Ulls i boques de pedra udolen silencis. Regalims de pluja eixuta pinten els colors, esculpeixen les formes. Com si fos innocent, l'aigua flueix, per la vall com una sola unitat de transparències màgiques. Jo i la pedra, l'aigua i l'existència.
Sembla mentida com amb el pas del temps l'aigua, de mica en mica, pot anar transformant el paisatge...Seria guai, ficar-se en aquesta espècie de cova! Petonets.
Res és innocent… i a la vegada tot ho pot ser. Sovint busquem sentits, voluntats, decisions… on només hi ha atzars. L'aigua s'escola pedra avall seguint només les lleis de la fisica. Però ens agrada pensar que hi ha una raó… La raó som nosaltres, sovint donant pals de cec com si sabéssim cap on anem. Ho sento, Carme, si avui el teu escrit m'ha portat a camins poc alegres...
Doncs m'agrada molt com ho expliques. Em sembla que la llavor del camí poc alegre és en el meu post. Però quan dius: ”sovint busquem sentits, voluntats, decisions... On només hi ha atzar. I trobo que tens molta raó. Si parlem de persones i no de pedres, els sentits boluntats i decisions, gairebé mai són les que pensem egocentricament. Tothom té les seves pròpies raons.
Inconfusibles roques de Montserrat on espero tornar a passar el cap d'any. Si no ho son son germanes. Amb unes poques paraules ens expliques el sentit de la vida...Poesia.
Aquests relleus i forats deuen estar plens d'insectes, de petits mamifers, rèptils... petites vides que van a la seva.
ResponEliminaSegur que sí, però tot plegat era una mica massa amunt per anar-ho a veure...
EliminaSembla mentida com amb el pas del temps l'aigua, de mica en mica, pot anar transformant el paisatge...Seria guai, ficar-se en aquesta espècie de cova!
ResponEliminaPetonets.
No era ben bé una cova, només relleus i forats... era amunt, podia ser més gran del que em sembla a mi, la distància a vegades enganya.
EliminaMolt filosòfic aquest poema, parlaria de l'essència, tu, i l'accident, l'existència.
ResponEliminaSí, ben bé així, Helena! L'existència és ben bé una mena d'accident continuat... ;)
EliminaL'aigua font de vida, que amb la seva tenacitat ho pot transformar tot, inclús una roca. Un exemple, o una reflexió.
ResponEliminaL'aigua, tan potent, sempre, i tan important!!!
EliminaM'has fet pensar en l'enigma visual d'en MAC... el que s'ha de trobar un home enmig de pedres i arbres... i jo no veig res :-)
ResponEliminaQuè originals aquestes pedres! Sembla que hagin estat pintades...
Ha, ha, ha... jo he aconseguit veure els tres que no eren, però l'autèntic no hi ha manera, per ami que el LLIBRE ens enreda. ;)
EliminaSi que semblen pintades, sí!!!
La roca mostra part del que amaga per dir-nos alguna cosa.
ResponEliminaTu l'has escoltat i ens ho expliques. La vida té aquests relleus.
En aquests forats, es veu l'interior de la roca. Amb colors diferents.
EliminaJo ho explico, a la meva manera, o potser en realitat m'explico...
La vida deixa rastres a totes les superfícies; tant és que siguin dures com una roca com fràgils com la pell de l'ànima...
ResponEliminaEn una sola frase has resumit moltes coses: el pas del temps, la vida, l'existència... gràcies, bonica!
EliminaFormes convulses que udolen.
ResponEliminaConvulses, sí!!!
EliminaRes és innocent… i a la vegada tot ho pot ser. Sovint busquem sentits, voluntats, decisions… on només hi ha atzars. L'aigua s'escola pedra avall seguint només les lleis de la fisica. Però ens agrada pensar que hi ha una raó…
ResponEliminaLa raó som nosaltres, sovint donant pals de cec com si sabéssim cap on anem.
Ho sento, Carme, si avui el teu escrit m'ha portat a camins poc alegres...
Doncs m'agrada molt com ho expliques. Em sembla que la llavor del camí poc alegre és en el meu post. Però quan dius: ”sovint busquem sentits, voluntats, decisions... On només hi ha atzar. I trobo que tens molta raó. Si parlem de persones i no de pedres, els sentits boluntats i decisions, gairebé mai són les que pensem egocentricament. Tothom té les seves pròpies raons.
EliminaEl teu comentari completa rl post. Gràcies.
Esplendit missatge amb gran sabiesa.
ResponEliminaGràcies.
Gràcies a vosaltres, Olga i Carles!
EliminaInconfusibles roques de Montserrat on espero tornar a passar el cap d'any.
ResponEliminaSi no ho son son germanes.
Amb unes poques paraules ens expliques el sentit de la vida...Poesia.
Francesc, no ho són. Són dels Ports. Dels estrets d’Arnes.
EliminaPerò s'assemblen molt, el tipus de roca és el mayeix, és cert i ho vam comentar en ser-hi.
Moltes gràcies, per les teves paraules, Francesc!
Simbiosis total !!
ResponEliminaEncertades paraules per un lloc , que vol ser màgic!
Moltes gràcies, Artur!!!
Elimina