dijous, 27 novembre de 2014

L'abisme



Vora l'abisme, 
toca'l, no és cap haiku
el mot que ens manca.  

............................................Jordi Dorca

Si ens manca un mot.
I la mà on escriure'l.  
L'abisme crida

............................................Carme Rosanas

dimarts, 25 novembre de 2014

Relats conjunts - M'allunyo

De la pel·lícula The Wall, Gerald Scarfe, 1982 - Relats Conjunts
M'allunyo,
no vull desfilar 
vora l'exèrcit de martells.
Ni viure entre la por
i les amenaces.

M'allunyo,
vaig on el cel sigui blau o gris.
Vull que es pugui mirar lluny.

Horitzons nets
que ningú ens marqui el pas.

dilluns, 24 novembre de 2014

Truquen!

Juga a fer el teu poema visual dins Antaviana

Teclejaré, la llibreta.
Cal·ligrafiaré la pantalla, si cal...
Que res no m'atura els mots
quan vénen i truquen.

dissabte, 22 novembre de 2014

Xiprer

 


El carrer és desert
i han fugit les ombres.
Miro el xiprer i els portals,
les porxades i la gerra
d'on brolla el verd  intens.
Jo, com un objecte més
del carrer, quan és  desert.



dijous, 20 novembre de 2014

Campanar

Dibuix d'una foto d'en Xavier de Fita a les Itineràncies









No saps com canta el campanar petit, sobre la Vall?
De bon matí, hi ha un repicar content
que desvetlla estols d'ocells
i onades de verd entre els arbres.
Al capvespre, el repicar  s'adorm
per ajocar-los en la penombra.
Escolta'l, 
escolta  avui,
com toca el campanar petit, sobre la Vall.

dimecres, 19 novembre de 2014

Ens trobem al Zurich? Seguirem somiant

Una tassa del Zurich, immortalitzada pel Xavier Pujol

Poema de continuació, inspirat en el de l'Eduard...  per seguir derrotant  el temps

L'interval inexistent s'ha allargat immensament.
Tot ha estat un somni: els dies plàcids,
la història només inventada, 
tots els laberints i els diàlegs esgarriats.
Res no ha estat real: ni ho és ara l'absència, 
ni tampoc va ser-ho la complicitat construïda
trenant els mots, els somriures i els besos.

Camino per davant del cafè Zurich
i m'arriben encara els nostres somnis:
el teu, ple d'alegria i de silencis,
el meu, ple de besades i paraules.

Els enllaço,  només per un instant...
... dels somnis singulars 
invento un somni compartit.

dimarts, 18 novembre de 2014

Porta a Montiró




Com l'heura, vaig arrelar a la teva porta.
Com l'heura em vaig fer color de foc.
Com l'heura, vaig perdre les fulles.

Despullada en el fred,  ben nua
guardo tot just  un fil de vida.

dilluns, 17 novembre de 2014

Quedem al Zurich - Sense principi ni final - Últim capítol

En Claudi, deixant un silenci després de les meves paraules, poc a poc, va seguir:

- Quan em vas dir que m'estimaves, em vaig sentir molt feliç i afortunat i em vaig quedar, com bloquejat, pensant com podia ser que aquella noieta tan bufona, m'estimés. Em vaig quedar callat, en un sentiment d'incredulitat, de no saber si era cert que a mi m'estava passant allò tant bonic. Finalment, m'ho vaig creure i ho vaig donar  per fet. I en els dies següents, vam continuar, dins de la colla, fent el mateix que havíem fet  abans. Intentar ser a prop l'un de l'altre.  És cert que no ens vam dir res més. Jo no ho necessitava. Vaig voler entendre que ja teníem el nostre petit compromís d'estar junts. Ho vaig donar per fet.
- Sense dir-me res, Claudi? I jo com podia saber-ho? - no volia pas que semblés  un retret, no ho era, gens, però necessitava entendre i explicar.
- No sabia què dir, no em sortia res...   era molt nen i molt insegur -va dir-me en Claudi arronsant una mica les  espatlles.
- Em sap greu, doncs, no ens vam entendre - vaig mirar  d'assumir  el meu possible error i vaig  dir - potser  jo necessito massa de les  paraules.
- No hi fa res, va ser cosa de tots dos i només teníem 14  anys.
Fins i tot després de tants anys  em costava saber  treure-li  importància com feia ell. El vaig  mirar, per captar  bé la seva  expressió tranquil·la i vaig contradir-lo:
- Sí que hi fa,  em vas dir que et va costar  molt. 
- Sí, molt. No ho entenia. Primer em sentia traït, perquè havies marxat sense dir res. Després vaig pensar, això, que no havíem entès les coses de la mateixa manera. Em costava culpar-te. Jo estava molt trist, en vaig estar durant molts mesos, potser anys, però al mateix temps sabia que no hi havia culpables. Fins que un dia, vaig fer una mena de canvi interior i vaig decidir que et portaria sempre amb mi, quan anés d'excursió i quan vingués a la platja a la nit a prendre la fresca. Tu sempre venies amb mi  i això m'acompanyava.
- Tu també ets un somiador,  doncs...
- Sí. T'he somiat  molt.
- Jo també.  Saps? Potser no tan immediatament, sinó més tard,  jo també vaig passar unes èpoques complicades. A vegades quan tenia ganes de plorar pensava en tu.
- Em sap molt de greu que ploressis per culpa meva.
- No, no, mai no he plorat per culpa teva.  Sinó  ben al contrari. Pensar en tu em consolava d'altres coses.
- Millor així. M'agrada molt que puguem parlar  d'això, aclarir-ho, saber què va passar, però  saps? ara, això ja no ens porta enlloc, ara, estic casat.
- I jo també Claudi. I me l'estimo.
- I jo a la Mireia.
- No hem de canviar res. Podem ser amics.
- D'acord, podem mantenir el contacte. Ens podem veure de tant en tant i xerrar, com avui.
- T'escriuré algun mail, també - vaig dir jo.
- D'acord! Va, t'acompanyo fins al teu cotxe, vols? Jo vaig amb metro
- Si tu m'acompanyes fins al cotxe, doncs jo t'acompanyo fins a casa amb el cotxe. Et sembla?
- Si no tens massa tard...

I el vaig acompanyar i quan ens vam acomiadar, dins del cotxe, just a sota de casa seva, ens vam agafar la mà, com quan érem nens, ens vam abraçar i sense adonar-nos-en massa,  ens vam trobar fent -nos aquell petó que no ens havíem fet  mai.

- No ho direm a ningú- va dir-me en Claudi seriós
- No ho direm a ningú- vaig somriure jo.

I ens vam sentir segurs, com si tot estigués en el seu lloc,  on havia de ser.

dissabte, 15 novembre de 2014

Quedem al Zurich? - Sense principi ni final - Capítol 2



Doncs, sí. Vam tornar a quedar per fer un cafè junts. Malgrat que res del que hagués pogut passar aleshores, no tenia gaire importància després de tants anys, tots dos volíem recordar, volíem saber, volíem entendre, volíem explicar.

I ho vam fer d'una manera preciosa.  De nou al Zurich, per què no? Vam recordar com en totes les activitats de la colla durant un parell d'estius, sempre ens buscàvem, sempre miràvem de posar-nos a prop. En alguna ocasió, ens havíem agafat la mà, tímidament, un instant i ens hi trobàvem bé. I parlàvem, parlàvem de les nostres coses d'adolescents, de les escoles, dels estudis, dels amics i amigues, dels pares, de les vacances, ens fèiem promeses d'escriure'ns cartes durant el curs, ens parlàvem amb confiança  i sinceritat. Vam recordar una conversa sobre si ens deixarien anar a escoltar un concert d'en Serrat a Barcelona. No pas sols, era tota la colla que volíem anar-hi. Érem amics i ens agradava estar junts.


I finalment vam recordar aquella nit d'estiu, a la platja, asseguts a la sorra, aquella nit que havíem viscut tant diferent l'un de l'altre. Jo la tenia una mica oblidada, com si l'hagués arxivada molt de pressa i la recordava poc a poc mentre ens l'anàvem explicant l'un a l'altre.


- Jo me'n recordo amb molta precisió, Clara: Ens vam allunyar una mica del grup per estar sols i va ser en aquell moment tranquil, potser perquè era de nit i perquè ens emocionava ser tan a prop, sota  una volta d'estels que feia goig de mirar, que a tu et va sortir d'una manera ben espontània i em vas dir: t'estimo.


Vaig agafar el relleu de l'explicació:


- Sí, i es va fer un silenci. No hi havia cap tensió desagradable. Era un silenci dolç i còmode, però era silenci, amb les mans agafades, vam deixar passar uns quants estols d'àngels, d'aquells que tenen com a funció endur-se totes les paraules i al cap d'una estona tu em vas començar a parlar de les estrelles, de la nit que feia tan bonica i  també del que faríem l'endemà.


- Devia ser per això dels àngels que jo creia ser al cel - va afegir  en Claudi, amb un bon humor tendre, que ens va fer riure a tots dos.


