dimarts, 15 de maig del 2012

Relats conjunts - Forgotten sunglasses

Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008  

Tot  just  era  el segon cop  que  et veia  crec  que  no et  vaig  reconèixer  a  primer  cop d'ull.  Unes  ulleres  de sol  et  tapaven els  ulls.  Però  tu sí,  em  vas  reconèixer  de seguida  i  a l'instant  te les  vas  treure  i les  vas  desar.   Sota  de les ulleres  apareixien els  teus  ulls,     dos  anells  blavíssims  que  encerclaven cadascun una nineta immensa.  Riallers,  còmplices,  xerraires,  més  que no pas  els teus  llavis.  Sopàvem junts  i els ulls  continuaven parlant,  sempre llançant espurnetes  de  diferents  significats.  


Van passar  els anys  i un dia  vas  perdre les ulleres,  i amb  elles  la teva  mirada de sempre.  El  somriure  va canviar, la mirada es  va fer  més càlida  i més  tendra...  i ja no  en sortien   només espurnetes  alegres,  sinó   també dolls  de desig.    

Mai  no vas anar  a  buscar les  ulleres perdudes.


Una altra  proposta  de Relats  conjunts

47 comentaris:

  1. En el teu relat les ulleres fan nosa, uns ulls així no poden amagar-se rere unes ulleres de sol! Jo voto perquè les ulleres es van perdre expressament!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ulleres sàvies, doncs que els hi donaven l'empenteta! :)

      Elimina
  2. Les ulleres se n'han anat a passeig, sabien que feien nosa... m'agrada com dibuixes els sentiments que es van formant amb paraules. I m'agraden les flors! Tulipes?

    ResponElimina
  3. Com la mirada que descrius, molt càlida i molt tendra la teua aportació.

    ResponElimina
  4. M´agrada que els ulls es trobin
    i que es mirin més enllà d´ells.

    Molt ben fet!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que sempre ens caldria anar una mica més enllà de nosaltres...

      Gràcies lluneta!

      Elimina
  5. Més val no amagar les mirades boniques darrera unes ulleres de sol!! Mai m'han agradat! (Jo també crec que es van perdre expressament) ;-)

    Per cert, quin luxe de foto de capçalera!! És preciosa!! :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser hi ha ulls que necessiten protecció, però a mi tampoc no m'agraden gaire.

      Elimina
  6. M'agrada aquesta mirada dolça i tendra.

    ResponElimina
  7. m'agrada especialment aquest relat! com van sorgint les emocions, properes i en primera persona..
    les ulleres perdudes, mirar d'una altra manera sempre és possible..:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, lolita! la mirada sempre canvia al llarg del temps, en un sentit o en un altre. I vaig dubtar de si fer el relat en un canvi engrescador o fer-lo en un canvi d'una mirada que es refreda... però ja sabeu que són una romàntica incorregible... i els finals feliços són els que m'agraden.

      Elimina
  8. Mai abans perdre unes ulleres va ser tan bona notícia, ni ho serà després. :-))
    Fantàstic relat, Carme.

    ResponElimina
  9. Molt bé, un relat molt positiu, m'agrada.

    ResponElimina
  10. Jo que porto ulleres.....he de dir que moltes i moltes vegades me les trec, necessito veure les coses borroses d'un altra manera, no tan clares ni definides....en el teu relat s'hauria de "tunejar" el cuadre i deixar tan sols els ulls!!! M'ha agradat molt Carme, i la foto de les tulipes a dalt del Fanal Blau, també és molt i molt bonica. A veure si em passejo més per casa teva, és que porto una temporada una mica desconnectada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també porto "sempre ulleres" però m'agrada treure-me-les de tant en tant, a estones...

      Ja et trobo a faltar, ja... :) Una abraçada, guapa!

      Elimina
  11. Quan parlo amb algú que porta ulleres de sol, jo agraeixo que se les tregui, m'agrada mirar els ulls de la persona i veure tot el missatge que, moltes vegades, les paraules amaguen...
    Jo, que també les he de dur per força, sempre que puc me les trec, a ull nu, les coses són diferents.
    Molt divertida la foto!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo porto ulleres, però mai de sol. I tampoc no m'agrada parlar amb algú sense veure-li els ulls. És d'agrair que la gent se les tregui si s'ha de parlar una estona.

      Elimina
  12. Caram, aquí les ulleres no protegeixen dels rajos del sol sinó formen part d'una cuirassa. Molt curiós.

    M'agrada molt el relat!!!!!
    que aquest sembla dificilet!!

    ps. Miro el comentari de la M. Roser. Em fa certa gràcia i cosa alhora. M'és curiós xq no m'agrada massa les ulleres del sol, només me les poso quan vaig pel carrer, xò quan parlo amb algú sempre tinc necessitat de treure-me-les, i en canvi sóc persona de grans cuirasses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. rits, no acabo d'entendre el teu, de comentari...Què vol dir que et fa gràcia i cosa alhora? És que si no veus els ulls de la persona amb qui parles, se t'escapen molts matisos...Penso que si no tens cap problema, és simplement una qüestió d'educació, fer-ho. Jo sempre demano disculpes, perquè de vegades em són indispensables i això que mai n'havia portat..No crec que sigui un problema de cuirasses!!!
      Simple curiositat.

      Elimina
    2. rits, no ho sé, el relat diu que se les treia per parlar amb l'altre protagonista, no sé si es tracta de cuirassa o d'un rol, assumit, que tingui alguna relació amb les ulleres... de fet és només una història...

      Elimina
  13. Respostes
    1. No sembla que tinguin molt interès en les ulleres, Jordi...

      Elimina
  14. M'ha agradat. Bon relat! Una abraçada!

    ResponElimina
  15. no és bo amagar les mirades darrere un filtre...millor directe als ulls que cada mirada diu molt de sí i dóna molt de joc.
    M'ha agradat, si

    ResponElimina
  16. És cert que les ulleres tapen molts matissos de la mirada. I també molesten molt quan et rellisquen pel nas.
    M'ha agradat l'enderroc del mur que fa possible el reencontre.
    Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. N'hi ha que les hem de portar sempre, però jo les porto clares... Gràcies, Pilar! Petons, guapa!

      Elimina
  17. hi ha persones que s'amaguen darrera les ulleres de sol. Però altres cops si no te les poses quedes encegat. Ara bé, segons on tampoc calen. Va anar bé que les perdés en aquest cas

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que tot són costums, jo no en porto mai, d'ulleres de sol, de les altres sí, per força.

      Elimina
  18. On és aquesta òptica? Bestial!! Xulíssim!!

    ResponElimina
  19. Als ulls que parlen les ulleres de sol els fan emmudir. És una llàstima!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha ulls que no haurien de callar mai... perquè sempre diuen coses boniques.

      Elimina
  20. Bona senyal trobar unes ulleres de sol perdudes, el que és important és que els ulls s'hagin trobat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) no sé si tots els que han perdut ulleres de sol hi estarien d'acord, però... m'agrada el teu comentari!

      Elimina
  21. Els ulls parlen i diuen molt més que les paraules...m'ha agradat molt!

    ResponElimina
  22. Retalls de dues vides unides per la profunditat d'una mirada que va canviant amb el pas del temps.
    Incita a la reflexió.

    Molt xulo!

    ResponElimina