La Marta Pérez Sierra ha donat vida i personatges al meu conte Intercanvi.
M'ha fet molta il·lusió, Marta, Moltíssimes Gràcies, a tots!
Gràcies Marta! Gràcies Melània! Gràcies Genis!
I també a tots els qui van treballar en aquesta presentació tan bonica. Si voleu veure més vídeos són aquí. Jo que no la vaig poder veure en directe, me'ls he mirat tots!
Tenia tot just quatre anys, seia a la meva falda, a la nit, en una terrassa davant del mar.- Mare, explica’m coses del mar.
Era temps de vacances, i per això s’havia fet mitjanit i l’Oriol encara no dormia.
Era molt fosc. No hi havia gaire il·luminació al poble, ni tampoc lluna. Vaig començar parlant de les estrelles. Que des del seu lloc, no gens estàtic, però ajustat amb precisió podien guiar els vaixells i saber sempre on era el Nord.
- Cada estrella té el seu nom i la que ens diu el Nord se’n diu Estrella Polar, la veus? És aquella d’allà.
El mar tot just si s’endevinava dins la fosca i es descobria just a ran de sorra amb unes línies primes d’escuma blanca. Ell semblava veure’l millor que jo. Hi havia llumets petits i oscil·lants, que navegaven a distàncies incertes de la platja. I ens vam convertir en observadors atents d’uns pescadors invisibles.
- El mar és negre a la nit - diu ell.
- Sí és negre perquè no hi ha llum - intento explicar jo
- I s’ha anat fent gran de tant passar-hi les barques - reflexiona ell.
Jo emmudeixo davant d’una frase que em sembla fantàsticament poètica.
- Els pescadors encenen i apaguen els llums - continua observant ell.
- Les barques es gronxen amb el mar i els llums se’ns amaguen, no s’apaguen - puntualitzo jo.
- Potser juguen amb els peixos - diu ell.
Tot de cop les seves aportacions em semblen infinitament més interessants que les meves i em deixo portar.
I juguem a ser pescadors, que en comptes de pescar juguen amb els peixos i amb nosaltres que els mirem de lluny. Ens fan senyals i ens fan l’ullet... els peixos estant contents que vulguin anar a jugar amb ells, en comptes de pescar-los.
Em sembla com tastar un món millor.
