dissabte, 19 de maig del 2012

Monjas de Laia de Ahumada

La  imatge  no té res  a veure  amb  el post,  però m'ha semblat  prou  mística  i prou  austera  com perquè pogués  anar-hi  bé.
Finestra  a  Eus

He  llegit aquest  llibre  "Monjas"  en castellà.  Ja  sabeu  que jo no sóc  gaire  creient,  per  no dir  gens  i  segurament  jo mai no m'hagués  comprat  aquest  llibre.  És  un recull d'entrevistes  amb 20 monges.  Una  per  capítol.  Molt ben triades.  Me  l'ha deixat  una amiga  meva, com  jo mateixa,  força descreguda,  però plena  de curiositats inacabables,  sense prejudicis  ni a favor  ni en contra de res...  pensa  (jo també)  que  tot  cal veure-ho   poc  a poc  i tot  cal  pensar-ho  abans  de  dir-ne  res.  I està interessada  (també  com jo)  per  la part  espiritual  de la  nostra persona.  Aquest  llibre  ha estat tot  un descobriment.  Gràcies  A!

Jo  he conegut,   personalment,  un munt  de monges,  suficients per  saber  que  hi ha  de tot  com a tot  arreu. L'autora,  la  Laia de Ahumada,  ha triat  unes  dones  interessantíssimes,  amb unes  vides  intenses  i plenes  i  més  aviat mogudetes... Ha  estat  una lectura  engrescadora,  estimulant  i molt especial. He  gaudit  moltíssim amb  elles. Me'n  faria amiga  d'unes  quantes.  Unes  dones  amb  passió  pel que viuen,  pel que fan.  Com diu la  Carme  Riera  en el seu pròleg,  en alguns  casos  fan enveja. Un fragment:

"Un Déu que  jo pugui  abastar,  no m'interessa;   m'interessa un Déu que sempre encengui més  desig, un Déu que sigui més  gran que jo  i al mateix  temps totalment proper.  Si el puc  entendre i abastar  del tot, ja és  com jo i no m'omple;  el meu desig  és  de més; si és  com jo no val la pena. És un camí  d'alts  i baixos, amb temporades  de dolor,  de goig; no pots  parar-te  perquè la vida  t'empeny."   
                                                                                                                                 Eulàlia Bofill

Jo  no us  parlaré  del meu  Déu,  com ella,  és  una cosa  que em manca,  que  no tinc, però  canvieu  la  paraula  Déu,  per  una  de les  coses  realment  importants  de  la vida,  autèntiques  i  vitals  i  tindreu  una bona  manera  de viure-la.  El  seu Déu  no es  deixa  abastar,    ni ella  voldria  fer-ho,    com tantes  coses  a la vida:  la  natura  no es  deixa  abastar,  la mateixa  vida,  la mort,  l'amor  no es  deixa  abastar,  les  emocions  no es  deixen abastar,  l'ànima  tampoc... la  ciència,  l'univers,  el  temps.   Només podem viure-ho.  Si pot ser intensament.  I  ara  penso Déu  no serà un bon  resum  de  tot plegat?

Reflexions  sinceres  i serioses sobre la jerarquia,  l'obediència,  les  normes,  la consciència, la dona  dins  l'església...  l'important per  totes  elles  era  seguir  el seu camí.  Aquell  que  elles tenien clar,  diguessin  el que diguessin les  jerarquies.  Viure  amb  els  necessitats,  ajudar  o  simplement acompanyar  de   vint  maneres diferents,  cadascuna la seva.

PD:   Em deixeu  fer  una prova?  Déu  és  amor,  diuen...

"Un amor que jo pugui  abastar,  no m'interessa;  m'interessa  un amor  que sempre  encengui  més  desig,  un amor que sigui  més  gran que jo  al mateix  temps  totalment proper.  Si el puc  entendre  i abastar  de  tot  ja és com jo  i no m'omple;  el meu desig  és  de més; si és com jo  no val la pena. És un camí  d'alts  i baixos, amb temporades  de dolor,  de goig;  no pots  parar-te  perquè la vida  t'empeny."

