El planeta de les tres estrelles - 3

- Però  si una  s'apaga,  en queden dues  més...
- És  cert,  però  farà  més  fred  que  abans  i  tot  l'equilibri  queda  trencat.  Només  que en falti  un.
- Però en queden dues  més.
- Tens  raó,  i si ens  posem  sota la seva  llum,  ens  escalfen.  Però  el trobaríem a faltar,  molt!
- Si només  en tens un ,  com  nosaltres, i s'apaga,  tot  s'acaba...  mort  i gelat.
- Vols  venir  al planeta  de  les tres  estrelles?  T'hi  esperem...
- Em costaria  acostumar-m'hi...
- Pots  tornar  si no t'agrada.
- Sembla que ha de  ser  bell.
- Ho és,  la  llum  d'una  intensitat  que no dóna  treva.  S'ha d'estar  preparat,  és cert.
- I  tu  no  voldries  venir  al  meu planeta  d'una  estrella simple?
- Les  trobaria  tant  a faltar!

***********************************************************************+

Un  més  (és  addictiu  aquest  joc  d'Antaviana,  eh?):   ADDICCIÓ


El  van convidar  a pensar de molt  petit  i ja no va  poder  parar  mai més.

El planeta de les tres estrelles - 2

Alguna vegada  ens  han preguntat:
-Per què  teniu  tres  sols  i no un?
- Per què?  No hi ha perquè.  Tenim tres  estrelles  i prou.  Això  és  tot.  Elles  són allà,  existeixen  i nosaltres  som aquí  i  coincidim  en aquest  punt de l'univers.
- Quina sort, tenir  tres  estrelles!
-  Sort?  Per què?  Res no és ni més  fàcil  ni més  difícil.  Tot  és  igual.  Tenir-ne  una,   si aquesta  és  suficient per  aportar la temperatura  necessària,  ja està  bé.  Nosaltres  tenim  aquesta  temperatura  adequada,  gràcies  a que són tres.

El veieu,  el meu  planeta,  entre  tanta  claror  ell  es  veu gris...  però  no és  gris,  no,  és  verd  i ben bonic.
Il·luminat  per  tres  estrelles  de  diferents  colors,  els  seus  verds  es  veuen  bells  en la claror  i màgics  en  les postes  de  sols  múltiples.

****************************************************************************

PD:  homenatge  a Pere  Calders,  un conte  més:  Colors

El van convidar  a pensar  i  es va adonar  que el  gris  podia ser verd  i el verd podia ser gris. Tot  just  pensant.

Narcisos, les flors més belles

Un altre microconte:  

Narcís

Van convidar-lo  a pensar  i  de  seguida  s'hi va posar: es  va pensar a ell mateix.

Enfeinat

Van convidar-lo  a pensar i va  dir  que  si  per  cas  quan acabés  de jugar  la roja.

Narcís  s'admira vora  del riu.  

Ell  no ha  vist  mai,  res  tant  bonic.  

Narcís  es  mira,  Narcís  s'admira,  

Narcís  s'adora  i s'enamora.  

La  papallona  el troba  bell

i  les  paraules que  diu, també.

La  papallona el vol mirar,

la papallona  el vol admirar.

Narcís  s'escolta, Narcís l'escolta

paraules  belles  i afalacs.

La papallona  se n'enamora.

Ai,  papallona,  si ell  no et  veu!

Mentre li canta  tantes  belleses

que  ella veu  en el seu  amat

sembla  que  visquin  al mateix món.

Tots  dos  admiren ben bé  el mateix.

La  papallona  fa  giragonses

vola  i vola  davant  Narcís.

Ell  s'emmiralla  i no la mira.

La  papallona,  de tants  esforços,

cau  dins  de l'aigua,  badant, badant.

Cau i es nega, mentre ell la nega.

Narcís  es  mira  i  es  remira.  

La  papallona?  No l'ha  vist  mai.

El planeta de les tres estrelles

El meu planeta gira al voltant de tres sols. Sí! Ho heu entès bé!

Allà on vosaltres teniu un sol, nosaltres en tenim tres que giren els uns en funció dels altres. Les tres estrelles tenen mides diferents. Dues volten l'una al voltat de l'altra i l'òrbita de la tercera les envolta a les dues. 

Més enllà, molt més enllà, ja molt lluny d'aquestes seves òrbites, gira orgullós el meu planeta. Amb un posat seriós i una òrbita riallera.

