Papallona de colors torrats

D'una foto d'en Xavier Pujol

Papallona de sorra,
papallona daurada,

per molt que miri
les teves ales de mots
que voleien amb el vent,

em fugirà el teu record.

Espiadimonis

D'una foto d'en Xavier Pujol

Lleu, el teu vol

de zumzumeig rabent,

amb ales blaves.
..............................................carme

Les ales blaves
tinten la teua imatge
de transparències.
.............................................novesflors

Les transparències
i la llum irisada
ens reconforten.
..............................................carme

A la riera
un menut helicòpter
s'acosta a l'aigua.
.............................................Xavier Pujol

A prop de l'aigua

amb les ales esquitxa

mans i rialles

...............................................carme

Les ales són
com fulles a les branques,
ornaments blaus.
.............................................Helena Bonals

Ornaments blaus,
transparències, vitralls,
la llum s'hi queda.
..............................................carme

Roses per a tu...

D'una foto d'en Xavier Pujol

Trobades en un bell racó del nostre Pirineu.
De pètals suaus com la teva veu.
De color vermell intens com la teva força.
De perfum que ens embauma a tots, 
com el teu amor a la terra.
Et durem amb nosaltres,
Fins a aconseguir-ho.


Gràcies, Muriel! T'estimem

Claror

Un Paint d'una foto de la Consol d'Hora blava

"Només la llum, la llum i jo."

Consol

La claror, la claror sempre,

irradia pacient i silenciosa,

i reflecteix i s'escampa

i es barreja ella mateixa

en els seus múltiples colors.

La claror del mar i la claror del cel,

més bella, més valuosa, encara

quan s'esquitlla amb el sol

rere l'horitzó dels meus ulls.

Branques de tamariu

Enteranyinat, 
el cel, rere les branques 
mig despullades 
d'un tamariu molt vell,
tot el blau, sobre el mar.
....................................................................Carme

I torna enrere, cap a l'ahir, el blau que entre les branques borrona.

....................................................................Jordi Dorca

Planta encantada
que s'espera a que arribi
el temporal.
Semblarà que reviu
quan demà surti el sol.
.....................................................................Xavier Pujol

El blau del cel
és incommesurable 
talment el mar.
.....................................................................Helena Bonals

Entre el cel i el mar
es gronxen les branques 
vestint l'horitzó
amb ocres i blaus.
..................................................................................Glòria 

UN HOMBRE LLAMADO OVE de Fredrik Backman

Comentava amb una bona amiga meva, amb qui xerrem molt i del moltes coses, que tenia un pilonet de llibres per llegir,  amuntegat per criteris de recomanacions, préstecs  i regals d'altres amics i que tots els trobava tristos o dramàtics, i que els anava agafant i tornant a deixar al pilonet, sense acabar-me de capbussar en cap d'ells. Em va deixar aquest. Em va dir que al menys riuria.

I la veritat, és que riure, riure, no he rigut gaire, però no m'he tret el somriure dels llavis en tot el llibre. I unes quantes vegades m'ha emocionat, fins a fer-me venir les llàgrimes als ulls de tendresa.

Diuen que és un Best Seller.  I jo me n'alegro. És d'aquells llibres que l'hauria de llegir molta gent. Fan falta missatges de bon rotllo. De solidaritat, d'amistat, d'estimació. Una història de bona gent, amb molts defectes, però bona gent.

Ove és un obsessiu, que no està diagnosticat d'obsessiu, el diagnòstic, li poso jo. Mal humorat, un pèl agressiu, cap quadrat i amb molt poca paciència. Però és una persona bona i honesta... i té un cor massa gran. La història ens explica uns anys especialment difícils de la seva vida, de solitud no volguda. Si teniu ganes de somriure unes quantes horetes seguides, ja ho sabeu.

El sol a la sorra

M'enlluerna, també, el sol des de la sorra.
Com els records,  
ens duen la llum de l'instant que va ser.
Del sol m'arriba la calidesa.
La il·lusió neix, en aquest ara, quan t'escolto
i  en aquest cabdell de fil per teixir-nos,
poc a poc, com voldrem ser.

La meva pell com la sorra
assaboreix l'escuma dels teus dits,
la meva ànima com el mar
reflecteix les espurnes dels teus ulls.
Les onades arriben, infinites
oferint-nos un batec de temps sense final.

Il·lustrant un relat de la Laura T Marcel

Aquest és l'últim relat que m'ha arribat de les paraules del meu aniversari.  Molt bonic, molt tendre i amb un repte afegit. Fer-ne un dibuix. Amb els deures fets, publico aquí el conte de la Laura T, perquè em fa il·lusió compartir el dibuix i el text junts. Gràcies Laura!

Quan era petit el Tonet sempre havia estat inquiet, "estàs fet un bon esmolet!" li deia l'àvia quan el veia passar tan eixorit, corrent carrer avall com una rubinada amb les mànigues de la camisa arremissades. "Puja, que hi ha una xicra de xocolata per a berenar"

I ell, en sentir xocolata, feia una rialla i no s'ho feia dir dos cops. 

Només entrar a la porta del carrer ja sentia la flaire i pujava els graons de tres en tres amb alegria. 

Li feia una petó a l'àvia i cap a taula falta gent! La llum de la sala era pobre però allò que fumejava sobre taula acoloria el moment. L'avia, que era tota tendresa, acaronava el menut i li feia pessigolles i gaudia de la seva companyonia una estoneta que es convertia en un racó de pau i d'estima que no tenia preu. Quan acabava li xiuxiuejava quatre paraules a l'orella, feia dringar uns cèntims sobre la taula i li picava l'ullet amb complicitat. Ell li feia una forta abraçada que li sortia de l'anima. Agafava la moneda amb il·lusió i xino-xano tornava a agafar el camí de les atzavares que el portava a l'Antaviana, el centre on anaven moltes tardes tots els menuts del poble a practicar les dances per la festa major. Allà sempre hi havia xafarnelis, sobretot fins que no hi eren tots per a poder començar. Mentrimentres movien el batastoll d'instruments i posaven tot al seu lloc aprofitava per a festejar amb la seva "amiga". Hi havia temps per a tot. I al vespre quan arribava el final els ulls espurnejaven de la feina ben feta recordant que tot allò li devia al seu pare.

Petxines

Les petxines, ocupen sobre la platja de sorra un lloc determinat, com una franja d'uns 50 centímetres d'amplada que s'allarga paral·lela al dibuix  que fan les ones quan deixen residus d'escuma blanca. No pas a la vora de l'aigua, sinó ben endins, a mitja platja. Totes iguals, totes diferents. M'enduc només la seva imatge. Ni em cal collir-les. 

Petjades indiferents les premen, les trenquen, les enfonsen... 

I jo les miro, com per endur-me'n un bri minúscul de saviesa.

Hi ha tants tresors, que ens hem deixat, com les petxines, abandonats a qualsevol territori esquerp. Tampoc els recullo. Els observo només, per si encara serveixen, o bé... per si ja no cal collir-los, ni tant sols mirar-los. 

El passat més bell és fet només de closques buides.

Porta amb flors al Garraf

Ha crescut la buguenvíl·lea damunt del portal dels somnis, ara obrir-ne la porta serà més olorós i més bell. S'amaga el mar darrere els murs i les reixes i el cel s'esquitlla sobre dels núvols. Hi ha un vigilant de punxes ferotges per no deixar entrar cap esgarriasomnis. I una capseta màgica, pels missatges secrets.

Ara que han crescut les flors, qui podria oblidar-se de somriure?