Era una part de mi.
Però em feia mal.
L'he deixada anar,
primer fins a terra
després fins a l'aigua,
riu avall.
M'aclapara la pena
mentre s'allunya
davant del meus ulls.
Quan ja no la vegi,
la branca morta,
em sentiré sencer de nou.
Com si fos una altra vida.
Les coses que ens fan mal, cal deixar-les anar. Encara que formen part de nosaltres.
ResponEliminaBen bé així, Mari!
EliminaLa vida passada, llisca riu avall. Com un rai.
ResponEliminaQue llisqui... que llisqui...
EliminaA vegades parts de nosaltres sabem que ens fan mal, però ens costa molt deixar-les anar. A l'decidir-nos, al principi, sempre ens consumeix la pena, però al final, gairebé sempre ens arriba la pau.
ResponEliminaHo expliques molt bé, Alfonso. Al final hi sortim guanyant...
EliminaCom m'agrada el poema i totes les vostres reflexions! Ara bé, no puc deixar de preguntar-me si l'arbre es va desempallegar de la branca voluntàriament o si accidentalment... Perquè el sentiment que queda després és molt diferent, segons la causa...
ResponEliminaTens raó, el sentiment que queda després pot ser de diverses maneres segons quina sigui la causa.
EliminaPerò si mirem lluny en el temps, quan, riu avall, ja ha marxat tot, crec que el sentiment que queda s'hauria d'anar igualant, sigui quin sigui el motiu. S'hauria d'arribar a un punt de recomençament, malgrat la amputació.
El que és accessori a vegades és essencial. Però la vida continua exactament igual, que deia Sèneca.
ResponEliminaLa vida continua sempre... que continui exactament igual, jo no m'ho acabo de creure. Pot continuar ben diferent... després d'una amputació.
Elimina