Que bonic, Carme, tant el poema com el dibuix, que encaixen perfectament. Això mateix he pensat moltes vegades: pinta la vida del color que t'agradi més. Una abraçada.
Bona tarda Carme, Fa una estona el cel de Girona s'ha fet negre i ha descarregat una tempesta brutal. Ara és gris i xispeja. Entre un i altre, he contemplat el teu. Preciós el teu cel de color inventat. Preciosa tota la composició i les tonalitats Magnífic tenir un cel si alço la vista cap a la finestra i tenir-ne un altre si miro els teus moments.
Fins fa una estoneta semblava un dia d'hivern, fosc, ventós i fred. No sé com ha estat, però ara llueix un magnífic sol en un cel d'un blau intens, cap núvol a l'abast dels meus ulls. Pot ser que el desig que fos així hagi estat el canvi tan sorprenent, potser la natura ens doni lliçons d'aquest canvi que volem. Inventar-nos un cel del color que ens agradi més, sense cap mena de dubte, serà el millor!!
Colors als teus pinzells i en les teves paraules, fantàstic!! :) Aferradetes!
Finalment, sempre he pensat que està bé inventar-se la vida... clar que no tot depèn de nosaltres, però en alguna mesura si que depèn, com veiem el color de les coses...
Sort que la imaginació encara és ben lliure i suposo que les ganes d'una mica de caloreta t'han portat a pintar aquest preciós cel rosat! Aquí , la forta ventolera s'ha endut tots els núvols i ara el cel és d'un blau blanquinós, que em deixarà veure els tres planetes , dels que parlen fa dies els meteoròlegs...Em sembla que són Mercuri, Venus i Júpiter i diuen que es poden observar cap a l'oest... Petonets de sol i vent.
Quina bellesa aquest cel rosat!! Què macos aquests verds, i vermells, quina sensació tan preciosa tot el conjunt... Fa venir ganes de fondre's dins la mateixa pintura...
abans de llegir-te, el que més m'ha cridat l'atenció ha sigut precisament este cel rosat que has pintat, carme. és molt bonic.
a vegades se mos omplin de color rosa les parpelles, veient rosa el que tenim al davant i el que sentim. però hi ha moments que fa por no gosar obrir els ulls...
justament ahir encetava unes línies, recordant aquell dibuix teu del campanar... "t'afanyes a pujar al campanar, t'enfiles a la barana, toques los núvols amb les mans i t'hi llençaries... però vés amb compte, que els núvols són fràgils, i tu, també. per què no tornes pel cargol de l'escala i proves de tocar el cel des d'allà?"...
A vegades ja pots anar pintant, ja... que quan obres els ulls tot és al mateix lloc que abans de pintar-ho. :) però per somiar i per intentar-ho que no quedi, mentre no prenguem mal, endavant. Som molt fràgils, tots, iruna. Massa fràgils, tots.
T'he llegit a casa teva... de tantes coses que t'hagués dit, no he sabut per on començar, potser en un altre moment, em surti.
Carmeta t'aviso de quie ja estan passant coses rares amb el meu correu del blog i que no et creguis res si no t'ho confirmo per telefon fixe val? No se si es unaltra pirula o un fallo de yahoo, pero t'aviso que no vull que ens fotin unaltre susto val? ( a que tu vas estudiar a Andorra? oi? que veies la boira gebradora quan anaves amb cotxe de linea cap al cole?
N'he vist molta de boira gebradora, sí, sí... però era al revés: vivia a Andorra i estudiava a Lleida. La boira gebradora per les terres de ponent, però també a la plana de Vic, és ben coneguda per a mi. No sé masa què té a veure amb els sustos... però espero que no, que no hi hagi més ensurts.
El color del cel d'aquesta aquarel-la li senta d'allò més bé. Les paraules que l'acompanyen, també estan molt ben pintades, com sempre.
ResponEliminaGràcies, Ramon!
EliminaOn està el botó de 'M'agrada'?
ResponEliminaJo no ho sé, però tu bé que l'has trobat!!! :D
Eliminaparaules com a eines, m'agrada.
ResponElimina:) gràcies...
EliminaQui no té la circumstància, es busca la circumstància.
ResponEliminaMillor saber-ho fer, no? :)
EliminaQue bonic, Carme, tant el poema com el dibuix, que encaixen perfectament. Això mateix he pensat moltes vegades: pinta la vida del color que t'agradi més.
ResponEliminaUna abraçada.
Tu la pintes preciosa... :) Una abraçada.
EliminaQue béeeeee! T'han regalat una altra capsa de coloooors!
ResponElimina:) està bé tornar a retrobar els colors...
EliminaCal provar colors, i pintar(-se) els ulls, si cal :)
ResponEliminaJo que no m'he "pintat" mai... i parlo de pintar-me les parpelles... el que arriba a fer-me dir la poesia... :DDD
EliminaBona tarda Carme,
ResponEliminaFa una estona el cel de Girona s'ha fet negre i ha descarregat una tempesta brutal.
Ara és gris i xispeja.
Entre un i altre, he contemplat el teu. Preciós el teu cel de color inventat.
Preciosa tota la composició i les tonalitats
Magnífic tenir un cel si alço la vista cap a la finestra i tenir-ne un altre si miro els teus moments.
Un petó immens amb pluja generosa
Quins contrasts de cel, entre uns i altres... m'alegro que t'agradi...
EliminaPetonassos, Mònica!
Fins fa una estoneta semblava un dia d'hivern, fosc, ventós i fred. No sé com ha estat, però ara llueix un magnífic sol en un cel d'un blau intens, cap núvol a l'abast dels meus ulls.
ResponEliminaPot ser que el desig que fos així hagi estat el canvi tan sorprenent, potser la natura ens doni lliçons d'aquest canvi que volem.
Inventar-nos un cel del color que ens agradi més, sense cap mena de dubte, serà el millor!!
Colors als teus pinzells i en les teves paraules, fantàstic!! :)
Aferradetes!
Finalment, sempre he pensat que està bé inventar-se la vida... clar que no tot depèn de nosaltres, però en alguna mesura si que depèn, com veiem el color de les coses...
EliminaAbraçades de bona nit.
Sort que la imaginació encara és ben lliure i suposo que les ganes d'una mica de caloreta t'han portat a pintar aquest preciós cel rosat!
ResponEliminaAquí , la forta ventolera s'ha endut tots els núvols i ara el cel és d'un blau blanquinós, que em deixarà veure els tres planetes , dels que parlen fa dies els meteoròlegs...Em sembla que són Mercuri, Venus i Júpiter i diuen que es poden observar cap a l'oest...
Petonets de sol i vent.
No he vist els tres planetes... hauré de sortir a mirar capa a ponent...
EliminaBona nit, maca...
El dia de la primera versió també vaig vindre! Quina casualitat...
ResponEliminaEts una artista!!! M'agrada molt la composició!
Un petonet de bona nit
Gràcies per venir, guspira... m'alegro que t'agradi.
EliminaQuina bellesa aquest cel rosat!! Què macos aquests verds, i vermells, quina sensació tan preciosa tot el conjunt... Fa venir ganes de fondre's dins la mateixa pintura...
ResponEliminaGràcies, Assumpta, pel teu entusiasme... :) Petonassos...
Eliminaabans de llegir-te, el que més m'ha cridat l'atenció ha sigut precisament este cel rosat que has pintat, carme. és molt bonic.
ResponEliminaa vegades se mos omplin de color rosa les parpelles, veient rosa el que tenim al davant i el que sentim. però hi ha moments que fa por no gosar obrir els ulls...
justament ahir encetava unes línies, recordant aquell dibuix teu del campanar... "t'afanyes a pujar al campanar, t'enfiles a la barana, toques los núvols amb les mans i t'hi llençaries... però vés amb compte, que els núvols són fràgils, i tu, també. per què no tornes pel cargol de l'escala i proves de tocar el cel des d'allà?"...
una abraçada, carme.
A vegades ja pots anar pintant, ja... que quan obres els ulls tot és al mateix lloc que abans de pintar-ho. :) però per somiar i per intentar-ho que no quedi, mentre no prenguem mal, endavant. Som molt fràgils, tots, iruna. Massa fràgils, tots.
EliminaT'he llegit a casa teva... de tantes coses que t'hagués dit, no he sabut per on començar, potser en un altre moment, em surti.
Una abraçada, preciosa.
La imaginació al color!
ResponEliminaAtrevida, innovadora, ARTISTA!
Gràcies, Glòria!!!
EliminaCarmeta t'aviso de quie ja estan passant coses rares amb el meu correu del blog i que no et creguis res si no t'ho confirmo per telefon fixe val? No se si es unaltra pirula o un fallo de yahoo, pero t'aviso que no vull que ens fotin unaltre susto val? ( a que tu vas estudiar a Andorra? oi? que veies la boira gebradora quan anaves amb cotxe de linea cap al cole?
ResponEliminaN'he vist molta de boira gebradora, sí, sí... però era al revés: vivia a Andorra i estudiava a Lleida. La boira gebradora per les terres de ponent, però també a la plana de Vic, és ben coneguda per a mi. No sé masa què té a veure amb els sustos... però espero que no, que no hi hagi més ensurts.
EliminaM'encanta el teu micro-poema i m'encisa la teva pintura, preciosa.
ResponEliminaMoltes gràcies, Gabriel, ens anem llegint. Benvingut als meus moments...
Elimina