Del teu jardí
la rosa del silencim'emporte amb mi.
..................................................iris
La font senzillaguarda llàgrimes de moltsrecer de somnis
..............................................Zel
Dins de la fontllàgrimes de la rosaque abans vibrava.
................................................Noves Flors
Llàgrima o font?
Aquí, si més no,
hi trobava recer.
Aquí, si més no,
hi trobava recer.
La nostàlgia em porta
cap al vell jardí.
M'emmirallo en l'aigua
de la nostra font;
la imatge em retorna
un bes i el teu nom...
cap al vell jardí.
M'emmirallo en l'aigua
de la nostra font;
la imatge em retorna
un bes i el teu nom...
En un lloc silenciós és on podem sentir més coses.
ResponEliminaUn haiku molt maco i un dibuix esplèndid (o viceversa) ;-)
Bon cap de setmana, CARME
estic totalment d'acord amb el senyor McAbeu....feliç cap de setmana Carme!
ResponEliminaAnyoro un jardí on perdre-m'hi mitja hora. El que ens has dibuixat -tan bonic- em servirà.
ResponEliminaGràcies, Carme!
El silenci...M'agrada tant escoltar-lo...Qua aconsegueixo fer-ho, em diu un munt de coses. No deixa mai de sobtar-me el fet que utilitzi paraules mai pronunciades. I de vegades també ho fa amb mots inexistents, semblants al broll de l'aigua d'una font. Preciosa la que has dibuixat, custodiada pels arbres i amb dues portes que semblen un teló de fons...No em faria res endinsar-m'hi.
ResponEliminaAl teu jardí
ResponEliminala rosa del silenci
m'emporte amb mi.
Mil gràcies, Carme. Sempre és un plaer passar per ací.
Vull dir:
ResponEliminaDel teu jardí
la rosa del silenci
m'emporte amb mi.
Dins del silenci dels jardins hi ha tant per escoltar!
ResponEliminaUn petó, carme!
Què bé que s'hi està!!...
ResponEliminaVisito els jardins de per tot on vaig. Et faré un regal, Carme. Te n'enviaré uns quants.
ResponEliminaQuina meravella els teus dibuxos-pintures d'aquest blog.
Una abraçada de colors!
Mc, escoltem el silenci, doncs, i sentirem moltes coses. :)
ResponEliminaElfri, doncs vinga seu alnostre costat, guapa!
Glòria, mitja hora o tot el matí, com vulguis, ;)
Pilar, només l'he copiat de foto... no hi he estat mai, i també m'agradaria. Una abraçada.
Gràcies, iris, un haikú preciós!
Un petó, fanalet, escoltarem juntes també en un d'aquest jardins...
Assumpta, un petonet també.
Lluís, primer he de dir que em fa molta gràcia veure't, avui, aquí! I després que t'agraeixo molt, ja per avançada, el teu regal. A veure si en sé treure profit.
Una abraçada... :)
La font senzilla
ResponEliminaguarda llàgrimes de molts
recer de somnis
Preciós Carme!
Dins de la font
ResponEliminallàgrimes de la rosa
que abans vibrava.
Llàgrima o font?
ResponEliminaAquí, si més no,
hi trobava recer.
La nostàlgia em porta
ResponEliminacap al vell jardí.
M'emmirallo en l'aigua
de la nostra font;
la imatge em retorna
un bes i el teu nom...
Aquest poema lliga amb la física quàntica! Tot existeix alhora en el temps i l'espai i en destriem la realitat personal. M'agraden aquestes idees!
ResponEliminaPoetes, tots cap al post, gràcies.
ResponEliminaJoan, m'agradaria molt saber alguna cosa de física quàntica... fa temps que ho penso, anys, des que vaig veure el documental "Y tu que sabes?" però no m'hi he posat, no sé si me'n sortiria d'aprendre'n alguna cosa.
L'aigua de la font s'escorre
ResponEliminacom el temps viscut
lentament
dins d'aquest jardí
Un abraç!
Tancant els ulls
ResponEliminaescolto la font i el sol.
Silenci al cor...
En el silenci
ResponEliminadel jardí, cada fulla
em porta l'eco
dels teus batecs...
Des del far una abraçada.
onatge
Gràcies rosana!
ResponEliminaCèlia i onatge, gràcies a tots dos per seguir-me, aquí i allà.
Gairebé sembla que haguéssim passat la tard a junts, tota una colla.
Bona nit. Ja plego per avui!
I a mi que em porta tant a la Pl. de Sant Felip Neri de Barcelona!
ResponElimina