diumenge, 7 de febrer de 2016

El sol a la sorra



M'enlluerna, també, el sol des de la sorra.
Com els records,  
ens duen la llum de l'instant que va ser.
Del sol m'arriba la calidesa.
La il·lusió neix, en aquest ara, quan t'escolto
i  en aquest cabdell de fil per teixir-nos,
poc a poc, com voldrem ser.



La meva pell com la sorra
assaboreix l'escuma dels teus dits,
la meva ànima com el mar
reflecteix les espurnes dels teus ulls.
Les onades arriben, infinites
oferint-nos un batec de temps sense final.



divendres, 5 de febrer de 2016

Il·lustrant un relat de la Laura T Marcel

Aquest és l'últim relat que m'ha arribat de les paraules del meu aniversari.  Molt bonic, molt tendre i amb un repte afegit. Fer-ne un dibuix. Amb els deures fets, publico aquí el conte de la Laura T, perquè em fa il·lusió compartir el dibuix i el text junts. Gràcies Laura!


Quan era petit el Tonet sempre havia estat inquiet, "estàs fet un bon esmolet!" li deia l'àvia quan el veia passar tan eixorit, corrent carrer avall com una rubinada amb les mànigues de la camisa arremissades. "Puja, que hi ha una xicra de xocolata per a berenar"
I ell, en sentir xocolata, feia una rialla i no s'ho feia dir dos cops. 
Només entrar a la porta del carrer ja sentia la flaire i pujava els graons de tres en tres amb alegria
Li feia una petó a l'àvia i cap a taula falta gent! La llum de la sala era pobre però allò que fumejava sobre taula acoloria el moment. L'avia, que era tota tendresa, acaronava el menut i li feia pessigolles i gaudia de la seva companyonia una estoneta que es convertia en un racó de pau i d'estima que no tenia preu. Quan acabava li xiuxiuejava quatre paraules a l'orella, feia dringar uns cèntims sobre la taula i li picava l'ullet amb complicitat. Ell li feia una forta abraçada que li sortia de l'anima. Agafava la moneda amb il·lusió i xino-xano tornava a agafar el camí de les atzavares que el portava a l'Antaviana, el centre on anaven moltes tardes tots els menuts del poble a practicar les dances per la festa major. Allà sempre hi havia xafarnelis, sobretot fins que no hi eren tots per a poder començar. Mentrimentres movien el batastoll d'instruments i posaven tot al seu lloc aprofitava per a festejar amb la seva "amiga". Hi havia temps per a tot. I al vespre quan arribava el final els ulls espurnejaven de la feina ben feta recordant que tot allò li devia al seu pare.

dimecres, 3 de febrer de 2016

Petxines



Les petxines, ocupen sobre la platja de sorra un lloc determinat, com una franja d'uns 50 centímetres d'amplada que s'allarga paral·lela al dibuix  que fan les ones quan deixen residus d'escuma blanca. No pas a la vora de l'aigua, sinó ben endins, a mitja platja. Totes iguals, totes diferents. M'enduc només la seva imatge. Ni em cal collir-les. 


Petjades indiferents les premen, les trenquen, les enfonsen... 
I jo les miro, com per endur-me'n un bri minúscul de saviesa.






Hi ha tants tresors, que ens hem deixat, com les petxines, abandonats a qualsevol territori esquerp. Tampoc els recullo. Els observo només, per si encara serveixen, o bé... per si ja no cal collir-los, ni tant sols mirar-los. 

El passat més bell és fet només de closques buides.

dilluns, 1 de febrer de 2016

Porta amb flors al Garraf



Ha crescut la buguenvíl·lea damunt del portal dels somnis, ara obrir-ne la porta serà més olorós i més bell. S'amaga el mar darrere els murs i les reixes i el cel s'esquitlla sobre dels núvols. Hi ha un vigilant de punxes ferotges per no deixar entrar cap esgarriasomnis. I una capseta màgica, pels missatges secrets.

