Arbreda d'aniversari

He  buscat  una arbreda,  que em dóna  placidesa  i calma.  Més  enllà de les  herbes, hi ha el riu,  que no es pot veure  en aquest  dibuix  de línia  fina.  El riu,  present i absent  a la vegada.  El riu  que  dóna l'essència a l'arbreda i que a mi se'm fa "indibuixable".  Potser si pintés el dibuix... però  no,  aquest dibuix  no és  per ser pintat.

Avui  aquest  blog  compleix  7 anys  i no he pensat  res  d'especial,   ni he proposat  res que sigui participatiu com els altres  anys...  tot just  un dibuix  auster. I  malgrat  tot,  no em sé estar  de recordar-ho.

Allò que em va  atrapar  del món dels blogs,  va ser  el fet de compartir,  compartir allò que fem nosaltres i compartir allò  que fan els  altres.  Això  m'ha mantingut  fins  aquí:  la il·lusió d'aquest intercanvi constant i les ganes de trobar-nos, de parlar-nos.

Agraeixo la companyia  a tots  els que  heu fet possible  aquest  compartir...  sobretot als que hi sou des de fa molt temps,  però  també als que hi éreu i ja no veniu gaire  o gens i als que  sou arribats  de poc. Fins  i tot als que vindran  i encara no conec.  Als que comenteu  i als  lectors  amics  i silenciosos. Gràcies.

Seguiré caminant...  potser  més poc  a poc... seguirem caminant,  junts, si voleu  i en teniu ganes.

PD:  Per  cert..  si malgrat  tot  voleu jugar  una mica  podeu endevinar  d'on he tret  aquesta  arbreda  jugant al joc de les  preguntes...  pregunteu  el que vulgueu i jo només  contestaré  amb  SÍ o NO...  i així aneu recollint  pistes...


Pistes recollides:

1.- No és Camprodon
2.- El riu que se sent no és el Llobregat
3.- Sí! És el Principat de Catalunya  -  Jordi Dorca
4.- No,  no és  el Ripollès
5.- No, tampoc és  Roda de Ter
6.- No,  no és la Garrotxa...  
7.- Sí que està  a més de 50 quilòmetres  de Barcelona -Lolita
8.- De poblets  petits  el país  n'està ple,  però  el que li queda més  a prop  no és  especialment petit.
9.- Sí!  És més al nord que Barcelona.  - Jordi Dorca
10.- I més al nord que Vic... Pels pèls - Jordi Dorca
11.- Més a llevant que Vic, Sí! Clarament! - Jordi Dorca
12.- No és el Segre
13.- Tampoc és el Conflent
14.- SÍ QUE ÉS L'EMPORDÀ!!!!  - Miquel ... 
15.- No és  Cantallops
16.- No és Bellcaire  d'Empordà
17.- SÍ QUE ÉS EL RIU TER!!!!!  - Maria Roser...
18.- No és Palamós
19.- No és Serinyà.
20.- No és  Colomers  (però ens hi anem acostant)
21.- No és  Verges,   (però  ens hi acostem  més)

22.- ÉS TORROELLA DE MONTGRÍ!!!!  - Xavier Pujol

Castell vora el riu

"Mais, si tu m'apprivoises, ma vie serà  comme ensoleillée."

Antoine de Saint-Exupéry

No sé si és ben bé domesticada o potser millor captivada, d'aquella manera,com diu la guineu que el món sempre sembla assolellat.  S'hi està bé. 

Així, com quan vam descobrir  aquest castell a ran d'aigua, tan gran i de tant a prop que no cabia  dins de la foto.  Un castell o un palau...  envoltat d'una verdor i d'una natura  que era  allò que l'embellia més. La natura verge, sense el castell ens hagués semblat  igual de bonica?  haguéssim parat  al mateix  lloc? El castell sense la natura, ens hagués cridat  tant  l'atenció?  La combinació de les dues coses, en la mesura  justa de bellesa... captiva.

La llanterna dels morts de Sarlat

La llanterna  dels  morts  a Sarlat, és  una edificació  del segle  XII,  que es troba  al lloc on hi havia hagut l'antic cementiri.  Diu que   hi  hissaven a la nit  una llanterna i que això  guiava  els morts en  el seu trànsit.

L'arquitecte  Jean Nouvel,  és  d'un poble  que es  diu  Fumèl ...  no massa  lluny  de Sarlat.  No hi veieu  en aquesta  "llanterna"  una precursora de la torre  Agbar?  

Ens  ha dut  fins  a Barcelona  una llanterna  monumental...  que per  cert,  també  s'il·lumina...  

Reixa de ferro

L

Els dies com un impàs entre dues portes.

Caseta de conte a Sarlat

O

Semblava una caseta de conte, però no ho era. 

No hi vivia cap personatge, sinó que hi vivien persones. 

No hi havia començaments ni finals.

