Finestra marró

D'una foto de la Consol d'Hora  Blava

No tanquis  els  finestrons.
L'heura  ha envermellit,
i encara la pots veure
abans que  caiguin les  fulles.
Les  branques  de la palmera
et  diran el vent
i les  finestres que espien
et  diran el món.

I ara  ja ho saps,
el món torna a ser meu.
M'acosto a nous coneixements
per viure i per compartir-los.
Mai no estic  sola.

Fulles

Una  vinyeta  de Ximo 

ulles

Va arribar la tardor i la nostàlgia pel que no podia ser feia que ella 
es mirés cada fulla que volava mentre queia de l'arbre, com un alliberament 
de l'arbre, com una llibertat de la fulla. Ella també necessitava reconstruir-se 
de nou. Va tancar els ulls, va imaginar que es reconstruiria de fulles... 
Més bella, més somrient, més feliç. Només d'imaginar
la seva nova imatge, el seu estrenat recomençar 
interior, ja somreia de nou. 
Segur que funcionaria.
........................................................................................carme

La  Il·lustració  de  Ximo,  a la  seva  Rialla del riu sec,  em va fer  somiar  aquest  relat. Gràcies  Ximo,  per les  complicitats!!!

Repetint dibuixos...

Dibuix  fet  a l'iPad amb  Pen&Ink - Novembre 2013

Maig 2013 - D'una foto de la  Consol d'Hora  blava

Pen&Ink  -  Novembre 2013

Maig 2013 -  aquarel·la d'un dibuix de la Consol  d'Hora  blava

Si penso  mar  i dibuixo una barca

sentiré l'olor  de les  onades

i tastaré la marinada  a les  galtes.

Si  em faig  xiprer i recolzo,  l'ombra  cansada

a la pell  de  cada  pedra

seré herba, i seré  mur.

Recorda  que  l'ombra  se'm fon

quan el sol  no se la inventa.

Fulla

D'una foto de la Montse

Jeu en silenci,

desdoblada la fulla

parella  d'ombra.
..........................................Carme

Ambdues juntes
fulla i ombra en silenci.
Discreta estima.
...................................................Noves Flors

La fulla i l'ombra
es miren cara a cara.
Caminen juntes.
..............................................Maria Roser

Pati blau

En el racó del pati  blau

vessava la claror,

pintant  els  verds  

i deixant lluir les transparències.

La  mirada  recorda

passes d'anada  i de tornada.

Plàcida  llum.

Vilopriu - Post Visual

Homenatge sense  paraules... 

Esmorzar amb diamants - Relats conjunts

Esmorzar amb diamants, Blake Edwards, 1961

Semblava  una  bona estratègia, malgrat l'error  inicial  amb la música. Va aconseguir aturar molta gent al seu voltant que reconeixien l'escena  de la pel·lícula, però que no entenien què passava, ni perquè sonava la Tardor de Vivaldi.  Malgrat tot  li van fer moltes fotos, la van entrevistar alguns diaris i va començar una fama estimulant, però desgraciadament efímera.  Saber-se disfressar molt bé  i recrear en viu i en directe,  a la cinquena  avinguda, un  fotograma de pel·lícula, no va  ser prou  per ajudar-la  a convertir-se en actriu. S'equivocava  sempre tan a l'engròs  com amb  la música i no pronunciava  bé ni la  erra,  ni la essa  ni la ela...

Jafre

Escolta el so de les  llunyanes  passes,  no es  veu ningú.

De  lluny, tot sembla  desconegut  i incert.

O fins i tot  perillós.

Apropa't,  sense  disfressa.

Escriu-me  el verd  dels  xipresos,

que  s'arrengleren  pels  teus  camins.

Parla'm  del  gronxar  de les  branques,

que habiten  en els teus  somnis.

Explica'm el batec  pacient de la  campana,

que  marca  el teu temps.

I  reconeixeré  el teu pas

i et manllevaré  un somni.

i  viurem  el mateix instant.

