He triat dues coses molt diferents per compartir amb vosaltres, les dues m'impliquen personalment, amb records bonics o amb reflexions comunes.
Vull compartir, en primer lloc, un fragment del llibre la "Crisi dels vuitanta" el més recent de l'Olga. És del capítol anomenat "¿I aquest és el món que ha fet Déu?"
"He volgut tantes vegades sortir del món... i en els moments que m'ho plantejo veig que he necessitat un interlocutor. És a dir,l'he trobat dins meu i no sé qui és. Crec en el desdoblament interior: els nens que tenen altres jos o un amic invisible... La gent que dialoga amb els seus morts o amb els seus sants. Cada gra de rosari, sigui cristià, mahometà o budista, significa el diàleg amb un altre ésser invisible. Deu ser perquè no tinc la gosadia de manar dins meu, en comptes de manar, demano."
El vull compartir, perquè sempre hi ha un diàleg interior, sigui amb qui sigui, sigui un desdoblament, sigui amb el nostre propi inconscient, sigui amb persones que no tenim a la vora per les raons. M'identifico del tot amb aquesta manera de funcionar. El capítol, però continua.
L'altra cosa que vull compartir és un poema infantil. Em recorda quan el recitava el meu fill a P3 i és un record bonic que ara seria llarg d'explicar.
