys  i  una companya es va posar malalta  durant  molts  dies.  No sabíem què  li passava  i la  trobàvem a faltar.  Se'm va acudir a mi  i  vaig  enredar  a  una altra amiga,  de  deixar-li  missatges  escrits  dins  del seu pupitre, perquè  se'ls  trobés  en arribar de nou  a l'escola.  Eren missatges  afectuosos...  li dèiem que la trobàvem a faltar, li dèiem que és posés  bé  ben aviat, li explicàvem alguna cosa que havíem fet i potser  fins  i tot  teníem l'atreviment  de dir-li  que l'estimàvem...  no ho sé,  els  missatges  no els recordo  bé,  però  si el fet i el càstig. Quan la mestra  es  va   adonar  que  deixàvem coses  en aquell calaix,  els va recollir  tots,  ens  va renyar  com si fos  una cosa  horrible i els va llegir tots  en veu alta davant  de tota  la classe ridiculitzant-los.  I ens  va castigar a quedar-nos sense  pati  copiant  no sé  quina  xorrada de frase.

No em va fer  sentir  gens bé,  aquesta  història,  però tampoc  no  em van poder convèncer  que hagués  fet  res  de dolent.  Sóc  una sentimental...  i una tossuda,  que voleu que  hi faci.  Mai no he  deixat  de fer  coses d'aquestes. Missatges,  cartes,  després  han estat poemes,  contes, si fossis...  i sempre  m'he  pensat  que qui  ho rep  n'està content.   L'escola d'aquella època, deumeusenyor!!!

dimarts, 24 de setembre de 2013

Quietud

D'una foto de  l'Olga Xirinacs


M'ha  fugit  la llum,  i també han fugit  les  ombres.  I allò que  em queda són colors ben plans, suaus,  passats  per  aigua, s'han perdut les intensitats  dels  racons i ja no queda lloc  on amagar-se.

Un vel de núvols  prims dilueix aquest  sol  que encara  cremaria.

dilluns, 23 de setembre de 2013

Sobre la teulada

D'una foto de l'Alba


Fem arrels, a vegades,  en els llocs  més  esquerps,  en la duresa  de les teules,  en la migradesa  d'una  terra  o pols  que  acull  llavors impensades.
Fem arrels i  un cop estan fetes, creixem  cap al cel  fins  on  podem.  


diumenge, 22 de setembre de 2013

A port...



D'una foto de la  sargantana de  Cotlliure  pel  Blog-Via

El que no s'explica és com si no s'hagués viscut.

Imma Monsó (Lleida 1959)


A PORT

De color blau i amb banderoles
d'ombres i tremolors de l'aigua.
De llum de mots
d'instants que fugen
d'inquietuds que somriuen.
A port, esperant salpar de nou.



divendres, 20 de setembre de 2013

El joc de llampecs i trons

La  Gerònima  de Llampecs  i trons ens proposa  d'escriure  un text de menys de 10 línies  amb  aquestes  paraules:

CERCAR, ATURAR-SE, ASSABENTAR-SE, GAUDIR, LLIURAR, 
MANCAR, QUELCOM, PROPER, SOLITUD, GOT I TRIGAR.




Sempre  havia cercat  com fugir de la solitud. M'havia  aturat  mil i un cops,  davant nostre, observant i  intentant entendre allò  que em mancava. Era  quelcom d'intangible,  en alguna mesura. Per  a mi, gaudir  era  al mateix  temps lliurar-me i assabentar-me a fons,  de tot  en que passava en tu  i en mi. Jo  ja volia  veure  el got mig  ple,  de tot el que  compartíem, però  tot  trigava  massa  en encaixar-se.  I  jo no sabia  com arribar  al  meu objectiu principal: sentir-te  proper,  ben proper. Finalment, més  que apropar-me,  em vaig  allunyar,  ja que no podia trobar  la distància adequada  per  a mi,  al menys  cercaria  aquella que ho fos per  a tu.


I  seguint la  seva  idea,  podríem buscar  més  paraules  que utilitzem poc,  que us sembla seguir amb  un altre  text de menys de 10 línies  amb  10 d'aquestes  paraules?