21 comentaris:

  1. Abastar,què abastem?
    Ni a nosaltres mateixos.
    Ens sorprenem del molt que som
    i també del poc que podem decidir
    crec que no tenim altre remei
    que respirar per seguir
    i aquest respirar és una por
    que ens priva d'enlairar-nos,
    la relliscada la tenim prop...
    Som canviants, què som ?
    déus dins nosaltres internament?
    ..................Anton.
    De bon matí l'eiret fresc retiba les galtes
    i un frega les mans i sent que dins és viu.
    Necessitem el caliu de saber què som i que hi som... Vaja dubtes tinc jo despre`s que el temps em va apropant a la meta... L'instant que arriba sabré, seré concient que he existit ? Seguir es deu aparionar amb l'infinitesa que sens predica que serem... Em deien que quan vaig arribar vaig plorar i em devia donar compte que aleshores naixia, i abans ? si ja era infinit no em recorda res del anterior estadi... O deixo, el formatge m'espera per entrar a la boca... Abastar, sort que tenim paraules amb sentit per a tot, ara, falta que les entenguem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Possiblement, Anton, necessitem les paraules per intentar entendre, per fer palesa la voluntat d'entendre... si les entenem o no... això ja és una altra cosa.

      Gràcies, tens raó, no abastem gran cosa...

      Elimina
  2. Cada persona és lliure de buscar allò inabastable que li faci viure a més o menys passió. A mi el que em molesta és que et vulguin reclutar cap a les seves creences. I no parlo tan sols dels catòlics. Altres religions també ens persegueixen intentant que creguis el mateix que ells. Es clar que no tots són així. Respecto la gent que viu la seva religió sense molestar.
    Reveladora, la teva prova... A l'antiga Grècia ja sabien allò que era inabastable: l'amor, el mar, el cel, la guerra... per això van crear tots els Déus de l'Olimp ;o)
    petó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, m'agrada el teu comentari i hi estic molt d'acord. Cadascú ha de poder viure a la seva manera. Deu ser per això que m'han agradat aquestes dones. Pel respecte, per la vitalitat...

      Gràcies!

      Elimina
  3. Carme, jo sóc creient, però molt respectuosa amb les creences o no creences de les persones, penso que tothom és lliure per buscar allò que li doni pau i que l'ajudi a ser més humà...El que no m'agrada són els radicalismes, però de cap color, perquè de proselitisme en fan alguns creients i també els que no ho són...De totes maneres, jo penso que tothom creu en alguna cosa, on intenta arrapar-se quan van maldades. Noia avui has fet un post un bon xic filosòfic.
    En la teva prova, els dos paràgrafs coincideixen paraula per paraula, cadascú pot treure'n les seves pròpies conclusions!!!
    Bon cap de setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi tampoc m'agraden gens els radicalismes, sobretot si entenem aquesta paraula com aquells que volen obligar als altres a seguir la vida que ells creuen que s'ha de seguir. Ser personalment, individualment i respectuosament una mica radical, és diferent. Algunes d'elles ho són, només a nivell personal. Han pres unes opcions "no habituals" per dir-ho d'alguna manera.

      Elimina
  4. Jo sóc creient i per a mi sempre ha estat un bon referent el bisbe Pere Casaldàliga. En ell, en la seva manera de viure he percebut l'amor de què parlen les monges del llibre que avui ens mostres. N'has llegit "Descalç sobre la terra vermella? Bona nit de dissabte, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, Pilar, l'he llegit. Me'l va deixar fa temps una altra amiga, aquesta sí que és creient i em va dir: sé que t'agradarà i sí, em va agradar! :) les meves amigues em coneixen bé!

      Elimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. Un dels professors de Bíblia que jo he tingut al llarg del temps sempre deia que "Déu és aquest Amor més gran"... o sigui que aquest experiment que has fet coincidiria exactament amb el que ell deia :-))

    Jo sí sóc creient... i catequista!! :-DD

    Em deixes fer a mi un experiment? (ja sé que diràs que sí hehe)

    Tu has escrit aquest paràgraf:
    "com tantes coses a la vida: la natura no es deixa abastar, la mateixa vida, la mort, l'amor no es deixa abastar, les emocions no es deixen abastar, l'ànima tampoc... la ciència, l'univers, el temps. Només podem viure-ho. Si pot ser intensament. I ara penso Déu no serà un bon resum de tot plegat?

    Doncs el que jo diria és que Déu no és un resum de tot plegat sinó que Déu ÉS EN tot plegat...

    Carme, m'has fet venir unes ganes boges de llegir aquest llibre i, a més, m'ha vingut un flaix... com si recordés que havia sortit ressenyat fa temps a la revista de la parròquia, però de forma breu... i (si ho llegeix la F. em mata!! hehe) clar, que a una ressenya de la revista parroquial un llibre titulat "Monges" quedi bé, no té cap mèrit... així que no li vaig donar massa importància... però que tu, diguis que t'ha agradat... ep!! Ara sí que el vull llegir. O sigui que demà al matí telefono la F. i li demano el llibre!! :-)))

    L'aquarel·la és preciosa!! Maquíssima... Els teus colors em tenen fascinada, atrapada... T'ho dic ben bé de veritat. Ets artista, CARME!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Assumpta, m'agradava fer aquest a ressenya (i això que en tinc un munt de pendents) precisament per trencar esquemes massa rígids i prejudicis. Qui fa coses bé, fa coses bé! Sigui qui sigui... el títol ja és com una provocació, diuen...sembla que monja té un significat sempre de beata, tancada, submisa, reprimida... i elles no són cap d'aquestes coses. A mi m'ha encantat i no dubto que a tu també.

