Raset

D'un post  i una foto del Pere.  Jardí  de can Santamaria de Raset

Casualment, vaig trobar  un museu

A Raset.  Un rètol des de la carretera.

No el coneixíem  i ens  va encuriosir.

Segur que vaig llegir el rètol de l'entrada. Sempre els llegeixo:

Antonio Machado  va  estar-s'hi, fugint  cap a l'exili.

No  ho recordava,  fins que en  Pere,  aleshores desconegut  i ara  amic,  m'ho va dir.

Tres  plàtans  i una taula  de pedra  al mig,  em van enamorar.  

Als bancs de pedra, m'hauria quedat  a llegir  o a escriure,  tota  la tarda.

Machado no devia tenir temps i devia fer  fred, quan ell hi era.

A l'exposició  vaig  descobrir  un pintor  que també és  blocaire.

Recordo  aquell  dia i aquell post  com a generadors  de màgies a la xarxa.

I  li devia  un dibuix,  un que encara no és  ben bé  aquest, la taula gairebé no surt.

Ara està molt  canviat  tot,  a cada  bugada  es perd un llençol, a cada canvi  es perd  una estança.

I per què no?

Ha estat  una iniciativa  d'en Garbí 24

Potser  haurem d'enviar  cartes  i postals  per  correu convencional per  preservar  la  privacitat  i la  intimitat, ja que sembla que a la xarxa  això  no existeix.

Jo encara envio coses,  potser  no escrits  (o  també)  però  postals  a la meva manera,  dibuixets,  aquí  i allà.

Però  he buscat  una postal autèntica.  Una postal que em va enviar  el meu  "nòvio", l'any  67.  Ell tenia  20 anys, jo 15.  Era  l'època  pop,  hippie,  digueu-li com vulgueu.  Es  nota, oi?  Em va enviar  5  postals  dins d'un sobre.   Totes  escrites  atapeïdes...

Eren uns  20 anys  esbojarrats,  imagineu  com eren els 15,  doncs.

Ha estat  una iniciativa  d'en Garbí 24

25 anys sense Foix

Fragment de la "Lletra  a Clara  Sobirós"

El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l’invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, ni concurseja, ni vol acontentar les tietes. Si fos prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres. Plantaria, a l’hora d’alba, els poemes com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats. Manifestaria francament el seu desplaer pels grans, pels satisfets, pels asseguts, pels conformats i per les vídues castes i resignades. El poeta sap que cada poema és un crit llibertat. Ja sé que em faràs adonar, Clara, que en molts dels meus versos hi provo rimes velles i ritmes seculars. Ha estat, i besa’m després de dir-t’ho, servitud envers la llengua i la comunitat. ¿Qui gosa escrostonar murs invisibles en una contrada hostil?"

Arribada la nit

Seguint  la foto, la  història  i el poema de Fanal blau

Arribada la nit, 

 amb la lluna que es lleva, 

endreçarem tots els tresors. 

Omplint el pot, de còdols de colors 

de mil moments que hem jugat a la sorra 

i somiarem sempre nous horitzons 

mentre ens adormim 

escoltant la cançó dolça de les ones.

Pensaments

Paraules de colors

Enfilall de flors

Núvols de cendra.

S'enfilen amunt

Amb tot el perfum

Memòria  tendra.

En aquest  moment

Ningú no ho entén

Tombarella  gerda.

Si el sol va de dol...

Itineràncies poètiques

Us  podeu apuntar  aquí  o  allà.  Comencem d'aquí  sis dies.  El dia 1.

Una finestra al mar

D'una fotografia  de la  Mar

Obres  la finestra i fins aquí m'arriba

l'olor  de mar  i de núvol

i la claror que s'escapa
per les  escletxes

a ran de cel i a ran d'aigua.

Ho deixo entrar  tot, fins ben endins de  casa.

Trenem paraules sense  pressa

i escoltem els  missatges  i els silencis.

I després,   veuré  com et brillen els  ulls

entre els  riures  de complicitat.

Una finestra al mar
(gràcies,  Barbo!)