Des  del meu planeta,  gairebé  sempre  es  veuen els  tres  sols  a la vegada,  però  hi ha  moments  que només  se'n veu  un  o  dos...  No sabria  dir-vos  en quin moment  és  més  bonic.

Sé  que  es  fa estrany  per a vosaltres.  Pensareu  que  a vegades  pot  fer  molta  calor  amb  tres  sols,   potser  sí,  algun cop, però  en general tot  queda  prou  ben equilibrat.  Però,  també  penso,  al  vostre  planeta, no hi fa  mai  calor?  

******************************************************************

PD:  Un altre  final del microconte  que  proposa  Antaviana.

Prudent:  El van convidar  a pensar,  però va  notar  que se li  escalfava  el cap molt de pressa i va  parar  de seguida.

El Joc d'homenatge a Pere Calders del blog Antaviana

Es tracta  d'acabar  el  microconte  que  proposa  Antaviana,  per  celebrar  els  100  anys  del naixement de Pere  Calders.  El microconte  és:

Discreció:

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

El  meu  primer  intent:

Timidesa:

Van convidar-lo  a pensar, però  sempre  feia  compliments  i  encara que se'n moria  de ganes  va  dir:  No, gràcies!


El meu segon intent:

Barrut:

Van convidar-lo  a pensar  i  com que era  un aprofitat,   va  devorar ràpidament  tots  els  pensaments  que li  van cabre en aquell  moment  dins  del  seu  cap.

Font miraculosa

Dibuix al natural
(l'havia dibuixat amb  Paint,  fa temps,  ara he  repetit  amb  aquarel·la)


Beure de la font  de la tendresa
pel  broc  més gros.
Mentre ens regalimen les mirades
i esclaten les millors  flors.
La  claror  que  porta l'aire
m'envolta i m'il·lumina.
 Curació miraculosa  de la llum.
Plorar i  riure d'un sol traç,
les  mans  al doll,  amarades.
Esquitxem  l'amor  en  mirar.


 Els Paints a baix, d'una trobada virtual que vam fer... fa uns anyets, us en recordeu?

PD 1: En Celdoni Fonoll sempre m'envia coses boniques per mail i avui m'ha enviat això, una cançó  que parla  d'un petó. La comparteixo  amb vosaltres. És una cançó d'amor preciosa. Hi va bé en aquest post.

PD 2: Aquesta és una de les meves fonts preferides. Hi anem sovint i el primer miracle que m'agrada trobar-hi (no sempre és possible, però sí ho va ser aquest últim cop) és que el broc del mig, que està una mica més alt que els dels costats, i és més gros, ragi amb força. Em dóna molta alegria i molta energia veure'l. Altres miracles no els he notat, la veritat, perquè us hauria d'enganyar? Però aquest sol ja val la visita.

Poesia a la banyera

En Jordi de la Banyera ens presenta la seva Iniciativa Blogaire!

Es tracta d'escriure un poema sense cap altres requisits que fer-hi sortir la paraula “BANYERA” i posar-hi sentit de l’humor. El tema és lliure, l’extensió també i la rima també. M'hi tiro de cap! Au, a la banyera!

Cada dia  al dematí

faci  sol o calamarsa,

per  no haver  de patir

a punta  de dia  s'alça.

Vol arribar  a la feina

ben a temps de ser el primer

perquè  vol esmolar  l'eina

de  l'ofici  de ferrer.

Ni un dia  en tota la vida

aconsegueix  l'objectiu.

Ni amb rellotges  de gran mida

ni amb  el millor  temps  d'estiu.

I per molt  que ell expliqui

que es lleva  ben aviat.

Tothom li diu que és  un friki

i  que sempre  arriba  tard

Ningú  el creu, tothom fa  broma.

Tots  li diuen que els  llençols,

se li enganxen com de goma

i que ell dorm  a cor què  vols.

I ell  calla  i tot  s'ho empassa

i de tot els  diu que sí....

És tant  cap de carabassa

que  no és  vol avergonyir.


I és  que la  veritat  és dura!
Amb  l'aigua  freda  o calenta
i amb posat  de cacatua
s'adorm sempre  a la banyera.

Moleskine gegant - 12 - Navegant pel Roina

Dibuix  d'una foto  de la Montse-Arare,  que navega  amb el Blauet

Canvia  el paisatge
a ritme  de vida
implacablement.
A  vegades  tot  d'una.
I jo canvio  amb  ell.

Ja no em serveixen els mateixos  mots.
Ni m'enceguen les mateixes  llums.
Ni m'enfilo  als  mateixos  arbres
per atalaiar  el futur.

Bec  els  teus  mots
i  no em calmen la set.
El futur  no  es  veu,
desdibuixat  i poruc
s'amaga  ran de terra
colgat entre  els  herbes.

Digues-m'ho tu...
Encara  ens queda  camí?

Relats conjunts - Keith Haring

Keith Haring 

Artista i activista social, 1958-1990, Estats Units

- No saltis tant, que m'atabales!

- Jo sóc  de  color  taronja,  que no ho  veus?

- Sí  clar que  et veig,  però  no hi ha cap necessitat  de ser de color  taronja,  el verd  és  més  tranquil.

- Com vols que ho faci  per  ser  verda?

- Doncs  com jo,  amb  calma  i serenitat,  així:  verd.

- Però  és  que  a mi m'agrada  ser com sóc.

- A  mi també m'agrada com ets,  però sempre  amb aquestes  ganes  de  saltar!

- Doncs  sí, què  té de  dolent  saltar?

-  No,  res,  res,  

- Doncs  salta  amb  mi  i veuràs  que  divertit...

- Noooo,  a mi  m'agrada  ser  com sóc  i ballar sempre  de  peus a  terra...

- Mai no podrem  anar  junts enlloc.

- No passa  res,  podem  fer  el que vulguem,  anar junts o no anar junts.

- A  mi m'agrades...  estaria bé  anar  junts...

- A  mi  també  m'agrades.

- I doncs  perquè  no  saltem i volem?

- Noooooo....  caminem,  ballem  si vols...

- Sempre  caminar és  avorrit,  sóc  de color taronja,  jo,  que no ho veus?   Ei, Verd!  Si  primer camino  amb  tu,   l'estona  que vulguis,   després  volarem  tots  dos?
- No...
- Noooo?

-  No,  clar...   aniria  bé...  si poguessis  ser  una  mica  més  de color  verd...
-  O si poguessis  ser  de  color  blau -  va  dir  el blau  mentre  ballava  break  de  mans  a terra... sense  posar-hi  massa  esment...


I  Taronja,  va  voler  ser  una mica  verda  i una  mica  blava...  per  poder  viatjar  i  caminar  i saltar  i ballar  amb  ells  i  sense  saber  com,  un bon dia  ja no era  Taronja. Es va trobar convertida en Colordegoscomfuig. 


Aleshores  no va agradar  ni  al  Verd,  ni al  Blau  ni  a ella  mateixa.  


Quan  explicar-se  ja no serveix.  Només  ens  queda  callar  i actuar.  


Taronja  va  tornar  a saltar...  tant  com li va venir de gust.  Va  retrobar  per  fi el seu  color.

250è joc literari i poema visual de Toni Prat

Poema visual de Toni Prat

Som desiguals.

Ara tot ens  separa.

Jo m'entrebanco.

Avergonyit

D'una foto del Barbollaire

Amago  el cap,

els colors perden força,

però jo no els veig.

El banc dels bisbes de Vil·la Joana

Racó tranquil

branca de fulles  seques
guarneix l'absència.

Gràcies  a l'Assumpta  que  me l'ha  trobat,  a Jaume  Deu  que l'ha  filmat  us  ofereixo  un  petit  reportatge  dels  jardins  del  voltant  de Vil·la  Joana,  dedicat  al Pere,  veurà  el banc  virtual  i real  a la  vegada.

Sota un vel de cendra de M Roser Algué

La  Mª Roser  Algué  de Petiteses,  em va  fer  aquest  preciós  regal.  Un llibre  per a mi  i un conte  pel, Guillem.  Moltíssimes  gràcies,  M Roser!

Sota  un vel de cendra  és  un llibre  de records,  escrits  després  de  l'incendi  del 1998  que  va ser  tant  destructor  pel Berguedà  i el Bages.   Va  ser l'impuls  de  guardar i protegir    un munt  de coses  per  compensar  en una petita  mesura  tot el que el foc  s'havia endut.  Per  una persona com jo,  que  havia  viscut  de petita,  ambients  de  poble i de pagès,  encara que fossin  en una altra comarca,  aquest  llibre  és  com beure  un got  d'aigua  fresca.  He  retrobat  moltes  coses  que  jo també  recordo. L'he  begut  adeleradament.

Dintre d'aquest  llibre  hi  havia  molts regals,  fins i tot  hi he  trobat  un caramel de bastó!  Quants  anys  feia  que no en menjava  cap!

I  la Kika  que no s'agrada,  gràcies  a una fada  bona  que li ofereix  aventures  divertides,  acaba  acceptant-se  a  ella  mateixa  i  sentint-se   bé  en la seva  pell,  de granoteta  peluda i panotxa.

Barques

D'una foto de fra Miquel

Remar  l'amor
vestir-lo  d'estels en la nit
i de  mirallets  de llum
durant  el dia.
Remar  l'amor
de mots  i d'abraçades
i de silencis  i esperes.
Remar  l'amor
que no se'ns  negui  la barca.

249 è Joc literari de tens un racó dalt del món

- Vigileu  amb  mi,  

sóc  un robot perillós  

programat per  liquidar

d'una sola punyalada 

 a qui fa  nosa.

- Amb  un punyal  transparent  

i  la  teva pinta d'innocent...  

au va!

- OOOOOoooooooOOOOOOhhhhhhh!

No hi ha  manera!  Ningú no s'ho creu!!!!

Sentiment provocat per una escena de pel·lícula

Ella havia mort sense fer  gaire  soroll. Ell  no podia  recordar,  d'un cop i per  sempre,  que ella  havia  mort i en canvi recordava,  a totes  hores,  que la trobava  a faltar.  Quan va decidir  sortir  al carrer  i al parc on ella  acostumava  a passejar,  per  veure  si la trobava,  tots  els seus  amics  van sortir amb ell, per no deixar-lo  sol.

Primer  l'acompanyaven, només, i  ell  la  cridava,  de mica  en mica,  tots  van començar  a cridar-la.

Aquesta  escena,  em  va  fer  sentir  (tot i ser de pel·lícula)  que  només això,  ja valia  una  vida  viscuda.  Ja sé  que  és  una idea estranya...  però  ho vaig sentir  així  en aquell  moment. Si  quan  ja m'he  mort,  algú   em crida,  fins i tot sabent  que ja no contestaré,  tot  haurà valgut la pena.  (I si no probablement  també)

PD:  no dic  quina peli és  per no xafar  res  a ningú...  :)
PD2: teniu permís  per  dir,  de  pensament  o als  comentaris,   que estic  com una cabra...  ;)

Corb marí

D'una foto de fra Miquel

Ha minvat  la  llum i

muden tots els  colors.

El blau es fa gris.

El gris es  fa fosc.

El blanc s'apaga.


El corb marí,  negre  com la nit,  no s'hi capfica.

Flamencs

D'una foto  de fra Miquel

- No em miris,  camina.
- Com vols que camini, si tu ets  al davant.
- Gira't i camina  on  caminen ells.
- Quan ells  hi van, jo ja en torno  i no vull  girar-me més.
- Et quedaràs  sol,  si vas  cap allà.
- Potser sempre  he estat  sol i  sempre  he  anat  cap  allà.

Moltíssimes  gràcies,  Barbollaire,  per  trobar-me  la  història  sencera  del flamenc!

I  després  de  tot  avergonyit,  pobret...  gràcies  altre  cop!

Cala Pelosa

Sota  els  eucaliptus,
dibuixos  d'ombres

barques  a la sorra,
criden gessamins.

De  passes lentes,
d'un sol que crema

d'una  aigua  mansa,
en fem  un matí.

Teixim la tarda,
sense  cap pausa.

Poc  a poc  creixen
ones i vent.

Dolmens,  històries,
imatges  belles.

Entre  somriures,
truca  la nit.

Moleskine gegant -11 - Santa Maria de Vallvidrera - Homenatge a Mossèn Cinto

Si voleu anar  a la web  del  DIA DE LA MEMÒRIA,  (170 campanars  adherits)

110 anys  de la mort  de Verdaguer

Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

JACINT VERDAGUER, Canigó. Epíleg  (FRAGMENT)

M'agradaria,  avui,  sentir  les  campanes  per  Mossèn Cinto.  Tots  els campanars  adherits  són massa  lluny per  sentir-los.   En canvi  Vila Joana em queda ben a prop.  No l'he llegit  a les  llistes  d'adherits,  però  estaria  bé  que  ho fes.  Tocaran  les campanes  del campanar  de Santa  Maria de Vallvidrera?

La  poesia  de Mossèn Cinto,  per  a  mi representa,  la rauxa,  la força,  la potència  de les  emocions...  no m'importa  massa  que les  emocions  d'ell  fossin provocades  per  unes  creences  que  jo  no  comparteixo. Bé,  algunes  sí,  es  deixava  captivar  per  la natura  i la muntanya.   Però  sigui un tema  o un  altre...   La  poesia  és  la poesia,  malgrat  tot.  I  les  emocions són les  emocions.