      Elimina
    2. Ja l'he demanat... A veure si me'l poden deixar :-)
      El problema és que la persona que el va ressenyar no recorda si és seu o si li van deixar. Si li van deixar segur que l'ha tornat (perquè és molt organitzada i d'això fa temps), però si és seu, segur que me'l porta tan aviat com pugui... :-)

      Elimina
  7. mirant aquell trosset que hi ha entre l'espiral i l'aquarel·la, he dubtat si vas pintar-la en un paper o en una tela. és una línia discontínua "troquelada", amb foradets mig encetats que quan estires no hi ha res?, o el caminet d'un fil que surt i entra, cosint-la, brodant-la?

    potser les religions donen este fil que no tenim qui no som creients i que fa que sentim la vida tan diferent, sent la mateixa: amb un fil de sentit (que a vegades se'ls trenca però que procuren recuperar), o sense.

    una abraçada, carme

    ResponElimina
    Respostes
    1. iruna, bonica, com m'agrada el teu comentari...

      bé... quan estires no hi ha res... és simplement paper gruixut.

      Penso que el fil de sentit el podríem trobar igual, si en fóssim capaços, per molt que no siguem creients, en alguna cosa creiem, ni que sigui en l'amor, alguns, en la feina, uns altres, en la família, d'altes, en la ciència o en l'art... en alguna cosa creiem, però so sabem, trobar-hi el fil de sentit..

      Gràcies, iruna, una abraçada.

      Elimina
  8. Ja me l'han portat!! :-))

    Hehehe... el que passa és que en tinc uns abans... Tinc un embolic de llibres, Carme!! ;-)))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja en parlarem, a veure què et sembla, que a vegades jo em puc flipar molt, també, eh?

      Elimina
    2. Va, si a tu t'ha agradat és segur que és interessant... Jo sóc molt carca i potser algunes d'aquestes monges em semblin molt progres!! :-DDDDD però que ha de ser interessant, no en tinc cap dubte.

      El problema és que ara estic llegint un llibre de (no t'espantis!!) Valle-Inclán!!... El vaig veure a la llista de futures ressenyes d'en Marcel i com ara no puc comprar llibres i aquest el tenim a casa de quan en Josep Lluís deuria fer BUP, doncs li vaig dir que m'esperés a fer la ressenya a que el llegís jo. Però clar, primer volia llegir la Carta de una desconocida, que em feia molta, molta il·lusió!! ;-))

      Així doncs, quan acabi Valle-Inclán (que té un castellà que em costa d'entendre a base d'expressions col·loquials i frases fetes que deixa'l córrer... tipus "ahueca" per dir "vete" i així) van les Monges (a mi me l'han deixat en català! sort, perquè aquest any tot ho porto en castellà ufff)... i, quan acabi les Monges jo voldria començar Oliver Twist, de Dickens, que aquest també el tinc en català, que el va treure Labutxaca no fa molt i és un dels que em van regalar pel meu aniversari (el desembre)... però, no sé quan, també em dit amb en MAC i en MARCEL que llegirem "El Hobbit"... així que... no vegis!! :-))

      Elimina
    3. Havia oblidat de contestar-te aquest comentari i volia fer-ho perquè em fa molta gràcia que et consideris molt carca... elles no s'hi consideren gens i jo crec que no ho són. Són molt autèntiques i molt elles mateixes, fins al punt de fer-me enveja, sí! No crec que diguin massa coses en les quals no hi puguis estar d'acord!

      Quantes lectures previstes! A mi ara, se m'ha acabat gairebé el pilonet. Encara em queda per llegir Llibertat de Jonathan Frazen que és un llibre gruixut que em van regalar... i el del Tibau que vaig comprar en PDF. :) I aleshores m'hauré d'espavil·lar per les lectures d'estiu. Clar que serà el meu sant i els tinc a tots molt ben ensinistrats per a que els regals no siguin xorrades sinó llibres i em fan cas! :)

      Elimina
  9. hem, hem, amb "h"... aissss... això és per escriure ràpid! .-))

    ResponElimina