El pi de la Pilar

No podem banyar-nos  dos cops  al mateix  riu,  deia  Heràclit,  ni mirar  dos cops el mateix  paisatge,  penso jo.   El riu  va canviant  la seva  aigua  i canvia  el paisatge  la seva  llum,  però modifiquem  més  encara  la  mirada dels  nostres  ulls  en  veure  a cada  moment  allò que ens envolta.

Quan vaig  repetir  aquesta  aquarel·la, no la volia  pas  fer  igual  ni tampoc  diferent.

    Volia  només  fer-la  de nou,  seguint  el moment  diferent  del primer.

Atzavara

Esborrarem  les  ombres  del camí

I també les  punxes  de les  atzavares.
Però no fugirem pas de la pluja
ni ens  voldrem estalviar el fang.

Per arrelar-nos  amb  més  força.

Mendel el de los libros de . Stefan Zweig

Un llibre  molt  curt,  de poc més  de 50 pàgines,  però que val la pena llegir.  És  trist  també,  però  emociona.

Un llibreter,  vell,  passa  tots  els dies  de la seva  vida  en un cafè  de Viena,  del matí  a la nit.  Un llibreter  de memòria  prodigiosa.  Estimat  i  respectat  pel propietari  del Cafè  Gluck.

"Jakob Mendel no veía ni oía nada de lo que ocurria a su alrededor. Junto a él alborotaban y vociferaban los jugadores de billar, corrían los marcadores, repiqueteaba el teléfono. Barrían el suelo, encendían la estufa... Él no se enteraba de nada." 


 "En Jakob Mendel, aquel pequeño librero de viejo de Galitzia, contemplé por primera vez, siendo joven, el vasto misterio de la concentración absoluta, que hace tanto al artista com al erudito, al verdadero sabio como al loco de remate, esa trágica felicidad y desgracia de la obsesión completa." 


 En su mundo superior de los libros no había guerras, ni malentendidos, tan sólo el eterno saber y querer saber aún más números y palabras, títulos y nombres. "

Chop Suey - segona proposta

Chop Suey, Edward Hopper, 1929. 

Per a la 50a proposta de Relats conjunts

Post  dedicat  al Carles  i a la Lola...   una picada  d'ullet  i un somriure. Com que no sou blocaires  i  encara que no sé  si ho llegireu,  voldria  dir-vos que, en aquest  cas,   es tracta  de fer  un relat  sobre  el quadre  de Hopper.  Només representa  el desig  que no s'acabin  mai les  ganes  d'anar  a fer un mos  o un cafè  amb  els amics,  per més  enganxats que  estiguem a les  màquines.

Per a Allie 

Hola Kim! Com estàs?
He vist aquest quadre que t'envio en arxiu adjuntat i he pensat en tu.
Te'n recordes de quan anàvem a fer un te o un cafè, i xerràvem pels descosits?

 Per a Kim 

Hola Allie! Jo molt bé i tu!
Sí que me'n recordo! I tant que sí!
 Anàvem amunt i avall per trobar-nos... ara ens trobem cada dia aquí...

Per a Allie  

Però era xulo, eh? Què coi fem sempre tancades a casa davant la maquinota?
Escolta  tu saps si encara hi ha cafès?

 Per a Kim 

Ostres, nena, clar que hi ha cafès!  Crec  que  encara  en queden  ben bé  una dotzena  pel centre de Barcelona

 Per a Allie 

 I tu t'atreviries a tornar-hi anar?  Hi deu anar  algú?

 Per a Kim 

Sí, dona, clar que sí!  Si no,  no existirien.
Li podríem dir al Max si vol venir.

Per a Allie 

 Genial!
 Ens trobem, demà a les set de la tarda a Rambla Catalunya/ Mallorca
Per allà segur que n'hi deu haver algun.
Que divertit! Quina aventura!

 Per a MAX 

 Max, et reenvio els mails que ens hem creuat...
 Vols venir demà a les 7 a fer un cafè, amb l'Allie i amb mi?  Saps  algun lloc?

Per a Allie 
Per a Kim 

Nenes, estimades, teniu unes idees, estranyes, però molt divertides!
Sí  en sé  un  del qual parlen  alguns blocaires  penedits:
"El cafè  dels  blocaires anònims"  molt  a  prop  d'on dieu,
 Som-hi! Fins demà!

