- Voleu que anem a collir fredelucs?
- Per  nosaltres  perfecte! N'hi ha,  ara?
- Sí,  segur  que en trobarem un cistell.
I vam sortir  a caminar,  va ser una caminadeta  curta,  una passejada, de mitja  horeta o tres  quarts. En passar vora  un  pi,  ens  vas  dir,  sense aturar-te.
- Vora  aquest  pi  s'hi acostumen a fer  dos  rovellons.
Nosaltres  els vam buscar i en   vam trobar  un.
-  Mira!  n'he trobat  un!
I  tu  vas  girar el cap,  sense  parar de caminar,  i  ens vas  somriure  alçant  una mica les  espatlles.
Arribats  al lloc  dels  fredolics-fredelucs,  no calia  ni buscar-los  s'estenien a grans  taques  al voltant  dels nostres  peus.  Només  calia  collir-los  i omplir  el cistell.  Així  ho vam fer  amb  una rapidesa  que  ja ens  va deixar  bocabadats. 
En tornar,  i  passar  pel costat  del pi,  vas insistir-nos:
- Sempre  s'hi fan dos  rovellons,  ens  en  falta un!
Pensant  que  feies  broma  ni  ens hi aturàvem,  però  aquest  cop  tu sí  que  ho vas  fer.
Vas  trobar  el rovelló,  a  un metre   d'on havíem collit  l'altre,  només que estava  una mica  més  amagadet.
Un cop més,  vam admirar el teu  coneixement  del "teu" territori  i vam sentir-nos  afortunats  de ser  amics  teus,  com tantes  vegades.
Les muntanyes  trobaran a faltar  un enamorat  incondicional d'elles com tu...  i avui,  els  rius  deuen ser de  llàgrimes  i els  arbres  capcots s'amagaran sota la neu.
I  nosaltres, cada cop que ens  calcem les  botes  i posem un peu a la muntanya,  t'hi trobarem.  I  en el record  de tot  el que ens  has  explicat  continuarem aprenent  de tu. 
Si  el cel existeix,  el teu cel sabem com serà:  serà una gran serralada.