GOSAR, REEIXIR, JUGUESCA,  LLENEGAR, MALDAR, NÀPIA, EIXAMORAR, ESTOSSEGAR, GANÀPIA, MANCAR,  MOLSUT, GRONXAR, PANTEIXAR, RÒNEC, ESTENALL, ESCARNIR.

dijous, 19 de setembre de 2013

L'esquerda, un indret per visitar

Fotos agafada  del web de  L'esquerda
Envoltada d'un gran meandre, un dels molts, que fa el Ter en aquest indret.   L'esquerda. La ciutat dels ibers més tard dels visigòtics, carolingis, medievals... es va descobrint poc a poc i hi ha molts anys de feina, al darrere

Quan jo era petita era una explanada que no era massa lluny de la casa del poble dels meus pares, Roda de Ter, on anàvem a passar els estius. Una explanada d'on sorgia una paret, una sola paret que era de l'església... fa pocs dies hi vaig tornar després de molts anys i està molt i molt excavada tot i que encara queda molt per excavar. La Montserrat Rocafiguera, codirectora entusiasta d'aquest projecte d'arqueologia, ens va fer viure l'esplendor i la decadència d'aquesta ciutat en les diferents  èpoques.


De l'indret se'n diu l'esquerda. Com que per la zona hi ha molts articles salats: el castell de Sabassona, Samalassa, etc...  es creu que aquest nom podria venir de "Es quer de..." o sigui la pedra  de...


Sembla que aquesta ciutat podia haver estat la capital dels Ausetans, els ibers  que vivien a la comarca d'Osona. O sigui els meus avant-passats, que jo vinc d'aquí, d'aquest poble.  :)

S'han posat al descobert les estructures d'un opiddum ibèric que  es pot datar entre els segles v i iv.

Destruïda per Cató, en la seva estratègia per acabar amb les seves rebel·lions contra els romans...  més tard fou refeta i tornada a poblar fins al segles  XIII-XIV quan sembla que va ser abandonada definitivament per anar a ocupar el territori on ara hi ha l'actual Roda de Ter.

dimecres, 18 de setembre de 2013

Relats Conjunts - Ruta 66

Ruta 66 Estats Units  d'Amèrica.  Foto d'aquí.


L'havien deixat  allà,  en la seva campanya  d'expansió  per  tot l'univers. Els deixaven en forma de llavor  que  s'adaptaria  a  qualsevol forma de vida que veiés.

Ella, però, no era  una llavor  qualsevol,  una altra  llavor sense  adonar-se'n hagués pres forma de  coiot  o  de serp de cascavell,  era  el que més  havia vist en la seva  llarga vida.  Però ella  volia  algun ésser més complex, més interessant. I esperava.  Va  agafar la forma d'una dona.  I va caminar  per la  ruta 66. Mentre  caminava amb  la resistència originària  del  seu planeta, va trobar ciutats, caravanes,  algun cotxe  en  viatge  iniciàtic,  però  res  no li acabava  de fer el pes  i seguia, seguia  buscant  el seu lloc.

Però  el seu lloc  era molt  lluny d'allà.  Mai no va saber  adaptar-se  a aquesta  terra  eixuta, a  aquests amors  efímers,  a les  mirades  que fugen.  I va retornar al seu punt  de partida.  Al desert,  amb  les muntanyes impressionants i les  formacions  de roca  que  l'acompanyaven.

A la vora  de la  Ruta 66,  es  va tornar  a fer  llavor,  per  fondre's, finalment,   amb la terra.


dimarts, 17 de setembre de 2013

Una casa de l'Armentera






Pintaré,  de nou,  primer la meva  pell  i  després tots els  meus  vestits i ja ningú  sabrà d'aquella la pell  tan nua i blanca.  Els  nous  colors  seran alegres, i els vigilaré  de prop, que no es  descoloreixin.

A les  meves finestres  hi haurà  flors i torratxes  invisibles  que les mantenen. Tot  el que porto  a dins, no ho sabrà  ningú, amagat en tants silencis que aprenc i en els que em queden per aprendre.

Buscaré refugi en el meu núvol, aquell de color lila. Un núvol molt diferent dels  que jo  coneixia.


dilluns, 16 de setembre de 2013

Orquídies


La  vaig  pintar  per  tu,  perquè  t'acompanyés  mentre  no en podies  tenir de veritat.
Per  acompanyar-te en l'absència  o en  una  presència  diferent  de la més  habitual.
Escoltar-te,  i sentir-te  també  més  enllà  de les  paraules:  els  pensaments  i sentiments.
Saber  que tens una  vida  nova,  encara  que sigui una mica diferent.  Gràcies  per  tornar.


divendres, 13 de setembre de 2013

Claustre de Sant Joan de les Abadesses, vist des del museu




Relaxació  profunda

Hi ha  un món interior,  que sempre ha estat explicat  en paraules.  En un moment va poder embolcallar-se de núvols liles, tant  tous,  que  allà  dins res  no feia  mal. Ni el cos,  ni el cor.  No hi  havia  ningú,  no hi havia res,  ni mal, ni bé,  ni solitud,  ni companyia.   Ni llum, ni fosca,  ni  confusió,  ni lucidesa.  Només  ser,  en un instant sense  temps,  tot  just  amb l'espai que li correspon.

Mesurar  les  paraules,  garbellar-les amb  el sedàs del  cotó fluix  de color  lila  i que  no necessitin sortir...  o potser  tot  just  inventades  i escrites.  I saber  trobar  sempre el camí  del lila més  personal  i  fer que alimenti la  vida  de  manera  suficient...

dimecres, 11 de setembre de 2013

La Via catalana al Twitter

De  vies  i croquetes...







He  sentit  a dir  que  per no patir  manipulacions  i  censures,  en alguns mons d'ocellets  que piulen,  en comptes de dir  Via  Catalana  s'ha de dir  #croquetes.

Jo  crec  que  la  #ViaCatalana  ha estat  una experiència  genial,  espectacular,  emocionant,  organitzada,  i sobretot  ha estat  un pas més...  i que  ens  hem demostrat que farem els passos que faci  falta.

Poden dir  mentides  o  canviar  el nom de les  coses.

Les  #croquetes també  són boníssimes.

L'enllaç  és  un vídeo  de  TV3.

dilluns, 9 de setembre de 2013

Plaça Major a Sant Joan de les Abadesses, el dia de l'homenatge a Xirinacs

Avui  us deixo amb  Xirinacs, el mestre, el  lluitador incansable i  el no violent per damunt de tot. Penso  que  al Xiri,  li agradaria  la Via  catalana.  Pacífica per  damunt de tot  i  també  plena de força  i de  reivindicació.


"LA INDEPENDÈNCIA DE CADA NACIÓ ÉS EL BÉ MÉS PREUAT PER ESTABLIR LA PAU A LA TERRA."

"Cal entendre que no violència no és sinònim de passivitat."

"La noviolència és una «arma» poderosíssima, més eficaç que un portaavions. Però és desconeguda. Mal aplicada. Desaprofitada. La vera acció no violenta demana als seus usuaris grans dosis de prudència i d’humilitat per administrar bé tan alt poder."

"En el moviment per a la independència cal que hi càpiguen tots els amics nacionals, gent d’esquerra i gent de dreta sense renúncia prèvia de llurs opcions de classe, tant personals com de grup, que poden exercir en altres moviments o partits."

És un bé en sí, i un deure nostre, que la nació catalana sigui independent, la mani la classe social que la mani. Jo sempre lluitaré per a què la manin les classes populars i per a què ella es mantingui solidària amb els pobles desheretats de la terra. Però la nostra nació en el dia de la seva independència serà manada per qui ella vulgui majoritàriament."

Lluís Maria Xirinacs Damians.



Aquest  és el Blog  nº 2 de la cadena. 

 Si heu començat  pel nº 1, vol dir que  veniu de  cal Joan de Mataró.  I  si no,  aneu-hi,  per  començar  de bon peu.

