Aquest vespre hem anat al teatre, a veure "La fortuna de Sílvia" de Josep Mª de Sagarra (deixant a part la protesta que a l'Auditori de Sant Cugat el teatre no se sent gaire bé si no ets a les primeres files i que m'he perdut alguns fragments quan els actors parlaven més fluixet) és una obra que m'ha encantat. L'obra i els personatges.
La protagonista, la Sílvia, (una Laura Conejero, esplèndida, mesurada i genial) és una dona que vol mantenir els seus criteris, es vol refugiar en la seva llibertat espiritual, no li importa pensar i actuar diferent que l'altra gent. Té uns valors propis que no es deixen contaminar per l'ambient en el que viu. Té molts motius pel seu dolor, però no es destrueix. Amb poques paraules, sense cap grandiloqüència, ens mostra aquesta fortuna immensa de ser ella mateixa i de sobreviure amb serenor totes les desgràcies de la vida.
Avui, que en faig 65, i ja sóc força més gran que la protagonista, només demano poder preservar aquesta fortuna de ser jo mateixa, cada cop més que mai, perquè amb l'edat convé deixar enrere del tot les pors i els prejudicis.
L'edat a vegades sorprèn tant com aquestes càpsules de les branques de l'eucaliptus:
Esclat vermell.
De càpsules resseques,
color i perfum.
els clàssics mai deceben i en Sagarra és un d'ells, l'actriu que dius hi estic d'acord, és esplèndida! els eucaliptus són molt macos i a més útils pel refredat!
ResponEliminaSí, em va agradar molt... Sagarra val la pena.
EliminaTeatre a banda, que sigui per molts anys que et continuïn sorprenent les càpsules d'eucaliptus!
ResponEliminaMoltes gràcies, jo rai!!!!
EliminaLes càpsules d'eucaliptus són genials...
Perfum i esclat
ResponEliminaregal de l'eucaliptus.
Seixanta-cinc!!
Gràcies, novesflors!!!
EliminaPer molts anys!!! Cal preservar la fortuna de ser nosaltres mateixos. És un gran tresor.
ResponEliminaEl millor tresor que podem tenir...
EliminaTan que m'agrada en Segarra i no coneixia aquesta obra fins que vaig veure l'anunci i pel què tu dius , ja veig que és fantàstica...
ResponEliminaQuin ram més bonic, fins aquí m'ha arribat l'olor de l'eucaliptus.
Per molts anys Carme, com més grans ens fem el temps passa més ràpid, que sigui un any ben feliç!
Petonets.
Crec que t'agradaria. Val la pena!!!
EliminaGràcies, M Roser! Una abraçada.
Doncs deu haver estat una bona manera de celebrar l'aniversari, Carme, si l'obra ha reafirmat les teves conviccions de ser cada vegada més tu mateixa i no cedir ni a les pors ni a les imposicions externes.
ResponEliminaL'eucaliptus és molt bonic però no puc amb ell; la seva flaire se'm fa insuportable.
Per molts i molts anys, amiga!
Doncs sí una bona celebració, Montse!
EliminaMoltes gràcies! Llàstima que no t'agradi l'olor de l'eucaliptus, a mi sí que m'agrada...
Venia a felicitar-te, però veig que ja anuncies que fas anys, així que per molts anys més puguis seguir sent tu mateixa i gaudint de la teva llibertat, i que nosaltres en puguem ser partícips. Anar al teatre em sembla una magnífica manera de celebrar l'aniversari, tu!
ResponEliminaJa sé que tu ets dels que sempre se'n recorden, XeXu tant si ho anuncio com si no i t'ho agraeixo molt.
EliminaMoltes gràcies per la felicitació.
Anar al teatre està molt bé sí, i tant!!! És un regal d'aniversari.
Per molts anys Carme i, com diem aquí, que nosaltres els veiem. M'encanta el teatre clàssic, bé també l'altre. Quan vaig estar a Balsareny vaig veure algunes de les seves obres a Manresa o Barcelona, a més a l'estil antic, que quan sortia per primera vegada l'actor o actriu principal a escena es parava l'acció i tot el teatre aplaudia. Com diu XeXu anar al teatre és una bona manera de celebrar els anys.
ResponEliminaI sí, tens raó, amb l'edat anem guanyant graus de llibertat que de joves no ens imaginem.
Anar al teatre a veure aquesta obra ha estat una molt bona manera de fer anys, per això hi he posat tot en el mateix post.
EliminaL'edat té bones sorpreses de moment... suposo que amb gaires més anys a sobre les sorpreses no deuen ser tant bones, però de moment no ens queixem...
Per molts anys, per molts versos, per moltes aquarel·les, etc.
