Finestra amb reixa

D'una foto del Barbollaire

L'atractiu inqüestionable d'aquesta finestra, no rau en el fet que estigui tancada i fosca. 

Oberta, mantindria tots els colors, els dibuixos, les flors, les cortines. 

I s'hi afegiria una escletxa de vida, d'aire, de llum i d'esperança.

Ram groc i vermell

Desplego els colors,  un cop més,

sobre la nostra taula ben polida.

Potser el groc se't fa  massa lluent

i el vermell el veus massa insistent,

però són aquests colors, els que m'estimo.

Si tu em dius blau, de campanetes del camí

o el verd del camp o el torrat de les fulles.

També vindré a tastar els nous matisos.

Crida'm...

i treu aquest gris, indefinit, del no-temps

i treu, aquest gris, difuminat, del no-lloc.

Crida'm...

El niu transparent de Pilar Cabot

No descavalquis mai del somni

Sisplau, no descavalquis mai del somni!

Porta el teu somni sempre amb tu
que cap mal aire ni ningú
te'n descavalqui en mala anyada.
Tu i el teu somni frec a frec;
un sol impuls, un sol batec;
indissoluble, l'abraçada.
Dóna-li al somni ales i esperit!
Cuida'l, que tingui un punt ardit
la llum que et posa a la mirada.
....................................................Pilar Cabot.

Aquest és el primer poema d'aquest llibre,  El niu transparent.  Com veieu aquest primer poema, ja m'ha seduït prou com per compartir-lo.  La resta també. Però aquest és el que em fa més servei, en aquest moment.  Seguirem cavalcant els somnis doncs, individuals i col·lectius.

Ram esbullat

La meva mà

als teus cabells, no deixa

cap empremta.

El meu palmell s'endu,

per sempre, el seu tacte. 

Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo, trencant l'oblit (tràiler) from Zeba Produccions on Vimeo.


Avui s'estrena el documental Manuel de Pedrolo, trencant l'oblit.
Vaig participar  en el micromecenatge i estic orgullosa i contenta que s'hagi aconseguit-
Aquesta nit, al 33 a les 23:23 hores.

Si el voleu veure o baixar-vos-el:  Visualització  i  Descàrrega

Fragment d'Un any i mig de Sílvia Soler

"Ara la Tina té un cos viscut, de seixanta anys. Ell ho troba natural, fins i tot creu que seria un espant que el pas de la vida no deixés rastre en el nostre físic. Allà on hi havia pell llisa, ara hi ha milers de camins, trencants i dreceres. No el molesten els cabells grisos ni les mans tacades. No enyora els pits plens ni el ventre pla, només troba a faltar la desinhibició, l'alegria amb què es mostrava, la llibertat amb què rebia el seu desig.

Com podria fer-li entendre, pensa en Jaume d'ara, mandrós sota els llençols, quan la seva dona surt de l'habitació, que encara li agrada?"

.................................................................................................Sílvia Soler

Mirant a terra

S'obrien nerets vermells

amb parsimònia,

camí d'Ull de ter.

S'avançaven grocs i blancs

per seduir-nos.

Baladre de ciutat

Bellesa en pètals,
la ciutat al seus peus.
Presoner d'ella.
...................................................Carme


SOLSTICI

Barranc eixut.
Només bromera de baladre. L'amenaça letal d'un altre estiu.

......................................................M Josep Escrivà

Diàlegs, 
foc de baladre, 
vestigis d'ombra 
dins la ciutat més noble. 
.....................................................Jordi Dorca

Relats Conjunts - La piràmide de Chichén Itzá

Temple de Kukulkan, Chichén Itzá (Yucatán), segle XII

En baixar, en ple equinocci

Kukulkan, en forma de serp,

havia perdut les seves plomes

i ja no demanava cap sacrifici.

La vam veure ran d'escala

majestousament immensa.

I es va fondre entre el sòl, 

l'herba, el matolls i els arbres.

Un cop perduts tots els déus, 

els homes vam oblidar els sacrificis

i vam recuperar lentament 

la nostra pau, perduda pels segles.

Citació

He trobat aquest fragment de "Fragments d'un discurs amorós", de Roland Barthes. 