Ara que han crescut les flors, qui podria oblidar-se de somriure?

diumenge, 31 de gener de 2016

Barca de vela



Amb el vent suau dels somriures,
ha salpat la barqueta, tal com desitjaven.
 - Espera... 
Tu t'has deixat les espurnetes dels ulls
i jo un bon grapat de paraules.
- No cal tornar... 
Les inventarem altra vegada i
seran noves de trinca.

divendres, 29 de gener de 2016

Fulles vermelles

Dibuix d'una fotografia del Josep Gatnau trobada a ca la cantireta

Suren anhels
com les fulles vermelles
damunt de l'aigua.

(bellament, però a la deriva...)


dimecres, 27 de gener de 2016

Origami: conillet, flor i capseta-caramel



Al conillet,
li havia fet un vestit de pastanagues,
però se les ha menjat.
En plegar el paper 
li van quedar ben bé dins de la panxa.


Un conill de paper que ni menja, ni dorm ni s'embruta a la gàbia.
Un caramel que és una capseta secreta per guardar tresors mooolt petits.
Un lliri vermell, amb una barra de fer olor per tija.
Una tarda de divendres entre plecs de paper...


dilluns, 25 de gener de 2016

Branca

D'una foto d'en Xavier Pujol

El gest més tendre
com una branca alçada
davant la immensitat.




diumenge, 24 de gener de 2016

L'aigua és això de David Foster Wallace - 2

"La llibertat veritablement important comporta atenció, consciència, disciplina, esforç i la capacitat de preocupar-te de debò pels altres i sacrificar-te per ells, una vegada i una altra, en una miríada de petits gestos ínfims i poc seductors, cada dia".
....


"La Veritat amb majúscula parla de la vida abans de la mort".
"Parla de com arribar als trenta o potser fins i tot als cinquanta, sense tenir ganes de clavar-te un tret al cap".
"Parla del valor real d'una educació veritable, que no té res a veure amb notes i títols acadèmics, i sí amb la consciència d'un fet molt simple: la consciència d'allò que és tan real i tan essencial, que ens envolta de manera tan clara i alhora tan oculta que ens ho hem de repetir una vegada i una altra."
"L'aigua és això."
....

"És d'una dificultat inimaginable: viure conscientment, d'una manera adulta, un dia sí i l'altre també."
"I això vol dir que hi ha un altre clixé que també és cert: l'educació és una feina que dura tota la vida i que comença ... ara."

David Foster Wallace

"L'aigua és això" és un llibre molt petit, que transcriu una lliçó magistral que aquest escriptor va fer  en la graduació d'uns universitaris al Kenion College d'Ohio.

Comença dient que dos peixets anaven nedant i es van trobar amb un peix vell i els hi va preguntar:
Què tal, nois, com està l'aigua, avui? I els peixets es van allunyar preguntant-se "què dimonis deu ser l'aigua?"


“Les realitats més òbvies, ubiqües i importants sovint són les que més costen de veure.”  DFW

divendres, 22 de gener de 2016

L'aigua és això de David Foster Wallace


"A les trinxeres quotidianes de la vida adulta, l'ateisme no existeix. No existeix la possibilitat de no venerar.  Tothom venera alguna cosa. L'única opció que tenim és la de què volem venerar."
....

"Si venereu els diners i els objectes - si és que aquí hi trobeu el sentit de la vida - aleshores no en tindreu mai prou. No us semblarà mai que en tingueu prou. És la veritat."
"Venereu el vostre cos, la vostra bellesa i el vostre atractiu sexual i us sentireu sempre lletjos, i quan el temps i l'edat es comencin a notar morireu un milió de vegades abans que finalment us fiquin sota terra."
....

"Venereu el poder i us sentireu dèbils i estareu espantats, i cada vegada necessitareu més poder sobre els altres per controlar la por."
"Venereu el vostre intel·lecte, semblar llestos; us acabareu sentint estúpids, fraudulents, sempre a un dit que us descobreixin. Etcètera."
....

"Són disposicions naturals per defecte."
David Foster Wallace.

I jo penso 
i si venerem la natura? 
Les planes, 
les valls, 
les muntanyes, 
els mars, 
els arbres, 
el bosc, 
les plantes, 
les flors, 
els ocells...

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari