Si la Mortadel·la casolana em diu Escriu!, jo, obedient, escric i dibuixo de propina
Mai no havia tingut gaire traça per a les flors, les seves torratxes, sempre semblaven més mortes que vives, però els anys d'insistència, van fer que mica en mica tingués un jardí preciós de flors de colors.
El que no pensava seria que això li hagués de dur un problema irresoluble que la faria patir cada primavera. Al començament va ser bonic, venia l'Ocelleta blava, com una amiga, venia cada dia a volar sobre les flors, veure'm, sí, sí a veure'm, no marxava mai fins que havíem fet un intercanvi de mirades i de paraules, totes dues parlàvem llenguatge d'ocell. Ella començava i jo la imitava. I li deixava engrunes de pa damunt de la barana. Fins que un dia em vaig fixar que havia fet el niu dins la nostra bústia. Primer em va semblar un abús de confiança, al cap de mitja hora ja em feia il·lusió. I aquí va començar patiment.
Avís al carter: No tireu les cartes en aquest a bústia, deixeu-les a terra, hi ha un niu ple d'ocellets i podrien prendre mal.
Per més que any rere any vaig posant el rètol més gros, no hi ha maner a que me'n facin cas i algun dia me'n mataran un. Ja m'adono que és impossible que un carter no sàpiga llegir, però ¿per què dia rere dia em trobo les cartes, gairebé ofegant els ocellets? sabeu alguna solució?