Si  tinc  temps suficient  i em surt un resultat  acceptable,  aquesta  tarda afegiré  el dibuix corresponent.
Darrere  de tot,  a la imatge  surt  la torre   de la casa  de Vila Joana,  ara,   museu Verdaguer.

Un ram de regal

D'una foto-ram-regal de la Joana

Els  regals  sempre  fan molta  il·lusió.  A  vegades  més   encara,  quan  ja  arriben inesperadament  una mica  més  tard.  Els  regals  del meu post  de  blogversari,  els vaig  anar  penjant  al post. 

Aquest... va  arribar  uns  dies més  tard,  ja  no el  volia  deixar  tant  enrere.  Vaig  pensar  que  el dibuixaria.  Finalment  ho he fet.  Per  això  el porto  aquí.  Un ram de flors  que  no  morirà  mai.  Un ram de colors  inesperats  i subtils.  Un ram de sentiments que  acaricien l'ànima.  Gràcies,  Joana.

Miquel Martí Pol - Lluís Llach - Sílvia Pérez Cruz - Pep Guardiola

Si  voleu   que se us posi  la pell de gallina  o   fins i tot  plorar  com una  bleda  com he fet  jo  ...

I  m'afegeixo  al clam del   públic,  per  la independència...

que som "molts  més  dels que volen i diuen".

................. Posem-nos 

dempeus altra vegada i que se senti 

la veu de tots solemnement i clara. 

 Cridem qui som i que tothom ho escolti. 

 I en acabat, que cadascú es vesteixi 

com bonament li plagui, i via fora!, 

que tot està per fer i tot és possible.

MMP

Què seria  de la consciència  de país si no  hi haguessin bells  mots que ens  la fessin entenedora  i col·lectiva?

Estepa negra

La  flor de paper

delicada  i bella

no es  deixa  abastar.

Si la vols, la perds

desfullada  i  vella.

La  Convivència de  JpMerch

Una, dues, tres i quatre
sis per quatre vint-i-quatre
potes i pètals
en estranya convivència.
Territori  que tremola.

Un racó a l'Auvergne

Vora de l'aigua

solitari racó

ple de misteri.

Flors de prunera

D'una foto del  Barbollaire

Escriuré  pètals
si no trobo paraules.
Explicaré 
 flors, si no vénen versos.
L'aire serà el poema.

Moleskine gegant -10 - S'enfilava la lluna

D'una foto del Barbollaire

I  la  cançó,  trobada  també  pel  Barbollaire

S'enfilava  la lluna

com dins d'una cançó.

La claror s'escampava

pels racons de la nit.

El clar de lluna, 

es filtra per totes les escletxes

i entre les  branques.

Encén la fosca.

Tercer  regalet  del Barbollaire

La rosa seca

D'una foto del Barbollaire


De moltes flors seques, 
 en podem fer un ram, 
fràgils collarets, 
penjar-ne garlandes 
 als vorals dels camins.

Flors  seques, perfums,
records  i oblits,

solituds,  companyia.

Tulipes vermelles

de la foto de la capçalera  de  Fanal Blau


D'infinits  colors
tot  just  tres  o quatre, 
n'he  sabut  trobar
per pintar un moment.
Camino  entre  verds
m'amago  en  vermells.
Reposo en els blaus.
Un moment  incert,  imprecís.
Que no sigui gaire lluny
que no sigui molt  gris
i que es  vegi somrient.

El quadern del delta, punt i final!

En va són tots  els esforços

d'emmirallar-nos  l'un en l'altre.

No ens retorna cap imatge 

en les aigües  remogudes...

ni tan sols lleugerament 

arrissades per una brisa  suau.

Per  retornar-nos la imatge  nítida...

només  l'aigua ben quieta  i tranquil·la.

Jardí

Hores - jardí
de bellesa  i repòs.
Cada  flor i cada arbre
a la mida  justa.
On res  no es magnifiqui
com si fos  fora  de lloc.
I  la  vida, com la casa
s'hi arreceri,  si cal mig
amagada,  si cal
traient  el cap.

Una flor del Temps

                                                                 D'una foto de la  Montse

La  humitat fa  lluir  els  pètals.

La  calor  fa  obrir  les  flors.

El color taronja: 

l'equilibri  i l'entusiasme.  

El moviment,  la felicitat  i la creativitat.  

L'alegria   i la força.

Pintaré la vida de color taronja.

PD:  Posats  a pintar, em sabríeu dir  més  coses  de color taronja?