▼

diumenge, 13 de setembre del 2015

La Fonteta de Llanars



A les nostres hores obagues, hi van créixer heures i falgueres. 
Van trenar un teixit espès i embolicat, on ja no podia passar-hi la llum.  
Les hores netes, seran plenes de claror, brollarem incansables,  sense estrafer ni el gest ni a veu.   En un doll que alimenti l'ànima.

a

11 comentaris:

  1. Relatus13 de setembre del 2015, a les 14:01

    Les heures tenen fama d'acaparadores, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme Rosanas13 de setembre del 2015, a les 23:04

      Sí, però malgrat el meu text, a mi m'agraden molt, només que sòn una mica descontrolades...

      Elimina
  2. Núria Martínez (Bruixeta)13 de setembre del 2015, a les 16:40

    Ara han d'arribar aquestes hores netes plenes de claror

    ResponElimina
  3. Jordi Solà Coll13 de setembre del 2015, a les 17:32


    La font d'aigua com a metàfora de la vida que brolla amb constància. Preciós i reflexiu poema a l'obaga del sentir.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
  4. M. Roser13 de setembre del 2015, a les 23:23

    Cada vegada s'apropen més les hores de claror...La foscor encara intenta tapar-les , però no ho aconseguirà...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme Rosanas14 de setembre del 2015, a les 10:33

      La claror sovint té molta força (la foscor, també però) a veure quina de les dues guanya...

      Elimina
  5. xavier pujol14 de setembre del 2015, a les 10:16

    M'agrada el poema, m'agraden les reflexions que se'n poden extreure.
    M'agrada el verdet de les parets de la font, m'agrada l'aquarel·la.
    (involuntàriament el comentari s'assembla al "Me gustas tu" de Manu Chao)

    ResponElimina