"El llenguatge és una pell. Frego el meu llenguatge contra l'altre. És com si tingués paraules en lloc de dits, o dits a la punta de les meves paraules. El meu llenguatge tremola de desig. L'emoció prové d'un contacte doble: d'una banda, qualsevol activitat discursiva ve a realçar discretament, indirectament, un únic significat: "et desitjo". L'allibera, l'alimenta, el ramifica, el fa esclatar (el llenguatge gaudeix tocant-se). De l'altra, embolcallo l'altre en les meves paraules, l'acarono, l'amanyago, parlo de les meves carícies, em consumeixo per fer durar el comentari al qual sotmeto la relació."

Només per aquest fragment i sense saber ni de què va,  m'he comprat el llibre i l'estic llegint.

El llenguatge és una pell...  m'agrada,  i vosaltres? sentiu el llenguatge com una pell?

Façana de mar

No vols tastar la infinitud del mar,

ni abastar amb els dits un horitzó tan bell.

Amagat rere la façana protectora

saps del blau només pels teus ulls.

La teva pell es resguarda sempre

d'inundar-se absolutament de transparències.

Escarabat

Escarabat piloter fent rodar la seva bola de fems

Els escarabats piloters 
escarabats dels fems (gràcies Rafel) 
escarabats merdissers 
escarabats merders (gràcies sa lluna) 
escarabats bollers 
escarabat de bolles (gràcies jo rai) 
escarabat borrer ( gràcies jo rai) 
escarabats buiners 
escarabats baldufers 
escarabats sagrats 
Nom científic: Geotrudes Vernalis (gràcies Rafel) 

He trobat que es pot dir de totes aquestes maneres i segur que encara n'hi ha més. En coneixeu alguna que no hi sigui?

He recordat que a l'escola  havia estudiat aquests escarabats piloters que ponien els ous en aquestes boles de fems enterrades. Però en realitat, jo no n'havia vist mai cap.  Mai no és tard per veure o aprendre coses noves.  El vaig trobar molt graciós empenyent  la seva bola. I això que no m'agraden especialment els escarabats. Va detectar la nostra observació i es va aturar, mentre ens el miràvem i li fèiem les fotos. Com devia ser la seva percepció de nosaltres?

Hi havia una vegada un escarabat piloter que caminava empenyent la seva pilota, en un camí fet a mesura humana. Uns passejants se'l miraven una estona, d'altres ni tant sols s'hi fixaven. Ell però amatent i amb tots els sentits en alerta. Només avançava, quan al seu voltant tot era tranquil. Tot de cop sentia uns sons alternats, de diferents tons, aquells sons li semblaven perillosos, però no coneixia com defensar-se'n.  En el fons sabia que no podia fer-hi res. Si els sons volien ell moriria. S'aturava desconcertat, paralitzat per la por i fins que no sentia silenci absolut no seguia el seu camí. No va comptar les hores que va trigar en fer-lo,  però va arribar al seu forat.

Un poema del llibre Cordes de Matilde Nuri

La noció del gest

és tan rar això de viure enmig de matolls baixos
i d'esplèndids mirtils dolcíssims
                                   - a la tarda farem melmelada
                                                 Vols venir a berenar?-

ens faltava l'alè i volíem aplacar el mar
                           - solemne bajanada, prou que ho sabem
                                   però de vegades donem
                                             credibilitat a les foteses -

a tornapunta ens diem: és llarg el camí cap als altres
sigui com sigui en algun indret bell haurem de subsistir
quiets i muts i rebrotant com poncelles
amb l'expectativa de discórrer sobre el fet d'escriure
sobre la noció del gest pur
                                     o la seva mera absència
...........................................................................................Matilde Nuri



Aquest poema m'emociona especialment perquè m'hi trobo... 
Buscant  sempre un indret bell on poder subsistir, malgrat que el camí cap als altres sigui tant llarg.  
I la noció de gest pur, pensar-lo o fer-lo, o no saber com...  és una constant a la meva vida.

Porxo

Aixopluga'm...
Aixopluga'm 
amb mots i amb versos!
Aixopluga'm 
amb mirades i amb besos!
Aixopluga'm 
amb els braços i les espatlles,
amb l'acolliment i la confiança.

I fem finestres cap a migdia
que mirin molt més lluny
del nostre petit entorn
de cada dia.

Ermita

Hi ha un t'estimo a cada turó.

T'hi has fixat mai?

Només fa falta pujar-hi.

Lentament i sense pressa.

El somriure endins.
....................................................................Carme

Toc de campana 

Ermita d'aquarel·les 

Digues t'estimo. 