- Era veritat que t'estimava i també et considerava un bon amic. Jo vaig entendre, pel teu silenci,  Claudi, que tu no em corresponies en igual mesura d'estimació. Com que no hi havia cap rebuig ni cap tensió, però tampoc cap apropament, sinó més aviat com una mena de màgia que surava entre tots dos, jo vaig interpretar que per a tu, jo era  una bona amiga i prou, a qui t'agradava d'explicar les teves coses i les teves confidències.


Vaig parar un moment de parlar, ens vam mirar  i ja vaig veure, en aquest instant  que la meva interpretació d'aleshores era equivocada. Però em vaig afanyar  a seguir:


- Mai no em vaig entristir, per  això. Per a mi ser amics era i és molt important. I et vaig guardar, a dins. Et vaig portar dins durant anys i anys. Sense tornar-te a dir més que t'estimava. Somiava amb tu i sempre el fet de somiar-te em donava una sensació de pau i de tendresa. Ho vaig poder guardar sense cap esforç com una història bonica i dolça. Fins i tot quan ja tenia parella, i ja vivia amb en Jordi, a vegades, encara pensava en tu. Em servia de consol de moltes coses,  sobretot, de les petites decepcions quotidianes de la vida.




dijous, 13 novembre de 2014

Quedem al Zurich? - Sense principi ni final - Capítol 1


Una història d'amor sense principi ni final - Capítol 1:

Feia tants anys que no es vèiem! Moltíssims! Més de 20, i ens vam trobar pel carrer. Ell em va reconèixer de seguida i  jo vaig haver de sentir-li la veu. El vaig trobar canviat, era evident que jo també en devia estar, de canviada, vint-i-no-sé-quants anys no passen pas en va. Em va reconèixer a l'instant i em va cridar pel nom: Clara! I jo, en sentir  la seva  primera exclamació: "Clara, quina alegria de veure't!!!  com estàs?" aleshores, sí, vaig saber qui era i de seguida vaig pensar que tenia la  mateixa mirada dolça de color de xocolata.

Vam parlar de la vida de cadascú, a grans trets, i ens vam preguntar pels amics comuns de la colla d'adolescents. "Organitzem una trobada?" proposà ell. De seguida li vaig dir que sí i vaig afegir: "Mirem de localitzar els que puguem i a veure si cadascú ens en sap portar  algun més."

Em vaig posar en posar en marxa  de seguida i vaig localitzar uns quants amics.  Va ser divertidíssim,  anar-los trobant. En Claudi també.  Vam aconseguir fer una bona colla de gent dels que estiuejàvem junts, a Premià de Mar, de nens i d'adolescents. Vam quedar al Zurich, perquè és un lloc de molt fàcil accés, tant pels de Barcelona com pels de fora.

Durant el primer sopar, van començar a córrer fotos antigues, de quan teníem 14 o 15 anys. Vam recordar persones  que no hi eren. I ens vam veure, tots, els que érem allà, quan anàvem d'excursió, a la platja jugant, cantant,  a la plaça prenent un refresc , banyant-nos de dia i fins i tot a la nit sota les estrelles.  Em va arribar una foto on jo tenia el cap repenjat  sobre les cames d'en Claudi. Li vaig ensenyar i li vaig dir:  

- Mira que macos que estem! Em fa tendresa veure'ns així.  

En Claudi  em va mirar directament als  ulls, em va somriure, una mica tristament, va assentir amb el cap i va dir:  

- Em va costar  molt.  
- Costar? Molt? -  em vaig  sorprendre - què vols dir?  
- Sí, molt, em va costar molt quan em vas  deixar...
- Deixar?  Si jo no...  -  no sabia ni com dir-ho - Si jo no et vaig deixar...
- Sí, al cap d'un temps, vas començar a sortir amb en Jordi.
- Però tu mai no em vas dir res - vaig  dir jo fluixet, com si no gosés
- Tu sí que m'ho vas dir. Em vas dir que m'estimaves... 
No hi fa res - va dir-me en veure la meva expressió desolada -  érem tan jovenets!
- Sí, jo t'ho vaig dir...  però no va passar res.

Ens vam mirar tots dos sorpresos...  com havia anat, en realitat, tot allò?

La curta conversa va quedar interrompuda per la dinàmica d'un sopar de gresca, de massa gent per aquesta mena de converses. I vam quedar que n'havíem de parlar. Tots dos necessitàvem fer-ho. Sabíem que ens havíem enamorat l'un de l'altre en aquella època.  Feia molts anys, sí, però els sentiments a vegades perduren de maneres inesperades.



PD: última aportació meva, al Projecte Zurich, que consta de tres capítols

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Quin temps fa a Sant Cugat...

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari