D'una foto de la sargantana de Cotlliure pel Blog-Via
El que no s'explica és com si no s'hagués viscut.
Imma Monsó (Lleida 1959) A PORT De color blau i amb banderoles d'ombres i tremolors de l'aigua. De llum de mots d'instants que fugen d'inquietuds que somriuen. A port, esperant salpar de nou. |
Un bon recer, l'espera en aquest port preciós que has pintat tan encantador.
ResponEliminaDoncs sí, un bon recer... aquest port! Gràcies, bonica!
EliminaT'ha quedat molt maca i alegre aquesta aquarel.la, tan plena de colors!!
ResponEliminaLes paraules que l'acompanyen m'agraden molt...Ens mostres una realitat serena i una il.lusió per aquest "tornar a salpar" en aquesta barqueta carregada "d'inquietuds que somriuen".
Tot i que em fa molt de respecte sortir a navegar, gairebé que m'hi apunto a aquest viatge...I després "l'explicaré"
Gràcies per aquest moment.
Una abraçada
He trobat aquesta frase a minimàlia, aquest matí i no m'he pogut estar d'afegir-la al post... jo ho visc ben bé així, la necessitat no sé si ben bé d'explicar, però si de parlar les coses...
EliminaUna abraçada
l'imatge era maca..i pertanyia a un moment tranquil
ResponEliminal'has fet millor encara, gracies
pero avui em quedo amb la frase que diu...El que no s'explica és com si no s'hagués viscut. i penso... quanta vida ens donen els blogs!!
un peto molt fort, Carme
*precisamnt avui llueixo un dibuix teu al meu blog...jajajajajja
son tan bonics !
Ens hem creuat en dibuixos i fotos, sargantaneta... :)
EliminaSí, la comunicació, l'intercanvi, ja sigui en blogs o ja sigui en directe dóna molta, molta vida.
Petonassos, preciosa
Barques, bells retorns.
ResponEliminaBells retorns, belles partides...
EliminaUn poema que sóna a estiu, així com el dibuix, un estiu que ja s'acaba. Deu ser preciós Cotlliure, un dels tants llocs que tenc pendent poder visitar qualque dia :)
ResponEliminaSí que és preciós Cotlliure, molt turístic, però preciós de veritat. Segur que t'agradarà, quan t'arribi l'ocasió de visitar-lo.
ResponEliminaPerò salpem ja, o no? Vaaa, vingaaaa!!!!!
ResponEliminaAra mateix salparia jo... si pogués ser avui, no esperaria demà, porquet...
EliminaUn port encisador d'on salpen poemes inspiradíssims.
ResponEliminaMoltes gràcies, Glòria!!!
EliminaUn lloc preciós que diona pas a un dibuix maravellós
ResponEliminaMoltes gràcies, bruixeta!!!
EliminaLes barques, al port, es gronxen suaument i esperen els pescadors per salpar mar endins, a escoltar cants de sirenes...
ResponEliminaPetonets, Carme.
Això dels cants de les sirenes, em fa una mica de por, tenen fama d'enganyoses i potser ens distraurien del viatge. Quan salpem que sigui sense sirenes.
EliminaSempre amb les veles a punt, cecant el moment just per que tot sigui una bassa d'oli
ResponEliminaA punt, a punt...
EliminaInquietuds que somriuen perquè saben que salparan de nou. Molt bonic, tant el dibuix com el poema
ResponEliminaMoltes gràcies, Loreto!!!
Elimina