........................................................... Xavier Pujol 

 Sé d'una terra

 -cantava un poeta- 

plena de turons. 

 ...........................................................Teresa Ribera 

 Cadascú té el seu horitzó. 

Tenir-lo a l'abast. 

Cadascú la seva solitud. 

............................................................ Jordi Dorca

Gran aixopluc 

davant l'entrada 

pel qui no creu

..............................................................Joan Gasull

Dalt d'un turonet, 

campanes de l'ermita, 

diuen t'estimo.

Prop de l'ermita
escolto les campanes
diuen t'estimo

..............................................................Maria Roser

Les incerteses de Jaume Cabré

 

"... com a lector he viscut, menys sovint del que voldria, el desfici que provoca finalitzar la lectura d'un llibre que t'ha seduït. Tanco el llibre en silenci, deixo que s'esvaeixin les últimes vivències provocades per les escenes finals, per les paraules dites, per l'atmosfera que m'ha acompanyat durant uns dies o tal volta unes setmanes. I em sento neguitós perquè a partir d'aquell instant ja no conviuré amb uns personatges amb els quals he gaudit d'una estranya intimitat perquè eren tan meus com els meus pensaments. Sovint vull pal·liar-ho amb una nova lectura, però sé que, sense tenir-ne cap culpa, aquest nou llibre no tapa cap forat i l'enyor s'escola amb la mateixa intensitat que abans; i encara més: entre lectura i lectura cal deixar un espai, un marge de temps perquè allò que t'ha enriquit s'integri a la teva vida i no es barregi amb altres estímuls."

Jaume Cabré (Fragment del text "Com una font, la paraula",  del llibre Les incerteses)

Gràcies, Jaume Cabré per explicar-ho tant bé!

L'ombra d'un missatge

Callen les ombres.

Siluetes suggeridores.

Deixen de banda els colors

 i nosaltres els inventem de nou.

Ens esborren els mots

i dibuixem signes.

Nosaltres també 

ens amaguem i ens descobrim

com un objecte senzill

i el seu diàleg amb la llum.

Homes sense dones d'Haruki Murakami

"Hi ha un tipus de persones que tenen tan poques preocupacions i tan poc replecs interiors que, per compensar-ho, han de fer una vida tècnicament perfecta.

Per poder viure amb aquesta mena de jo llis en el món que els envolta, ple de sinuositats, cadascuna d'aquestes persones desenvolupa, en més o menys mesura, algun mecanisme d'adaptació, si bé normalment elles mateixes no són conscients de la tècnica tan complicada que necessiten per anar vivint el dia a dia. Estan convençudes que viuen d'una manera natural i relaxada, sense haver de recórrer a cap mena de maniobra ni estratègia. I llavors, si per algun motiu un raig de sol especial vingut d'algun lloc els il·lumina i s'adonen de cop de la seva artificiositat o de la seva manca de naturalitat, a vegades es troben en una situació dolorosa o fins i tot còmica. Evidentment, també hi ha moltes persones afortunades ( no se m'acut una altra manera de qualificar-les) que viuen tota una vida sense veure aquest raig de sol o que tot i veure'l no senten res d'especial."

H.M.  (Comencament del conte Un òrgan independent)

Aquest començament del conte promet, al menys a mi em va prometre moltes coses... I no em va decebre en absolut. Potser perquè he conegut persones així, afortunades, com diu ell, o no.  I m'agradava la possibilitat de poder veure-les per dins, al menys des del punt de vista de Murakami. 

"Al capdavall, perdre les dones, volia dir perdre allò. Les dones oferien la possibilitat de passar un temps especial, un temps que era capaç de negar per complet la realitat tot i estar-hi immers."

H.M.  (Fragment del conte  Xahrazad)

Els homes necessiten les dones per crear aquest temps especial i les dones necessiten un home que sàpiga escoltar-lo i viure'l. Crec que això no està a l'abast de tothom. I m'agrada trobar-ho en la literatura com un fet a la vegada molt subjectiu, però amb una certa realitat objectiva, sabuda, compartida.

Volcans (NIPO 137. Volcà)

S'agermanaven
el volcà i la tempesta.
En blaus elèctrics.

El núvol rosa,
amaga tanta cendra...
Retorna a ella
la ira de la terra.
Desolació en pluja.
........................................carme

Batalla de llum, 

contesa de cel i terra. 

La natura en guerra. 

..........................................JpMerch