D'una foto de la Francesca
Si fossis un carrer, tindries les cases de tots colors, series alegre acollidor i faries de bon passejar-hi. Tindries palmeres que ens donarien una petita ombra per combinar-la amb el sol. Un carrer que s'estiraria ran de mar i amb una intensa claror que faria que els colors fossin més vius.
Si fossis un carrer, series un carrer canviant, de finestres obertes i tancades alternativament... sí, segur que series un carrer silenciós.
L'Alexandra pensa i s'hi passeja, en una espera plàcida, pensant que totes les cases són buides i les portes tancades, passeja sense esperar res d'un dia anònim i solitari. Quan s'obre una porta, al carrer s'hi remou la vida. L'alegria dels mots i la màgia de les mirades... en un no res. L'Alexandra sap que és un batec de curta durada. Sap que el carrer sempre serà més aviat solitari i acarona tots els colors que va conèixer un dia. Els colors encara hi són. I ella se'ls estima.