Bultra: arbres vora el riu

Serà  com un joc  i m'amagaré darrere  els arbres
però no  aniré pas gaire  lluny.
Seré entre les  ombres o  rere les  branques,
però  se sentirà ben a prop el meu pas.


Mentrestant, miraré  el riu des  de la finestra.
I aprofitaré  el fluir de l'aigua,  i els ànecs que s'empaiten,
i el sol  i  les  branques  nues  de colors  inesperats
i també  cada  somriure.  Ho colliré tot,  per  viure. 

PD 1:  gràcies  per  la paraula  nova Miquel Àngel!

PD 2: bultra 

1 f. [BOC] [AGF]  bosc de ribera Bosc que es fa a la ribera dels rius i dels estanys, en sòls humits. 
2 f. [AGF] Conjunt d’arbres o d’altres plantes que forma aparentment una sola massa.

Ja som en el període de propostes!!!

Passeu per  cats  i proposeu  totes  les   que  us semblin les  millors iniciatives  del 2011!!!

Abandonar-se a la passió d'Hiromi Kawakami

"Així han passat cent anys.

Ara, al cap d'un segle, amb prou feines  recordo les  coses  que ens unien, només  sé  que l'estimava  intensament.

No sé què passarà. No sé si quan hagin passat cent anys i cent anys més, encara pensaré  en ell. Quan era  viva,  vaig  conèixer en Sakaki i vam decidir per casualitat que ens suïcidaríem junts, i així  hem acabat.

A vegades  recordo que ell  em deia  que m'assemblava  a la Kiyo.  Em pregunto si de debò va esperar  el seu amo dins la tomba,  la Kiyo.  Jo vaig  esperar  en Sakaki  i no va  venir  mai.  Ja  han passat  cent  anys i res no ha canviat.  Ara ja és  mort,  i no canviarà  res."

Hiromi Kawakami

(del conte  Cent anys)

Són vuit  històries  d'amor,  encara que jo no hi he  trobat  la  passió  que promet  el títol.   Però  certament  són històries  d'amor.   Estan explicades  amb molta  proximitat  als  personatges,  molt des  de dins.  Ben explicades.  Aquesta  noia  domina la  curta  distància,  els sentiments.  A mi m'han semblat tristes.  N'hi ha un parell,  que m'han  impactat  molt.  El conte  Cent  Anys  i el que  dóna títol al llibre.   M'han semblat  molt bons.  

Chop Suey - una proposta de Relats Conjunts

Chop Suey, Edward Hopper, 1929.
Per a la 50a proposta de Relats conjunts. 

 Moltes Felicitats! Esperem que en feu moltes més!

L'Allie  i la Kim, tot  just  s'havien trobat  un parell de cops,  coincidint  en alguna festa, sempre entremig  de la gent i encara  mai no s'havien acostat gaire.  Sí suficient per  haver  quedat  de veure's  un dia.    Van triar  una hora d'esmorzar, per  trobar-se  soles  i tranquil·les.   Molt assenyades,  elles,   es  van explicar  les  coses  a poc  a  poc  i amb  molta  calma,  com si  s'adonessin, encara que no ho sabien, que tenien tot el temps  del món per compartir  i  que  mai no se'ls acabarien  les  complicitats.  Es  reconeixien  l'una en l'altra,    d'això  se'n van adonar  de seguida,  gairebé  només  de veure's.   Quan  l'Allie  va obrir  el llibre  que li portava  la Kim,  va  quedar sorpresa  que fos  el mateix  llibre  que ella  havia  volgut  tenir, sense  aconseguir-lo.  La  màgia  d'una bona amistat  estava  ja  en marxa,  no calia  fer  cap esforç,   ni costava  gens de  dirigir-la. Com si haguessin  pujat  en un tren  cap una  destinació  feliç.  Al mateix  tren,  al mateix  vagó. 

