La Sandra li va encomanar, algunes paraules tendres, i ell li va dir que l’estimava, espontàniament. I somreia, feliç d’haver-ho dit. Però després, sovint afegia: no estic enamorat de tu. Això li deixava un sentiment estrany a aquesta dona de terra, que no sabia si n’havia d’estar contenta o trista.
Després de molt temps de defugir cap mena de contacte físic (ell, perquè no entrava en els seus objectius, ella, perquè tenia por d’embrutar-lo) un dia, inesperadament, ell li digué que hi pensava, en tocar-la.
La Sandra li deia que l’única manera que sabia de no desfer-se, era fer l’amor amb amor i enamorament. Ell deia que això era impossible i que faria l’amor, amb ella, amb tot l’amor, sense més. Amb total simplicitat i bellesa, aquesta simplicitat que era un dels seus valors.
Ja abans de fer l’amor amb ell, a la Sandra, li semblava trobar a faltar les coses que sabia que no hi hauria. Ell tenia por de fer-li mal, de desfer-la. S’adonava que la simplicitat al costat d’aquesta dona era gairebé impossible. Però malgrat tot, mentre n'anaven parlant, la seva amistat continuava plena de felicitat i somriures.
I un dia en una conversa entre seriositats i riures, se’ls va acudir d’inventar-se uns aforismes fets a mida.
Aforisme nº 1: Si estimes amb bogeria un extraterrestre, has d’acceptar que el seu llenguatge de l’amor sigui diferent del teu.
I a la dona de terra li somreien els ulls.
Aforisme nº 2: Si estimes, encara que sigui amb una lucidesa extrema, una dona de terra, en algun moment t’enfangaràs els dits.
I l’extraterrestre posava cara de rumiar-s’ho a fons.
Els va semblar que ja tenien la solució i van estar contents... com a mínim sabien quina era la feina que havien de fer, per acabar-se de trobar del tot. Era un segon començament.