La  Pilar  a la seva Sala de lectura  ha  fet,  amb  la seva   pròpia veu,  una  lectura  molt  emotiva  d'aquest  poema  meu.  Allà,    el poema  pren vida.

Gràcies,  Pilar!!!

Foixà

Et  parlaré, en mig de les  espigues dels  sembrats,

per  oferir-te  els  grans de  blat  amb  les  mans.

Callaré  dalt  dels  turons, entre els  arbres  i el vent

per  deixar  que passin  amplament  tots  els silencis.

T'escoltaré  pels  camins inquiets,  mentre  pas  a pas

compasso amb  tu el teu batec,  per  acoblar-nos,

per  caminar  al mateix compàs.

Estimar  amb la mateixa  cadència.

Plaça de Colomers

Vine, ara que el sol de tarda  allargassa  les  ombres,

i la claror dibuixa branques  i fulles  sobre la  terra.

Vine, ara que l'hora  és  plàcida i embolcalla les  passes.

T'ensenyaré el camí,  que  mai no t'he  explicat.

Ens  reconeixerem de nou en un altre  àmbit

i desbrossarem dreceres  amagades, 
perquè  hi puguin passar de nou els riures.

T'esperaré sota  les  porxades,  si  encara fa sol

T'esperaré  sota  els  estels,  si  es  fa de nit.

Palau Solterra 2

Tornarem a endreçar  l'estança

per  compartir-hi  de  nou

tots els esguards  i tots els mots.

De tant  temps,  tancada,

ja no en sabem els topants

i com invidents ens guiarem pel tacte.

Acaronarem les  paraules compartides.

Els dits resseguiran, fins i tot,

el trajecte de cada  mirada.

Enfilant càntirs

D'una foto de la cantireta

Enfilo càntirs a l'ombra,  figures buides.

L'aigua ha rajat a dolls dels seus cossos malmenats.

I han quedat tant secs que no podran omplir-se més.

Ara són signes muts, una o

Sempre sorpresa

Un punt lluminós

Una panxa plena

Uns brocs excessius

Potser només són  una silueta...

Per les ferides
 s'omplen de llum.
...........................................................................Carme

De tardor, ets pluja.

Claror vessada en cingles, 

la fe més alta.

..................................................................................Jordi Dorca

Per les ferides
s'omplen de llum.
En els brocs fràgils
la claror hi entra
a doll, com a la gola,
i hom s'esquerda per l'ús,
no pas per l'esmena.

Som enfilalls d'aigua,
vessant la fe entre dents.
............................................................................Cantireta

Palau Solterra

Pati
tancat,
claror
oberta.

Protegit
i solitari
espera
el visitant.
Des de
darrere els vidres
es  sotgen
i es desitgen.
Ulls
i jardí tancat.

Els petits prínceps

D'una foto del Barbollaire a les  Itineràncies

El dia que el Petit príncep va tornar, ja no va anar a parar al desert. El dia que el Petit Príncep va tornar, va tastar l'herba sota dels peus i les flors grogues amb els dits de les mans. I com que no tenia pressa, va anar poc a poc, a seure sota l'ombra dels arbres i a beure l'aigua de la font.

Tots  tenim  algun petit príncep a prop,  escoltem-los.  Són  savis.

No vola cap estel, en el cel

Un racó d'un carrer  de  Rubí

No vola  cap estel,  en el cel,

i tothom camina ran de terra, cap-cot.

Construeixo,  cada  dia, un estel  que no s'estripa,

dels colors  més  vius  i que volarà molt  alt.

Volarà  sol,  si ningú  no l'acompanya,

aixecarem el cap quan el veurem passar.

Recordant Miquel Martí i Pol als 10 anys de la seva mort.

SOLSTICI
Reconduïm-la a poc a poc la vida,
a poc a poc i amb molta  confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer  de cada  dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre  brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida  amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest  temps nou que ara  esculpim nosaltres.