Havien mantingut el contacte escrivint-se  unes  cartes,  sense  massa continuïtat,  però   que conservaven ben viu,   l'interès  de veure's  de nou.  Mesos més tard,  van trobar  l''ocasió de fer un altre esmorzar. Es  van explicar  els  seus amors  i els  enamoraments  viscuts. Estaven contentes. Totes  dues   tenien un home que les  feia  somriure  i les  il·lusionava.  I ja ho sabien. No s'havien pas amagat  res.  Il·lusionades,  van  començar a  construir  colze  a colze  una gran  història. Què importava que l'home fos el mateix, si l'estimaven? Què importava que l'home fos el mateix, si les estimava? Sempre es van entendre bé, encara es veien reflectides l'una a l'altra i van començar a inventar nous camins,  se'ls farien a mida, si calia. 

 PD: amb els meus agraïments al relat de la kweilan i al comentari que  hi ha deixat la mar, com a font d'inspiració.   Gràcies  a les  dues!

230è Joc literari de Jesús Tibau

Paraules  eixutes  sense  genet  

i un tendre  cromatisme.

I la mirada  que busca  el paisatge  ocult,

dintre  aquest  plor  de la pluja nocturna.

Moixaines de llum nova  als cossos

cercant la bellesa en un miratge  de matí fred.

A poc  a poc  desfaig  els rulls  del vent

i reneix  el dia  amb somriures  i dubtes.

Els  autors  dels  versos  pel mateix  ordre:

Sílvia  Plath

Fanal Blau

Joan Guasch

Josep Mª de Sagarra

Barbollaire

Zel

Miquel Martí Pol

Montse  Pes

Les rialles

D'una fotografia de  Fanal Blau

A  vegades,  totes  les  cases  són dels  colors  de  les  rialles.  No només una.  I els  cotxes  es  fan   massa estrets  per  enquibir-hi   el somriure. I  mires  el seient  del costat  i encara  que ja no hi hagi  ningú  li somrius  igualment.  I  fins i tot  el tiquet  del dinar ens sembla  divertit. I parlem de tot  molt  seriosament i  riem a la vegada.

I l'espera  es  fa dolça.   I l'abraçada tendra.  I encara  que  els veïns  de taula  siguin  sorollosos, massa  propers i plori un nen...  la  xerrera no s'atura,  gairebé  ni per  demanar  el dinar,  ni els somriures  tampoc.  I acabem entre  llibres...

Un gran dia!

La  foto de  la foto que acompanyava el regal dels meus  fills

Realment ha estat  un gran dia. Moltes gràcies a tots per les vostres felicitacions. No han estat  pas  les úniques. He tingut moltes felicitacions, uns quants regals que m'han agradat molt i un regal especialment sentimental que m'ha emocionat i m'ha fet plorar. La meva germana petita m'ha escrit un llibret de records, seus i meus. La petita és ella (ens portem 6 anys) però semblava  que se'n recordava de tot millor que jo. No és que jo no me'n recordi, però no hi penso gaire en els  temps passats. Necessito sempre que alguna cosa m'hi porti. Ella m'hi ha portat. Només us  ensenyo  una parell de pàgines.   La  de sobre m'ha fet  gràcia,  perquè  és cert.  Tenia  fama de no dir  mai res.  Encara  la tinc.  Però  hi ha moments,  situacions,  persones...  que  em fan venir  les  ganes d'explicar  coses  o d'explicar-me.  La  de sota,  és una petita  reproducció  i mostra  de les  nostres  nines  de paper...  de com les  guardàvem  en una mena  de fundes  de paper  de seda.

Noies  o àvies...  vosaltres  també posàveu  les  nines de paper  en   fundes-llits  de paper de seda?  Molt  més  ben acabades que  aquesta  de la mostra  i que  com diu  ella,  ens duraven  anys  i anys...

60 flascons de llum

Ja  en tinc  60!  60 flascons de llum.  He aconseguit  guardar  la llum  en flasconets,  Ja  la tinc guardada  i envasada,  ho veieu? 

