Un conte de la Pilar, per a 365 contes, em va fer pensar no només en la malaltia sinó també en el després de la malaltia. I m'agradaria fer com una mena de continuació de la seva història.
Havia sentit mil vegades impotència davant la mirada buida de sa mare malalta, no podia evitar sentir el desconcert davant una agressivitat inexplicable, ni podia allunyar la tristesa davant d'aquell somriure orfe de sentit. S'adonava que les setmanes s'havien fet mesos i que els mesos s'anaven fent anys, lentament, d'una manera fosca, feixuga i desesperant...
Ella que havia intentat tenir la paciència necessària, i seguir els bons consells, finalment s'havia partit en dues parts d'ella mateixa , la que actuava com si la tingués, la paciència, i sabia mantenir la calma, i la que covava en silenci desesperances i veia com la buidor s'apoderava de la seva vida.
I desitjava que el patiment s'acabés. Que el mal son s'acabés. Que la tristesa immensa s'acabés.
I al cap de molts anys, tan lentament i amb la mateixa constància com havia vingut, la malaltia va marxar, enduent-se la mare amb ella.
Era el final del patiment, de les dues. Alleujament.
Com va ser, aleshores, de difícil sentir una pèrdua que feia tants anys que s'havia esdevingut. Quin munt de contradiccions podia sentir dintre d'ella quan s'alegrava del final del patiment i s'entristia per la mort de la mare. Quan era que havia deixat de tenir-la? Quan feia que ja no era en aquest món? Quan feia que ja no podia explicar-li res, ni preguntar-li cap d'aquelles coses que només ella sabia?
I va passar un altre temps de desconcert interior... un altre llarg temps sense saber com emprendre aquest dol. Fins que, finalment, un dia es va adonar que el llarg procés de dolor ja no importava, ni l'alleujament efímer, importava la pèrdua irreparable i aquell dia va plorar desesperadament, totes les llàgrimes contingudes i aquell dia va poder retrobar-la i li va semblar que s'encomanaven pau l'una a l'altra.
