La bellesa d'un contrallum
inclou també els cossos que deixa dins la fosca.
Llisca la pluja pels vidres
mentre la tristesa t'acompanya la tarda.
Els records de temps passats,
s'escorren com els regalims d'avui
que somriuen amb reflexes irisats.
Queda la teva imatge en la penombra
dels mots que no t'expliquen.
Miro més enllà, en la claror del capvespre.
Intueixo només, línies desdibuixades, entre les teves ombres.
Després de tantes setmanes de tenir el blog un poc oblidat és un plaer tornar a passar de nou per casa teva i llegir un dels teus genials i sentits poemes, Carme, així com veure un dels teus dibuixos. Una besada! :)
ResponEliminaA vegades em feu una certa enveja aquests que podeu anar i tornar dels blogs... com si res... acostar-vos i allunyar-vos... Sempre un plaer veure't i llegir-te bonica. U/na abraçada.
EliminaLa claror del capvespre ens mostra els colors que hem captivat durant el dia.
ResponEliminaDins la fosca s'hi amaga la promesa del demà.
Fita
És bonic com ho dius...
EliminaEstava a mig escriure un comentari i m'ha tornat a fer "allò"... i, comprovat, només em passa aquí. Sort que no havia escrit massa ;-)
ResponEliminaDeia que aquest dibuix és "tecnològic" hehehe i que, sigui amb la tècnica que sigui, domines tant els colors!!
Ostres, em sap greu, però no tinc ni idea de perquè passa!!!
EliminaTecnològic, sí! :)
Potser el capvespre donarà per molt, mai se sap.
ResponEliminaEl capvespre sempre porta màgia...
EliminaContrallum, clarobscur, són paraules que fan art i poesia, com el que tu fas.
ResponEliminaJo tampoc he estat mai més de quatre dies desconnectada dels blocs, des del 2010 que vaig començar el tercer.
Gràcies, Helena... som addictes... :) però és una addicció que no fa mal.
EliminaM’agrada el color del cel amb el contrast fos de l’arbre. UN contrallum meravellós
ResponEliminaMoltes gràcies, bruixeta.
EliminaSempre aniríem a buscar la llum que fuig, però ella corre més que nosaltres.
ResponEliminaPer això hi ha els pinzells i els poemes.
Sempre corre més que nosaltres. Sort dels poemes...
EliminaUna pluja que fa companyia a la tristesa...
ResponEliminaLa claror del capvespre pinta de colors i de somriures, els sentiments, i embolcalla els records , amb la seva llum...
Petonets, Carme.
M'agrada com el llegeixes... la teva interpretació em sembla molt encertada.
EliminaPetonets de bona nit.
Si estimo i vull allò que veig, bé hauré de voler i estimar allò que hi és i els meus ulls no abasten.
ResponEliminaAcullo els teus versos dins meu perquè m'acompamyin i la tristesa els deixi lloc en els meus dies
I així no haver de viure del teu record sinó de la teva presència.
Bona nit Carme
Els versos de vegades acompanyen prou... amb tristesa o sense...
EliminaBona nit, Mònica.
Ui, a mi també m'ha passat una cosa estranya a mig escriure el comentari... deuen ser els efectes potents d'aquesta contrallum meravellosa. Et deia que m'agradava molt, sobretot l'arbre. I que m'agrada molt el vers sobre "els mots que no t'expliquen". La bellesa de vegades és inexplicable!
ResponEliminaTantes vegades penso això dels mots que no ens expliquen... potser no és només la bellesa, potser nosaltres també som inexplicables.
EliminaDe depèn de quins records més val fugir-ne el més aviat possible...
ResponEliminaDepèn, a vegades sí i a vegades no... a vegades cal recordar, ens fa falta.
EliminaM'agrada molt el dibuix! L'arbre sembla molt feliç contemplant el paisatge! preciós!
ResponEliminaGràcies Gerònima!!!
EliminaLlum, color i textura molt ben combinats. M'agrada molt la pintura i també les paraules que l'acompanyen.
ResponEliminaM'alegro que t'agradi, Ramon. Gràcies.
EliminaDoncs jo ho trobo una mica trist...
ResponEliminaÉs que de fet és una mica trist... d'una tristesa prou domesticada, però, que no és capaç de fer gaire mal.
EliminaLes tardes de pluja solen ser melancòliques.
ResponEliminaSolen ser-ho, Glòria, al menys algunes vegades.
EliminaPreciós poema el d'avui que em recorda a un altre també bellíssim d'aquell poeta perdut en el temps en Xavier Roig.
ResponEliminahttp://callearquimedes.blogspot.com.es/2011/10/els-poetes-perduts.html
"La tendresa de la pluja tremola
els infinits camins del vidre.
Melangiós bulldog de la tarda
reflecteix voravies de lassitud.
Sobre l'esberlada pell feta charol
he intentat de comprendre la meva tristesa."
Bona nit Carme.
És preciós quest poema que ens portes fins aquí, m'agrada molt, em fa feliç que acompanyi el meu...
EliminaBona nit, Pere, gràcies!
Què be has aconseguit aquest contrallum, amb la llum del capvespre!!...
ResponEliminaM'ha agradat molt aquesta imatge que ens descrius:
"Llisca la pluja pels vidres.
Els records de temps passats,
s'escorren com els regalims d'avui"
La "tristesa", poc a poc, s'ha esvaït.
Una abraçada.
Montse, gràcies!!! Em va semblar un paral·lelisme prou eficaç per expressar el que volia dir. M'alegro que t'agradi, bonica... una abraçada.
EliminaContrallum de paraules i colors molt ben copsat.
ResponEliminaAferradetes (des de la penombra encara) :)
Gràcies, lluneta, aferradetes de claror acolorida de capvespre.
EliminaHi ha molta bellesa, tant en el dibuix com en les paraules, xò en canvi, les sento tan tristes..... per molt que no sembli la intenció, crec que aquesta contrallum encara és massa fosca.
ResponEliminaTens raó, rits, a vegades la tristesa s'escapa de la gàbia on la voldríem tancada...
Elimina