Em sap  una  mica de greu  deixar  la  dècada  dels  50 enrere,  perquè  m'ha portat  molta felicitat, molta  energia  i  moltes ganes  de viure  i d'estimar.  De  ser  feliç  i de repartir  felicitat.  La  millor  dècada de la meva  vida.  Espero que per  un 6  de no res,  no  s'aturi  l'energia,  ni  la salut,  ni la  felicitat,  ni  l'amor,  ni el  bon rotllo.

Els  que volíeu  fer-me  comandes de flasconets  de llum ...  ja ho sabeu , ara  amb  el mostrari,  encara us  serà  més  fàcil...  :)  Gràcies  per ser-hi  i  seguir-me  en  les  meves  bestieses.


El  regal de  Fanal  blau.  Gràcies,  bonica!  I el de la Maria Roser.  Gràcies,  altre  cop!

Tardes con Margueritte de Marie-Sabine Roger

"He decidit  adoptar  a la Margueritte. Aviat celebrarà  el seu  vuitanta-sisé  aniversari,   més  val no esperar  gaire,  els ancians tenen tendència  a morir.


Així,  si li passa  qualsevol cosa,  no ho sé,  si cau al carrer o li estiren la bossa,  aquí  estaré  jo.  Podré  arribar ràpidament i treure  la gent  del mig  i dir-los-hi:


-  Molt  bé,  ja està  bé,  ja poden marxar,  ara  me  n'encarrego  jo: és  la meva  àvia.


No ho porta  pas  escrit  al front que sigui  només  adoptada."

Marie-Sabine Roger

Jo havia  vist  la  pel·lícula  i  per  Nadal  em van regalar  el llibre.  M'ha tornat  a agradar.  Com sempre  és  una  mica  diferent,  però  no pas  en l'essencial.  El llibre  és  la veu  del protagonista,  és  un  seguit  de pensaments  en primera  persona  que ell va  desgranant.  Els  altres personatges  només  s'ensenyen a través d'ell.  És com  una transformació,  ell  va  canviant  gràcies  a l'efecte  i a l'amor  que  troba  en Margueritte.  Commou,  si us  agrada  emocionar-vos  per  les  petites  coses  de cada  dia ,  per  les  complicitats  i pels sentiments...  endavant  en gaudireu  molt.

Fulles de llum

D'una fotografia  de l'Anton

Aquestes  fulles,  amb  molta  llum pròpia, m'han semblat fortes  i fràgils  al mateix  temps.

Pengen de totes  les  branques,  les  fulles  de llum.  Com si fossin sentiments  perduts  que duen missatges impossibles,  sense cap adreça.  Però tu les  has  vist  i les  has  collit.  Han tremolat  al vent,  sense  caure,  resistint  l'hivern,  retrobant  les  teves  mans  càlides  on aixoplugar-se.
................................................................................  Carme


"Cap sentiment és perdut
ni cap missatge impossible.
Si ens sabem,
l'hivern és sols un altre motiu
per aixoplugar-se,
arraulits sota somriures càlids.
Lliscant-nos amb la suavitat
dels colors de les fulles de llum."
...............................................................................   Barbollaire

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau
així una fulla pensa que es fa lliure quan cau
i s'apaga aquest vespre tan lent i tan segur
sobre els camps pels camins on ja no hi va ningú...
.............................................................................   M. Torres
.................................................  un regal de Miquel Àngel Tena

Joc de viure,
trencaclosques de fulles
tot és efímer.
.............................................................................Montse

Abandonar-se
a l'aixopluc d'elles.
Amb la teva llum.
...........................................................................Fanal Blau


Des de la branca estant veuen les altres fulles fent corriols pel terra. Elles, però, romanen per fer memòria a la primavera i donar la benvinguda a la nova generació. Ténen una missió.
.......................................................................Joan Guasch


Ventant-se rere teu,
acollint pensaments.
Arbres de seda...
......................................................................Cèlia


Fulles de llum 
et són inspiració 
i camí de paraules.
.....................................................................Noves  Flors


Les fulles de llum
com les cuques a la nit
les toques i s'apaguen
i de vegades ... se'n van.
........................................................................Pere


Dues fulles, són el bressol
del món, a cada fulla
un poema, un desig,
el fruit del record,
la fragilitat de viure,
viatjaran amb l’abraçada
del vent, ens retrobarem
a la terra després
del gran foc...
.............................................................onatge


Fulles balancejades per energia eòlica que escampen càlides paraules d'energia solar. Donen a llum sentiments que van a parar, en llarga tardor, sobre la pell que sent l'enèrgic batec muscular.
...............................................................................Rafel


Oferint bellesa
trèmuls penjolls d'or
que l'hivern ofrena.
..................................................................................Glòria

Enterraments lleugers d'Olga Xirinacs

Aquest  ha estat  el primer  llibre de l'any,  manllevat a la  biblioteca  del meu pare.

