Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008
Tot just era el segon cop que et veia crec que no et vaig reconèixer a primer cop d'ull. Unes ulleres de sol et tapaven els ulls. Però tu sí, em vas reconèixer de seguida i a l'instant te les vas treure i les vas desar. Sota de les ulleres apareixien els teus ulls, dos anells blavíssims que encerclaven cadascun una nineta immensa. Riallers, còmplices, xerraires, més que no pas els teus llavis. Sopàvem junts i els ulls continuaven parlant, sempre llançant espurnetes de diferents significats.
Van passar els anys i un dia vas perdre les ulleres, i amb elles la teva mirada de sempre. El somriure va canviar, la mirada es va fer més càlida i més tendra... i ja no en sortien només espurnetes alegres, sinó també dolls de desig.
Van passar els anys i un dia vas perdre les ulleres, i amb elles la teva mirada de sempre. El somriure va canviar, la mirada es va fer més càlida i més tendra... i ja no en sortien només espurnetes alegres, sinó també dolls de desig.
En el teu relat les ulleres fan nosa, uns ulls així no poden amagar-se rere unes ulleres de sol! Jo voto perquè les ulleres es van perdre expressament!
ResponEliminaUlleres sàvies, doncs que els hi donaven l'empenteta! :)
EliminaLes ulleres se n'han anat a passeig, sabien que feien nosa... m'agrada com dibuixes els sentiments que es van formant amb paraules. I m'agraden les flors! Tulipes?
ResponEliminaTulipes, sí! Són precioses!
EliminaCom la mirada que descrius, molt càlida i molt tendra la teua aportació.
ResponEliminaGràcies, Jp!
EliminaM´agrada que els ulls es trobin
ResponEliminai que es mirin més enllà d´ells.
Molt ben fet!!
Jo crec que sempre ens caldria anar una mica més enllà de nosaltres...
EliminaGràcies lluneta!
Més val no amagar les mirades boniques darrera unes ulleres de sol!! Mai m'han agradat! (Jo també crec que es van perdre expressament) ;-)
ResponEliminaPer cert, quin luxe de foto de capçalera!! És preciosa!! :-))
Potser hi ha ulls que necessiten protecció, però a mi tampoc no m'agraden gaire.
EliminaFantàstic!
ResponEliminaGràcies, Anna!
EliminaM'agrada aquesta mirada dolça i tendra.
ResponEliminaGràcies, Montse!
Eliminam'agrada especialment aquest relat! com van sorgint les emocions, properes i en primera persona..
ResponEliminales ulleres perdudes, mirar d'una altra manera sempre és possible..:)
Moltes gràcies, lolita! la mirada sempre canvia al llarg del temps, en un sentit o en un altre. I vaig dubtar de si fer el relat en un canvi engrescador o fer-lo en un canvi d'una mirada que es refreda... però ja sabeu que són una romàntica incorregible... i els finals feliços són els que m'agraden.
EliminaMai abans perdre unes ulleres va ser tan bona notícia, ni ho serà després. :-))
ResponEliminaFantàstic relat, Carme.
:) Gràcies Mc!
EliminaMolt bé, un relat molt positiu, m'agrada.
ResponEliminaGràcies i un petonet, Noves Flors!
EliminaJo que porto ulleres.....he de dir que moltes i moltes vegades me les trec, necessito veure les coses borroses d'un altra manera, no tan clares ni definides....en el teu relat s'hauria de "tunejar" el cuadre i deixar tan sols els ulls!!! M'ha agradat molt Carme, i la foto de les tulipes a dalt del Fanal Blau, també és molt i molt bonica. A veure si em passejo més per casa teva, és que porto una temporada una mica desconnectada.
ResponEliminaJo també porto "sempre ulleres" però m'agrada treure-me-les de tant en tant, a estones...
EliminaJa et trobo a faltar, ja... :) Una abraçada, guapa!
Quan parlo amb algú que porta ulleres de sol, jo agraeixo que se les tregui, m'agrada mirar els ulls de la persona i veure tot el missatge que, moltes vegades, les paraules amaguen...
ResponEliminaJo, que també les he de dur per força, sempre que puc me les trec, a ull nu, les coses són diferents.
Molt divertida la foto!
Jo porto ulleres, però mai de sol. I tampoc no m'agrada parlar amb algú sense veure-li els ulls. És d'agrair que la gent se les tregui si s'ha de parlar una estona.
EliminaCaram, aquí les ulleres no protegeixen dels rajos del sol sinó formen part d'una cuirassa. Molt curiós.
ResponEliminaM'agrada molt el relat!!!!!
que aquest sembla dificilet!!
ps. Miro el comentari de la M. Roser. Em fa certa gràcia i cosa alhora. M'és curiós xq no m'agrada massa les ulleres del sol, només me les poso quan vaig pel carrer, xò quan parlo amb algú sempre tinc necessitat de treure-me-les, i en canvi sóc persona de grans cuirasses.
rits, no acabo d'entendre el teu, de comentari...Què vol dir que et fa gràcia i cosa alhora? És que si no veus els ulls de la persona amb qui parles, se t'escapen molts matisos...Penso que si no tens cap problema, és simplement una qüestió d'educació, fer-ho. Jo sempre demano disculpes, perquè de vegades em són indispensables i això que mai n'havia portat..No crec que sigui un problema de cuirasses!!!
EliminaSimple curiositat.
rits, no ho sé, el relat diu que se les treia per parlar amb l'altre protagonista, no sé si es tracta de cuirassa o d'un rol, assumit, que tingui alguna relació amb les ulleres... de fet és només una història...
EliminaJo conec un òptic que tal vegada...
ResponEliminaNo sembla que tinguin molt interès en les ulleres, Jordi...
EliminaM'ha agradat. Bon relat! Una abraçada!
ResponEliminaGràcies, kweilan!
Eliminano és bo amagar les mirades darrere un filtre...millor directe als ulls que cada mirada diu molt de sí i dóna molt de joc.
ResponEliminaM'ha agradat, si
Millor sense ulleres, jo també ho penso.
EliminaÉs cert que les ulleres tapen molts matissos de la mirada. I també molesten molt quan et rellisquen pel nas.
ResponEliminaM'ha agradat l'enderroc del mur que fa possible el reencontre.
Petons!
N'hi ha que les hem de portar sempre, però jo les porto clares... Gràcies, Pilar! Petons, guapa!
Eliminahi ha persones que s'amaguen darrera les ulleres de sol. Però altres cops si no te les poses quedes encegat. Ara bé, segons on tampoc calen. Va anar bé que les perdés en aquest cas
ResponEliminaSuposo que tot són costums, jo no en porto mai, d'ulleres de sol, de les altres sí, per força.
EliminaOn és aquesta òptica? Bestial!! Xulíssim!!
ResponEliminaGràcies cantireta!
EliminaAls ulls que parlen les ulleres de sol els fan emmudir. És una llàstima!
ResponEliminaHi ha ulls que no haurien de callar mai... perquè sempre diuen coses boniques.
EliminaBona senyal trobar unes ulleres de sol perdudes, el que és important és que els ulls s'hagin trobat.
ResponElimina:) no sé si tots els que han perdut ulleres de sol hi estarien d'acord, però... m'agrada el teu comentari!
EliminaEls ulls parlen i diuen molt més que les paraules...m'ha agradat molt!
ResponEliminaMoltes gràcies, Elfree!
EliminaRetalls de dues vides unides per la profunditat d'una mirada que va canviant amb el pas del temps.
ResponEliminaIncita a la reflexió.
Molt xulo!
Gràcies Helena!
Elimina