............................................................................................................................................MMP

Voldria  afegir  una  informació  per  si algú  té  ganes  d'acostar-s'hi.  Jo  com que m'hi trobaré  en família,  amb tota  les  persones de Roda  de Ter  que l'estimen,  hi aniré.

Un dels actes importants d’aquest aniversari és el que ha organitzat l’Ajuntament de Barcelona. 
El proper dissabte 16 de novembre a la una del migdia, s’inauguraran uns jardins el quals portaran el nom de Miquel Martí i Pol.  Aquest jardins estan situats a la cruïlla del Carrer Roc Boronat amb el carrer de 
Tànger. L’acte serà el dissabte dia 16 de novembre, a les 13h i estarà presidit per l’Alcalde de Barcelona.

Martigues 2

Hi ha una barca avarada

en un port recòndit del teu mar,

(un port perdut i esquerp

amagat en amples somriures)

sense capità, ni timoner.

I jo  en sóc massa lluny

i ja no puc pas menar-la.

Ormejaré barques noves.

O submarins, 

o potser estels voladors,

oh! aquelles grues de brillants colors.

Comentari fora de blog

D'una foto del Barbollaire

Com a lluna  hi ha un fanal,

per espera una  absència,

per  claror, la intermitència.

Tardor

Fulles seques, 
trossets de vida que s'apaga,
es troben totes, 
amuntegades,
sobre el teu peu, venen a caure

Gentil com ets
al teu voltant vas acollint-les,
i els vas dient mentre s'apaguen,
aneu morint,
que jo us guardo.

.............................................................Mònica Massó

Moren els  colors,

s'apaguen i s'uniformitzen.

Com les il·lusions perdudes,

les fulles en descomposició

 alimentaran noves vides.

................................................................Carme

Martigues

Des de la riba  inquieta

busca  un pont  per  travessar  la  mar.

A l'altre  costat potser  hi ha un desert, però no ho saps.

Façana en terres

Va  sortir  el sol,  

com que el sol no es pot  mirar, 

 mai  no veuré  ningú  

que se'l mengi a queixalades,  

el sol és  més  potent  

i menys  vulnerable.  

Retorna els  colors  

d'allà on havien fugit.  

Si les  portes  són tancades,  

millor  que  les  façanes  siguin alegres.

Entrada en grisos

Vaig sortir per aquesta porta i vaig mirar la lluna. Era la lluna plena que sempre m'agrada mirar. Vaig mirar el cercle lluminós com si necessités comprovar una vegada i  una  altra  que era  ben rodó. Quan ja vaig  veure que sí,  vaig recordar algunes amigues  amb qui hem compartit  la lluna de lluny.  La primera amiga,  la de més llarga durada, amb qui "quedàvem" a distància  per practicar telepaties  incertes,  molts anys més tard, la segona amiga, amb  qui "quedàvem" a distància amb actitud contemplativa. Contemplàvem les dues  la lluna i jo sentia  que era  seva,  si no fos  per  ella  potser no l'hauria mirat en aquell moment. I la tercera amiga, la més recent, amb qui  no quedem pas  per  mirar la lluna, simplement ens hi trobem.

Mentre  mirava la lluna,  de sobte  algun ens  invisible la va queixalar  i va quedar  el cercle  amb una mossegada. Sorpresa  i sense  poder  deixar  de mirar-la, vaig veure  com una segona mossegada la va deixar gairebé a la meitat i en dues mossegades  m'havia quedat sense  lluna.

Vaig despertar trista i enyorant la lluna,  però després  ha tornat.  Encara  no he descobert  qui coi era que mossegava la lluna.

Moli de vent

Eren pintades  a la paret.

Del  sol  i del silenci

es  feien còmplices.

Com  una  ombra

immòbil que no es  belluga.

Passo i passo, i me les miro

i el vent  que  fa  girar

les  aspes,   tant lentament,

no les  inquieta.

M'inquieto  jo,  només  jo

mentre  dibuixo,

mentre  m'aturo,

mentre  les  guardo

mentre  les llenço.

Dibuix mal acabat

fet  de retalls d'uns moments

que  no han encaixat.