"Les cartes  eren allà perquè la  Laura havia  volgut  que algú  les  llegís, i això s'acabava  d'acomplir. Adriana sentia  una gelosia  indefinible perquè  ningú no li havia escrit mai coses  com aquelles. Es preguntava si el poder de les paraules era  tan fort  com per fer moure  una voluntat. Li semblava  que sí i que ella, potser,  hi creuria."

Olga Xirinacs

Jo sempre  he cregut  en el poder  de les  paraules,  em sembla inqüestionable.  Tenen  molt  de poder.  Creen  realitats.

Imatge:  un gravat  de Piranesi   trobat  aquí.
(perquè Piranesi  i els seus  gravats  són protagonistes  a la  novel·la)

Assedegades de riu

Farbalans de flors, s'aboquen damunt del riu, assedegats.  

Com farons de  llum  que,  fatigats,  es  vinclen sense  tocar el fluir de l'aigua.

El seu fimbrar, com una  faula.  

Les  arrels  saben de l'aigua, encara que no puguin tocar-la.

Canvi de paisatge (conte per acabar)

Després  dels  dibuixos  de  Paint  de Berlín,  havia  de venir  l'aquarel·la  pel Ferran.  I  de l'aquarel·la, m'ha  vingut  un començament  de conte,  però  en canvi dos  finals.

L'Aleix  l'havia  citat  a  Berlín,  sense   cap explicació.  Com que a Berlín?  havia  pensat  la Gemma,  que  s'ha  begut  l'enteniment?  Però  no quedàvem sempre  al  Viena  del carrer  Pelai?  

Malgrat  tot, sense  pensar-s'ho  gens, li va dir que sí  i després  li preguntava:  "Però  que  ens  ha agafat  ara, que hem de córrer  cap a Berlín?", "Vols dir  que no ens compliquem  la vida?"

A.-  L'Aleix  callava...   però  un cop allà,  tots dos van entendre  ben bé  què  hi havien anat  a fer,  va  resultar  un descobriment  molt  més  bonic  del que s'havien imaginat.  Canviar  de paisatge, canviar  de llenguatge,  a vegades  és com canviar  de vida.

B.- La  Gemma  creia  que  si res  no havia  de canviar,  en la seva manera  de fer les coses...  realment no calia  que  haguessin anat  tan lluny.  El  Viena del carrer  Pelai, amb  les  seves converses, estava  prou bé.

Cases a la barana

A tocar del Pont Nou, les cases miren baixar  el riu, per sobre la barana. Entre elles i el riu, safates de pensaments, en torratxes minúscules, que potser algú  farà  créixer, o es pansiran menuts, sentint-se desprotegits  i desemparats.

Primer vaig ser  pensament,  potser era en una altra vida,  i  vaig tenir la sort que em van fer  créixer.  Després vaig  ser  casa  que persisteix al temps, acollint, acollint la  vida.  Ara només  em falta ser riu  que flueix. Sempre  canviant  i sempre  el mateix.  Simplement  ser.  Riu que corre,  que baixa, cap on li és  més  natural  de fluir...

Claror

La  claror ja  ha viscut totes les  hores  i no és  tan brillant  com la del migdia.  Agafa  colors  vermells i ataronjats  com de fruita  madura.   No és  tan blanca i no m'enlluerna  els ulls i  tampoc l'ànima,  però  la bellesa  persisteix  amarada  de nostàlgia.  En cada  fulla,  els  reflexes de llum que es multipliquen. 

Guardaré petits flascons, plens de la llum de cada  color.