Es va despertar d'una sacsejada forta o d'un cop... i allò que va veure va ser un paisatge desconegut. No tenia res de terrible i a tothom li semblava un paisatge normal i fins i tot agradable, però ell trobava a faltar tantes coses! I a sobre li feia mal tot. Una cosa sabia del cert i és que no hi havia marxa enrere, només podia anar endavant pel país desconegut, encara que tingués por i que li faltés l'escalf d'allò que abans era seu i coneixia bé. Veia desert, allà on no hi havia desert. I obstacles on tothom li deia que no n'hi havia. Les pedres eren com muntanyes i cada gota un oceà per travessar. Però ell endolorit va caminar pels camps assolellats, fins que va reconèixer una casa, com un refugi. Era o no era la que ell coneixia... no, no ho era, però s'hi assemblava tant que va trobar consol en refugiar-s'hi. Per agafar forces.
Ja arriben els ....
Vital trobar de tant en tant un refugi on passar la nit.
ResponEliminaSí, encara que no sigui el millor del món, oi?
EliminaAi, mareta meva, com ens entestem a vegades en veure obstacles on tothom, sobre tot la gent que ens estima, ens diu que no hi ha perill... com insistim en veure pedres gegantines allí on hi ha quatre pedretes petitones... Trobar refugi és trobar pau, agafar forces, descans mental... I després? Què passarà si al dia següent segueix veient precipicis i perills allí on no n'hi ha?
ResponEliminaÉs el nou símbol dels "C@ts"? És molt xulo!! :-))
CARME, m'agrada actualitzar el teu blog per mirar el rellotge. Primer tots els gimnastes (jo els hi dic gimnastes als números) es posen drets, com si saludessin... i, després, cadascú es posa a fer la seva feina :-)
Assumpta, saps què crec, que si algú l'entén, l'ajudaran més que no pas negant-li allò que veu... però malgrat tot, fins i tot si ningú l'entén, l'endemà, o l'altre o l'altre, aprendrà a veure la mida que tenen les pedres i les muntanyes i els precipicis. Tot és voler-ho i posar-s'hi, costarà més o constarà menys, però estarà en marxa i ho aconseguirà.
EliminaM'encanta el rellotge, a mi també!
Un conte molt bonic i amb molt de "fondu" i la acuarela es preciosa cada dia refiles TU...
ResponEliminaCada dia... :) Gràcies, Miquelangelet!
EliminaM'agrada la idea que hi ha refugis fins i tot en llocs desconeguts, és ben cert i reconfortant! M'agrada molt aquesta història, Carme, i la pintura la il·lustra molt bé :)
ResponEliminaSílvia, és que de refugis, gairebé sempre n'hi ha algun, però a vegades si no és ben bé com el volíem o com el coneixíem o com l'esperàvem, ja no ens sembla refugi i ens equivoquem.
EliminaEls pitjors obstacles són sempre els que ens posem nosaltres mateixos. :-)
ResponEliminaI si, els C@TS ja arriben! :-D
Doncs segur que sí, Mc! Tot i que s'ha de dir que no sempre ens ho posen fàcil des de fora...
EliminaÉs cert que quan les coses no pinten bé, se'ns ve el món al damunt, i molt cert també, que fins que nosaltres mateixos no trobem un lloc on descansar i recuperar forces, res del que ens expliquen ens serveix.
ResponEliminaAferradeta dolça!
Ara me´n vaig a veure els C@ts!!
Aferradeta dolça, bonica!
EliminaOstres, en Mac m'ha robat completament el comentari, per què serà?
ResponElimina:) ànimes bessones... segur! ;)
EliminaA mi me l'ha "robat", el comentari, sa lluna. Caminarem a la recerca del refugi...
ResponEliminaCaminarem... Noves Flors i seguirem caminant fins que el trobem.
EliminaVinc una mica esbocinat de l'apunt anterior, però amb bells reflexos blogaires.
ResponEliminaM'endinsaré en la casa d'avui per arrecerar-me d'aquest xàfec de sol.
Moltíssimes gràcies, Jordi, no saps pas com m'agrada aquest teu joc, d'enllaços, que em prenc com un regal! Un petonàs!
Eliminaun lloc agradable on recuperar les forces sempre és benvingut.
ResponEliminaUna gran sort!
Eliminaels pensaments negatius ens invaeixen i allà on una persona hi veu flors i violes altres sol hi poden veure cactus.... però aquests pensaments i aquesta visió l'hem de canviar! I potser amb refugis com el que has dibuixat ens en sortirem!
ResponEliminaDoncs espero que sí! Gràcies, Alba!
EliminaJo el trobo un paisatge bonic...Conegut o no, si ens serveix de refugi, sempre és positiu, podem descansar una estona i després tornar a fer via...
ResponEliminaAvui he anat a passejar per la platja de Castelldefels, feia un sol que enamorava, però molta ventolera...
Petons assolellats i ventilats.
Prou que és bonic, jo també li trobo, de veritat! :) Petons!
EliminaEl paisatge sembla bonic i tranquil, després de llegir el teu escrit és més inquietant...
ResponEliminaSi la caseta l'acull ja és un primer pas per agafar forces i poder tirar endavant...o per quedar-se.
Per tirar endavant... millor tirar endavant... :)
EliminaNo se perquè em provoca nostàlgia aquest relat.I veig algú que està malalt, pot ser per això de "no hi havia marxa enrere" Però la força que l'empeny a tirar endavant i cercar quelcom on aferrar-se es encoretgedor.
ResponEliminaUn petonico i bon cap de setmana.
La força s'ha de treure d'un lloc o altre, però gairebé sempre de dins... que poc que ens podem ajudar els uns als altres en segons quines coses, que poc!
EliminaEn el refugi va esquivar tórtores, coloms i altres éssers voladors...:-)...Em fascina la teva acolorida creativitat!
ResponEliminaI no hi havia ni una cagarada! Refugi perfecte! :)
Elimina