Mai no podien saber del cert,  si un moment determinat era el punt final d'una història o bé encara tindria una continuació.  

Però així era la seva vida... 

Moments successius sense final, perquè fins i tot quan arribava la mort, la història, sense ells, continuava.

La porta de les glicines

La Irena volia trucar  a la porta,  però  no veia  ni  timbre  ni trucador  de cap mena.  Trucaria  amb la mà,  però aquesta porta queda  lluny,  massa  lluny de les  persones...  entre  la glicina,  ens treu  el cap el sol ponent.  La Irena juga a buscar el raig de llum entre les branques, a amagar-lo, només movent el cap.  Rere la porta hi ha un espai  buit,  la casa, la vida  queda lluny. De res no li serveix trucar amb la mà. Ningú no la sent.

Mentrestant,  grava  en la memòria les  imatges  de la porta... amb el sol  disfressat  de flor  de llum immensa i  amb el sol amagat.  Què  importa  que  estigui amagat?  El sol  hi és,  malgrat  tot,  i tornarà a sortir cada dia. Tant si hi ha  algú  que l'observa  davant  la porta  de les  glicines, com si no hi ha ningú.  La Irena, també  es llevarà  demà  al matí  com el sol,  tant si algú contesta a la seva  trucada feta només  amb  la mà  nua, amb els  nusets  dels dits,  com si no...  ella  i el sol,  miraran de trobar-se cada  dia.  Mai no ha conegut  ningú  més  rialler  que el sol.

Carluç (Carlux) a la llibreteta vermella

Dibuixo la vida  amb  línies  molt  fines

per  si cal,  un cop més, esborrar un traç

i provar de refer-lo de nou. 
La provisionalitat dels instants 
s'enllaça inacabablement.

Racó de la plaça de Mont Pasier (en occità) o Monpazier (nom oficial)

No veig cap ocell ni papallona que dibuixi l'aire.
El sol pinta els colors i olors de cada  flor.
Hi ha tants aixoplucs per una claror tan neta...
I jo trio aquest petit racó, bell i desprotegit.

Monpazier és el que s'anomena una bastida, un tipus de poble, que es creava a l'edat mitjana a Occitania per poblar zones despoblades i oferir noves llars a la població. Era iniciativa dels reis o dels senyors  i les persones que volien anar a viure-hi tenien alguns privilegis  fiscals. Normalment la urbanització de les bastides és quadriculada, consta de carrers paral·lels i perpendiculars. I en aquest cas, també d'una meravella de plaça com aquesta.

La  plaça de Monpazier, a  la  Dordogne  (França):

Diàlegs poètics: diàleg 16è - Fanal blau - Jordi Dorca - Carme

Ho faig des de la mort desconeguda

Que he olorat i he escoltat.

Potser des del dolor que es representa

cosí-germà de la riota descontrolada i folla;

des de l'absurd.

I, així també, des del present: punyent, plaent,

agosarat, tendre, encisador, enigmàtic, cruel.

Des de la bondat

amb que puc sostenir-me,

des de la maldat que em cal per fer-ho.

Des dels calaixos plens de rampoines.

Des de l'enuig de saber-me aquí,

quan tú ets allà.

Adesiara des de la impotència.

Potser des de la meva dignitat-digna

que no em permet esfondrar-me.

Des dels murs que confegim

absurdament i banal.

..............................................................................Marta

Als flocs de versos, et llegeixo.

I ho faig des del clos recinte

on les flors més amargues

ara brosten com fenassa.  

Dolors vells, dolors fressats

per petjades d’oblit;  

i dolors nostres, tan punyents,  

que en silenci maldaven.

Però als murs que avui m’encerclen,

el dret d’eixir-ne proclamo,  

quan beso, pam a pam,

els instants de llum, els breus reflexos

que el glaç de nit no gosa rompre.

Tastar, tastar la vida.

Tastar-la sempre,

hereus de l’alba.   

...............................................................................Jordi

Prenem  l'alba  entre les  mans

i ens alçarem

entre els colors  més  bells  i canviants.

Heures de cel i lilàs per  damunt del  murs

que  proven d'encerclar-nos.

Tenim les joies al cofre dels tresors

Tenim la força empeltada  de mots

Tenim la llibertat

d'oblidar les flors més amargues,

que deixem enrere.

Embastarem els dies

de punts  lleugers

per relligar-los de pressa.

Serà demà,  si demà  mateix, que

sargirem el camí esquinçat

i el cosirem a la vida.

Redireccionat.

...........................................................................carme

Teulada a Sarlat

Pendent pronunciat,  
a la ment.
Pensaments, com el sol, s'hi esllavissen.
Inservibles.
Per les finestres  entra nova llum.
Creadora,
giravolta i queda  endins.
Vol ancorar-se al futur.

PD:  Per a què serveix, el futur?