ResponEliminaMoltes gràcies, Xavier!!!
EliminaDius coses molt certes. M'has creat interès per anar a veure l'obra.
ResponEliminaÉs una època, és una certa clase social, amb totes les seves condicions, però té punts en comú amb la nostra època i la veritat és que m'ha semblat molt interessant.
EliminaPer molts anys Carme!!... Ja m'has atrapat.Jo els vaig fer el mes passat.
ResponEliminaSer una mateixa...No hi ha res millor!!
Que, com l'eucaliptus, no perdem mai aquests "esclats de vermell"
Una abraçada molt i molt forta!!
Moltes gràcies, Montse!!!
EliminaNo deixo que t'escapis, cada any m'afanyo en atrapar-te... :)
Procurarem seguir sent nosaltres mateixes, com més anys més... i elsesclats de vermell que no faltin!
Una abraçada
Aquest eucaliptus, una preciosa al·legoria!
ResponEliminaM'ho va semblar, a mi també.
EliminaMoltes felicitats Carme, una llàstima que no perdem moltes pors o manies quan en teniem 25. Però mai és tard, ara ve lo bo.
ResponEliminaMoltes gràcies, Joan!!!
EliminaMai no és tard, és cert o també, "val més tard que mai".
La maduresa, la vellesa té mala fama, però també té coses bones... hem après més.
ResponEliminaAra és sempre. La teva companyia en aquests tres anys d'aventura blogaire des que vaig reobrir El Far a trenc d'alba, és fonamental. Els teus comentaris, una inspiració. Per això, a tu i al teu art, moltes felicitats i una vida on la fragància i el color del teu poema ho omplin tot.
Abraçades, des de El Far.
Moltíssimes gràcies, Jordi. Quin comentari més afalagador!!! Això puja la moral i l'autoestima.
EliminaÉs un plaer passejar vora el teu far, sempre.
Aquest "Ara és sempre." també és molt inspirador. Gràcies de nou.
Abraçades!
Tu seguiràs sent tu mateixa sempre!
ResponEliminaDe nou, per molts anys, estimada!
Moltíssimes gràcies, de nou, noieta!!!
EliminaMoltíssimes felicitats, estimada CARME!!! :-)))
ResponEliminaÉs un regal molt, molt gran -per a nosaltres!!- saber que sempre et tenim aquí!!
Moltíssimes gràcies, estimada Assumpta...
EliminaÉs igualment un regal tenir-vos aquí als comentaris acompanyant-me a mi als meus posts. Sense comentaris el blog perd el sentit i queda ben avorrit... (amb rodolí i tot). Una abraçada!
Moltíssimes felicitats, Carme!!!!!!! Un petonàs. L'eucaliptus és bell i les seves flors, grans tresors. Per molts més i endavant!!
ResponEliminaSaps, divendres també estava al teatre de St Cugat!!!!!! Ostres, no et vaig veure ni vaig caure en buscar-te. A mi també em va agradar moltíssim. Potser l'actor que feia d'Abel estava massa encarcarat, però tot i així ho va fer molt bé. La història em va agradar molt i em ve de gust més Segarra. I si, la Laura Conejero estava esplèndida.
Ah i també completament d'acord amb lo de la sonorització. Estava a l'amfiteatre i tampoc vaig escoltar massa bé. una llàstima perquè l'auditori és preciós.
Moltes gràcies, rits, Un petonàs de tornada!!!
EliminaOstes quina gràcia que m'hagués fet trobar-te a l'audotori de Sant Cugat!!!!
Hi vaig anar divendres, com tu. En arribar a casa vaig escriure el post, però veien que divendres ja n'havia penjat un, el vaig programar per dissabte, però no vaig canviar el tempos dels verbs. Vaig pensar que no tenia importància quin dia havia anat al teatre... ara sí que en té, perquè vam coincidir, sense veure'ns. Nosaltres, estàvem a baix cap a la fila 13 si no recordo malament... se sentia fatal. Per anar bé s'ha d'estar a les 5 primeres files.
Tens raó que l'Abel sobreactuava molt, és l'únic actor que no em va acabar d'agradar, però tampoc era terrible.
M'alegro que estiguem d'acord pel que fa a l'obra.
Ostres!!! hagués estat xulíssim veure't!
EliminaAi, ara he vist que l'entrada és de dissabte. Per això no ens vam trobar, jo hi vaig anar divendres. :)
ResponEliminaJa has vist que la meva entrada tenia trampa... ;)
EliminaHe retràs, però de tot cor, et desitjo moltes felicitats, Carme!
ResponEliminaMoltes gràcies, Glòria! Mai no és tard per aquestes coses!
Elimina