Si voleu seguir  la Cadena de Blogs   heu de  clicar l'enllaç per  anar  a Cal  XeXu,  que sempre  ens  diu  Bona nit  i tapa't,  però,  en canvi,  avui,  ens  dirà bon dia,  fent  una excepció  en els  seus  horaris  que sempre  és  d'agrair. 

Ben agafada  de la mà  d'aquest  dos  xicots,  en Joan  i en XeXu,  us  desitjo  una  feliç  cadena,  una  millor Via  Catalana  i  una  diada  plena  d'il·lusió  en un demà millor.

dissabte, 7 de setembre de 2013

Masia vora de Camprodon


Era  un dia  fosc  i bell,  els núvols  enfosquien de mica  en mica  el seu color  mentre  anava  avançant  el matí. El camí era  planer  i   recollíem motius  per  dibuixar  dins  la  càmera de fotos.   També  hi havia  el riu que  feia  el seu camí  paral·lel al nostre. Riu  i sorpresa,  a  trossos  calmat,  a trossos  esvalotat  en  algun salt  que  ens  cridava  més  fort perquè  traguéssim el cap  a saludar-lo.  A la vora  del camí,  als  prats,  la  flor  de l'escabiosa,  lila  amb  els seus  pètals  menuts  i drets  cap al cel.  I  la font  abandonada,  i  l'església  tancada  i   el repòs damunt de l'herba.  I, en tornar,  la pluja. Pluja de  gotes  grosses  i calmoses  que no  acabaven de ser ruixat.  Ens  donava  treva,  com si volgués  deixar que arribéssim  a casa.  I juganera  al darrer  instant  ens va  xopar.

I l'acord  perfecte entre el cos  i el camí,  entre  el  cor  i la pluja.  
Un matí bonic,  de  fa  setmanes, que arriba fins  aquí,  mentre  pinto  el paisatge.


dijous, 5 de setembre de 2013

Santa Magdalena de Rupit


Guardo  un silenci per  tu,
però  et penso,  amiga.
La  presència  propera
no ha estat  possible.
I  sabré esperar  fins acompanyar-te,
per  recollir,  de nou,   juntes,  els  rams
de  sentiments rebels que sempre em descobreixes.
Inconformistes  de  fons,  
amb la  tendresa compartida per  totes  les  persones.
L'amor  a bocins  immensos escampat,  voltant  la  Terra.
T'espero, sobretot, no t'oblidis  de tornar
del  teu silenci  del llit i del desert  de mots.




dimecres, 4 de setembre de 2013

Una finestra a Rupit



Les flors eren blanques, 
d'infinita  puresa.
I la finestra  neta.

Les dibuixo vermelles,
perquè la  intensitat  batega.
Es baden les fulles.

Escletxa  de colors
orificis de llum.
Donen l'entrada.

dilluns, 2 de setembre de 2013

Un balcó a Rupit


Entapisso  el meu entorn 
de  colors  intensos i tendreses.
Si  m'hi amago, és  només,
perquè  hagis de travessar-les
per  trobar-me.
........................................................................Carme

El rou s'hi posa. 
Atrapat en bellesa, 
surts a besar-la.
............................................................................Jordi Dorca





Una pedra blanca i una proposta de joc


Als plans  de  Calm Agre,  hi ha  moltes  pedres  blanques,  fins  i tot  hi ha  un cim que  es  diu de les  Roques  Blanques,  me'n vaig  endur  una  en imatges.  Una  pedra  blanca,  amb les  seves ombres,  difícil,  difícil  de dibuixar.

*     *     *     *     *     *     *     *     *     *     *     *     *     *     *     *

Suposo  que ja coneixeu tots  la nostra  proposta  de fer  una cadena  de blogs, per l'11  de setembre

Avui, dilluns, a partir de les  8 del matí,  us  proposo  que   aneu cap allà  per  participar  en un joc:

Quin dels  personatges  falta?
Quin dels  personatges  se'ns  ha escapat del quadre?


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari