divendres, 28 d’abril de 2017

Batalletes o nostàlgies blocaires

maig 2015 - final de la trobada Roda el món i torna al blog, al Zurich

Just d'aquí 15 dies, o sigui el dia 13 de maig, aquest blog farà 10 anys i al mateix temps la meva Col·lecció haurà arribat als 3003 moments col·leccionats. N'estic contenta i de moment, encara no tinc ganes de plegar... seguiré,  potser no tant sistemàticament. Ja veurem.

En aquests anys, de tant en tant, hem anat celebrant diversos aniversaris, amb jocs participatius i de moltes maneres diferents.

En Xexu, no fa gaire, ens convidava a explicar com havíem arribat fins aquí. I em va semblar un recull interessant d'històries relacionades amb el començament de la nostra aventura blocaire. I reinterpretant aquesta idea me' n va sortir una altra:

Jo us volia demanar, si em voleu explicar alguna anècdota, algun fet blocaire que recordeu especialment. Alguna història que us hagi xocat, que us hagi agradat molt o que us hagi agradat molt poc.

Per descomptat que començaré jo.  Però em costa de decidir. 10 anys estan plens d'anècdotes de tota mena. I al meu entorn blocaire s'han produït moltes històries.

Hi ha hagut personatges molt peculiars i no es tracta pas de dir noms, ni de revelar secrets de cap mena, però jo crec que sí que podem explicar les històries que ens faran recordar, riure o somriure o escandalitzar-nos un cop més amb allò de "com són la gent!".

Ara em venen al cap, com a cosa molt positiva, perquè m'ho passava pipa, els dies de la gala anual del premis Cat's. Era una nit que em connectava a l'hora prevista i ens aplegàvem un munt de persones comentant tots a la vegada i esperant la decisió que sortia dels recomptes de vots. Eren unes nits de somriures i de diversió.  Podria explicar alguna nit d'aquestes, com si fos un conte.

L'altra cara de la moneda eren, les trafiques que algunes persones feien per aconseguir guanyar un premi Cat's que no tenia cap altre valor que un petit logo que en deixava constància. Votar des de perfils falsos creats expressament per això, fer votar a tota la família encara que no haguessin vist mai cap blog en la vida, i després les queixes: les queixes absurdes de com funcionava el Cat's.  En fi, aquest va ser el final dels premis. Crec que a tots se'ns va anar acabant la paciència.  Per descomptat que a mi sí. Això no ho explicaré pas, en detall, ja està dit.

Les iniciatives blocaires, que sempre han estat moltes i diverses, una de les més recents, va ser "Quedem al Zurich?"  de la qual en va sortir un llibre molt maco i una trobada al Zurich espectacular per la gent que hi havia. Trobar-nos cara a cara sempre és un plaer. I totes les vegades i en tots els casos m'ho he passat molt bé. 

Hi ha hagut dos fets que em van cridar molt l'atenció, que va ser impactants, tot un xoc. Jo els vaig viure de prop i fins i tot vaig tenir l'ocasió de parlar  amb els protagonistes. I crec que, com que de tot en podem treure alguna cosa de positiu, a mi em van ensenyar a entendre una mica millor les persones i les situacions complexes, a no jutjar de pressa i a saber entendre raons que no són gens racionals, sinó ben emocionals i potser fins i tot irracionals.

El primer va ser el cas d'una persona jove que tenia un blog amb la seva identitat sexual canviada. Es va descobrir i evidentment es va escampar per la xarxa com un greu i un gran engany. Sí clar, era un engany, direu vosaltres. Sí. O no. La realitat era més trista que un simple engany. Algú que no es trobava bé dins la seva pell i que a causa de la dificultat de fer-ho en la vida real (era molt jove) va decidir canviar de sexe només virtualment i poder-se sentir d'aquesta manera, encara que només fos a la xarxa, en el paper que li agradava tenir. La llàstima va ser que algú va patir-ne conseqüències. S'havia enamorat d'una persona, que no era la que pensava que era. Quan veia la polèmica aquests darrers temps del famós autobús, contra els canvis de sexe, hi pensava en aquesta persona i el patiment que tot això deu suposar.

El segon cas va ser el d'una persona que a través d'un comentari trobat al seu blog, vam creure que havia mort.  Va ser trist, va ser un xoc, terrible i la bona notícia de després, que va ser que havia estat una falsa mort, ens va deixar a tots ben descol·locats. Alleugerits i enfadats a la vegada. Però el que em va agradar molt de la nostra Blog-colla,  ho he de dir, va ser la prudència, la sensatesa, la moderació, el silenci, el respecte.

Bé ... i tantes històries d'amor que hi ha hagut pels blogs... quantes, quantes, que no es poden explicar, però que en secret, secret, i amb els any he anat sabent, perquè m'han anat explicant. Vull fer arribar un agraïment a totes les persones que han confiat en mi, perquè sempre i en tots els casos l'ajuda és mútua. Jo faig el que puc i les persones em donen sempre informacions i coneixements valuosos sobre el funcionament humà, que mai no acabem de descobrir del tot. Aquestes històries són com un cofre del tresor molt amagat, molt amagat en una illa deserta. Però són. De tota mena: efímeres i duradores, amb final feliç o no tan feliç... però sempre intensament viscudes.

I la màgia de la xarxa, que va fer que un escriptor em regalés un llibre seu, perquè ja no es trobava a les llibreries i jo el volia llegir. I una connexió amb una persona no blocaire a través d'un post meu... que finalment va acabar amb una llarga amistat blocaire...  

I els llibres col·lectius, i els llibres individuals que m'han regalat molts amics dels blogs... tantes, tantes coses...

Alguna d'aquestes coses us explicaré el dia 13.

I vosaltres?  Quins records blocaires teniu? Ens expliqueu alguna anècdota que recordeu especialment?  Alegre, trista, divertida o entranyable... la que més recordeu.

Les recollirem totes el dia 13 de maig  a la Col·lecció de moments...

Les podeu deixar als comentaris, fer-ne un post o enviar-me-les per correu, com vosaltres preferiu. Si m'aviseu ... hi sereu!

72 comentaris:

  1. Anava a deixar el post per després del pont perquè era llarg, però no m'he pogut resistir, i sort que no ho he fet! Que portem pràcticament el mateix temps per aquí i que haguem anat de la mà gairebé des del principi fa que tot això que expliquis em sigui molt proper, ho conec i ho reconec tot. I és que aquests 10 anys han estat molt intensos, i per persones com tu i com jo, que estem en un lloc i ens hi impliquem, ha esdevingut una altra branca de la nostra vida, tan natural, tan nostra, com qualsevol altra.

    Em cites en el post, i sembla ser que la teva idea es deriva de la meva. Doncs ara riuràs: la primera idea que tenia era demanar-vos que em relatéssiu un moment blogaire que us hagués impactat, que havíeu gaudit o que recordàveu especialment. El que vindria a ser el vostre record blogaire! Doncs sort que no ho vaig fer, així podem participar en la teva proposta. He perdut el compte de les iniciatives teves en les que he participat, incomptables, repetides, innovadores, diferents, originals. En totes pràcticament. Vaja, que em deixo enredar per tu fàcilment, així que aquest cop no serà menys. I com que ja tenia pensat fer aquesta mateixa proposta, també sabia quin moment blogaire volia recordar, així que no em serà difícil. Però metre escric aquestes línies me n'ha vingut un altre. T'ho enviaré per mail, probablement. Però sobretot, fes-nos recordatoris, últimament estic fatal i si se'm passa fer-ho em sabrà un greu de no dir.

    Quina nostàlgia que hagis recordat els C@ts. Ostres, sembla que hagi passat una eternitat, que fos en una altra vida. Però no, tot allò ho muntàvem nosaltres, amb en Jordi Casanovas, la Boira i d'altres, i més tard en McAbeu, el gran McAbeu, que va fer que allò rutllés una temporada més. No és que em faltin els motius per admirar-vos i estimar-vos com per les persones que sou, però compartit aquella experiència d'administrar C@ts em va unir a vosaltres d'una manera molt estreta. I sí, darrere hi havia totes aquestes coses dolentes que expliques. Gent que inexplicablement feia trampes per guanyar una cosa que només tenia valor si t'ho donaven els altres pel seu propi peu, i que si feies trampes és molt probable que no et votessin. I les enrabiades i enveges d'alguna gent. Absurd completament. Però la il·lusió que hi posàvem no ens la treu ningú, oi que no? I aquelles gales... ostres, això sí que ho tenia oblidat. I mira que ens reuníem una bona colla colpejant l'F5, hahaha. Ostres, això sí que és història. Ploraria.

    També recordo el 'cas del canvi de sexe'. Potser ara l'entendríem millor, certament, però per mi, el que no es pot fer és enganyar a ningú, i després d'establir una relació, ni que sigui d'amistat, seguir mentint. Ja saps que la confiança costa molt de guanyar, i no res de perdre-la per sempre. Però bé, cadascú té els seus motius, és així.

    El cas del 'fals mort' també el recordo, però no el tinc tan present perquè era una persona que jo no seguia, em sembla. Em va impressionar, però no em va impactar com a alguns de per aquí.

    I sobre històries d'amor, ja en parlem un altre dia, si de cas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bé que no t'hagis pogut resistir! M'agrada llegir tot el que dius. Totalment d'acord en la implicació personal, tan teva com meva i en el fet que aquesta part de la nostra vida hagi estat tan nostra com qualsevol altra.

      Et cito,XeXu, ben bé per la raó que dius: va ser en llegir i en pensar en participar a la teva proposta que vaig imaginar aquesta. Crec que ho vaig dir i tot als comentaris... i si que m'ha fet riure la coincidència. Si tu haguessis demanat aquest record blocaire, qui sap si jo hagués pensat com havia estat el començament de cadascú... he, he, he... tot i que no voldria fer-me pesada, ho recordaré, tal com demanes en un PD, al final d'algun post. Gràcies per dir-ho, perquè no hi havia pensat.

      Sabia que tu, (segurament algú més, però sobretot tu) recordaries tot el que explico. Vaig gaudir molt i molt amb les gales dels c@ts, sempre us ho deia, però ara a distància, encara em fa més il·lusió i nostàlgia dir-ho. Història. I tant!

      XeXu, no és pas que vulgui justificar l'engany, en l'afer del canvi de sexe. Estic totalment d'acord amb tu. És només que a vegades entendreixen molt i molt els motius, quan hi saps el patiment que hi ha al darrere. I fa que m'ho miri més amb comprensió i compassió, que o pas amb severitat.

      Sobre històries d'amor, no seré pas jo qui en parlarà més del que ja ho he fet aquí. Per descomptat que són confidencials i que no es poden explicar. Però crec que he perdut el compte de tantes que n'he tingut coneixement. Crec que no baixarien de 12-15, si no més. Si crec que més...



      Elimina
    2. Ostres, quanta teca que hi ha per aquí :-))

      Recordo tot el què dieu... A mi m'encantaven els Premis C@ts!! I la nit de la Gala i tot... hahaha recordo comentar amb tu, CARME, sobre un jerseiet negre amb una mica de "brillu" que tenia sobre si seria adequat per posar-me'l per la gala... o les bromes sobre anar-hi amb sabatilles hehehe

      Però bé... millor que això sigui un comentari autònom i no una resposta aquí... :-DD

      Elimina
  2. Gràcies per la teva iniciativa, Carme, ja et faré un escrit. Expliques unes històries ben curioses que fan pensar sobre la condició humana, virtual i real. Sóc força nova en la xarxa i no sabia que poguessin passar tantes coses al llarg del temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per escriure un llibre, Consol... llàstima de no haver-ho guardat escrit en cada moment, sinó seria ben interessant fer-ho. Gràcies per pensar en participar.

      Elimina
  3. Compta amb el meu post, és clar. Per res em deixaria perdre el participar en aquesta teva iniciativa blogaire. Ara com ara, no sé ben bé que hi puc explicar però segur (espero :-D) que alguna cosa se m'acudirà, jo "només" porto 8 anys i mig per aquí però també me n'ha passat més d'una, la majoria molt bones i també alguna decepció... com a la vida real, vaja. ;-)

    Igual que en XEXU, m'he emocionat recordant l'etapa dels C@ts. Organitzar-los era una feinada però, tens tota la raó, ens ho passàvem bé fent-ho i aquelles gales d'entrega de premis eren genials. Per això, a mi encara ara em costa entendre les actituds d'alguns que al final van aconseguir carregar-s'ho.

    No em ve present aquest cas del canvi de sexe i tampoc estic al cas de gaires històries d'amor entre blogaires, aquests temes més personals sempre se m'escapen sinó és amb gent que tinc molt a prop. En canvi, si recordo el cas del fals mort perquè em vam parlar tu i jo per mail quan vaig rebre un correu d'un altre blogaire que es preocupava per tu justament per aquell cas. Això, aquests detalls que demostren que la nostra relació virtual és, sens dubte, ben real, és el que fa que encara seguim per aquí malgrat el anys. :-)

    Encara no sé que explicar-te en el meu post, però no dubtis que te'n faré un. Serà tot un honor acompanyar-te en la celebració dels 10 anys!!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mc, per descomptat que se t'acudirà alguna cosa, 8 anys i mig tenen molt de recorregut i si que hem viscut històries de tots colors, però majoritàriament positives, com dius.

      Mc, en XeXu té raó quan diu que compartir els c@ts ens va donar un plus d'amistat blocaire i de complicitats. Com ara: "els amics dels premis c@ts, no seran mai oblidats” i les gales tampoc. Crec que vam ser constants, honestos i persistents malgrat les trampes que ens feia la gent. No tenim res a retreure'ns, sinó tot el contrari. N'estic contenta de com ho vam fer i estic contenta del suport mutu i de la bona entesa i de les complicitats.

      Les històries d'amor, les sabries igual com les sé jo si te les haguessin explicat directament. No és cap mèrit, per descomptat.

      Recordo amb tendresa el blocaire que es va preocupar per mi. Es una persona molt discreta, a qui conec poc, però que em cau molt bé. Gràciez per fer d'intermediari, en aquest cas. Relacions, ben, ben reals. I tant!

      Gràcies Mc. Per la constància. Sense blocaires constants com tu i en XeXu, la xarxa de blogs hagués estat molt diferents.

      Elimina
    2. Doncs, no sé si és ben bé el que volies perquè hi explico una anècdota blogaire que va passar fora del món dels blogs, però acabo de publicar el post que et vaig prometre al XAREL-10. :-)

      http://xarel-10.blogspot.com/2017/05/enigmes-de-la-vida-31-anecdotes.html

      Elimina
    3. Doncs sí, Mc! És ben bé el que volia!!! M'ha agradat molt la teva anècdota!

      Moltes gràcies!!! La porto ara mateix al seu lloc.

      Elimina
  4. Quant de temps, Carme! 10 anys! Jo n'he fet 9 al febrer, que també en són. Continue tot i que d'una manera més tèbia, tant en el que escric com en els comentaris que deixe als blogs perquè d'un temps a ara tinc la vida una mica més complicada però m'estime molt el blog, els blogs.
    D'aquest temps el que més m'agrada és la coneixença i l'amistat que he fet amb alguna gent dels blogs. Això és impagable.
    Dels records a què t'has referit, recorde els C@ts tot i que jo no vaig participar activament perquè això dels premis no m'entusiasma. De les històries d'amor... només en vaig sospitar una, vaja, em va fer l'efecte... Però el que sí que recorde va ser el del fals mort. Això em va colpir molt, molt, encara m'angoixa una mica quan ho recorde.
    També m'ha agradat molt participar en les Itineràncies i en altres projectes, he,he. Experiències precioses i enriquidores, sens dubte.
    El dia 13 et deixaré alguna anècdota com a comentari del teu post d'aniversari.



    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, novesflors. La vida es complica a vegades, però amb més freqüència o menys, tu també ets d'aquesta colla d'inquebrantables de la constància. Gràcies a unes poquetes persones les Itineràncies, encara sobreviuen. 😃😃

      Les amistats personals, que s'han convertit en presencials i en projectes comuns, és la riquesa més gran dels blogs, per a mi. Curiosament, a vegades s'ha fet tan "real" que ja la considero deslligada dels blogs.

      Recordo haver pogut compartir amb tu algunes primerea angoixes derivades de la falsa mort d'un blocaire. Ser-hi, fer-nos costat, sempre ajuda.

      Gràcies per voler participar, bonica. Molt bon cap de setmana. Una abraçada molt forta!


      Elimina
  5. He passat pel Roda el Món. (que qra no sé si ho he d'accentuar) Intueixo que tot ha canviat molt, també pel vostre "Grup" que jo veia de tant en quan. Fins i tot la gramàtica va canviant. Molts blogs tancats, Ars anem al Face, vinga, depresa, veus el què no vols i no trobes el què vols. En part, també jo en tinc la culpa, per això no vull entrar a les piulades, ni amb l'altre aplicació de fotos. Tothom anem a la cosa més nova. Més ràpida, menys escriure i menys llegir. Veig fotos de Sa LLuna a Google, algun escrit o enllaç de'n August. A vegades no tinc bona conexió.....Tot canvia. Vaig intentar pujar fotos de les meves pintures i del blog Caminejant des de l'agost passat no he escrit res.
    Expliques coses que són reals i que crec són més corrents del que nosaltres pensem. Encara ara la gent té pors perquè hi ha altres que jutgen massa i fan mal.
    Una abraçada i a veure si puc contactar altra vegada amb vosaltres si us reuniu, sempre s'apren d'escriptors, virtuals o no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em fas pensar amb això del nostre "grup". Potser el problema és justament que no és grup, és xarxa, deslligada, sense límits... oberta, múltiple. I si els blogs han canviat d'intensitat i d'hàbits. És normal, tot canvia. I tant!

      Jo no tinc Facebook... per sort. Tinc twitter i hi vaig poquíssim. I Instagram, hi vaig més, però són momentets. Però el lloc on em trobo més còmoda és aquí.

      Una abraçada, M Antònia!

      Elimina
  6. Ja veig que em tocarà expremer el magí com si és tractés de fer una llimonada ben fresqueta...Deu anys són molts, un dècada, mare meva! Suposo que tu que has tingut tantes iniciatives, n'has vist de tots colors!
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una anècdota, només, M Roser... a veure si surt.

      Elimina
  7. Són anys, Carme! Moltes felicitats!!
    De vegades les circumstàncies ens fan fer coses que fa un temps mai haguéssim imaginat que faríem. Tot i així, no puc deixar de passar per aquesta casa tan nostre que són els blogs. Unes vegades en silenci i d'altres deixant empremta més sonora.

    Sóc de les que no tinc Facebook, ni Twitter, ni Instagram i si em sento bé és per aquí. Darrerament vaig pujant fotos al Google+, perquè considero que -avui en dia on la fotografia sembla que ha perdut certa gràcia al tenir tothom la facilitat de fer fotos a totes hores- el blog és més propi per escriure, tot i que sempre hi he pujat moltes fotos.

    Anècdotes?, imagino que tots en tindrem per explicar...deixem que faci un recull de les que més m'han tocat i t'ho explico aviat.◠‿◠

    M'ha fet molta il·lusió veure aquesta foto, just en aquest moment immortalitzat ja hi va haver una anècdota per explicar i serà una de les que sortiran.

    Molt bona nit, preciosa.🌺🌙⭐

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, bonica! Ja et trobo a faltar una mica, ja, no et creguis... però sempre amb l'alegria de retrobar-te, quan vens i amb el respecte per les circumstàncies de cadascú.

      Espero la teva o les teves anècdotes amb il·lusió. En aquell moment del Zurich, jo també en tindria una per explicar relacionada amb en pons i l'ahse que em va fer molta gràcia (no, no hi eren cap dels dos, per si creo algun dubte) eren presents en la conversa que vam tenir.

      Molt bona tarda estimafa lluneta. I moltíssimes gràcies de nou.🌺🌸🌼

      Elimina
  8. Caldrà celebrar els teus 10 anys als blogs d'una manera especial, Carme, perquè has estat molt important per a nosaltres (còmplice, amiga, dinamitzadora, psicòloga, poeta, assagista, narradora, pintora i sobretot PERSONA amb una qualitat humana irrepetible), i perquè sense el teu entusiasme la catosfera no hauria estat el mateix. I no, no exagero.
    Els blogs s'han convertit en una part més de la nostra vida, on hi cap una mica de tot i on s'hi poden trobar afectes molt intensos que no per virtuals deixen de ser reals. Personalment, ni de bon tros hi he estat tan involucrada com alguns de vosaltres, però tot i així també hi he viscut experiències que val la pena recordar. Els premis CAT només els vaig viure un any, el tema de la persona que es va fer passar per una altra el desconec completament, d'enamoraments diria que només n'he intuït un parell, el tema del que es volia fer passar per mort sí que el recordo ben clarament perquè va fer patir a persones que estimo. Actualment es nota a la xarxa una certa desafecció, potser un cert cansament o desinterès, en els quals m'incloc, i suposo que és normal després de molts anys intensos i plens de vivències, ja que la vida no està mai estancada i es transforma, i les nostres prioritats també. I fem com els vells, que recorden el passat amb una certa nostàlgia. Amb tot, espero que els nostres blogs, i especialment el teu, tingui molts anys de vida i que d'una manera o altra continuem tots plegats en contacte.
    Et faré arribar la meva col·laboració, Carme. I tot a uns quants dies vista, moltes felicitats per l'aniversari de la teva Col·lecció de moments!
    Una abraçada, bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Montse, em faràs posar vermella de tantes coses boniques que em dius ☺️☺️
      Hem creat un petit entorn un nucli d,amistats molt boniques i properes malgrat la distància física que alguns cops hem traspassat.

      La nostra anècdota personal de quan no ens coneixíem, encara personalment, i que enc vam trobar al mateix dia, a la mateixa hora i al mateix lloc sense reconèixer-nos i després per l'explicació de l'excursió i del dia i del lloc, et vas adonar que havies sentit la conversa d'aquella colla que anàvem. Ostres! Si no és màgia, que m'ho expliquin. Ho vaig trobar impactant. Crec que podria fer 10 anys més de blog, explicant les anècdotes d,aquests 10 anys... he, he, he... es broma, però penso que donaria per molt.

      Una abraçada, estimada Montse... espero la teva aportació.

      Elimina
  9. farem un acte de memòria per intentar recordar alguns dels moments que es recorden tota la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els espero, Joan! M'agradarà saber-los i/o recordar-los. Moltes gràcies!

      Elimina
  10. Envege la intensitat que ens transmets quan parles d'aquestes experiències. En el meu cas, primer tendisc a pensar que no ha sigut així, però després veig que han ocorregut coses, com ara la participació en un recital de contes populars acompanyat del gran "cantaor" Pep Gimeno Botifarra. També, en certa manera, el fet d'acabar publicant un llibre... I algunes coses més, vaja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raò he viscut moltes coses i amb molta intensitat. He estat a prop de molta gent. Molt més a prop que no pas de blog a blog. He conegut molts i molts blocaires, sempre amb plaer de poder acostar-nos.

      Veig que tu també tens les teves intensitat, i tant!

      Elimina
  11. Per cert. PER MOLTS ANYS! T'anime a seguir amb aquest deliciós blog i -per què no?- a fer una selecció i publicar un llibre, o fer una exposició... Potser ja has fet alguna d'aquestes dues coses, no ho sé. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Vicent. Jo també t'animo a seguir amb el vostre. A mi crec que em costarà olt deixar el blog. Haurà de ser per alguna raó de força major o perquè m'hagi quedat sense inspiració del tot, del tot...

      No, no he publicat mai res individualment. Només he participat en llibres col·lectius. I de l'exposició ni parlar-ne, mai no m,hi atreviria. Els meus dibuixets no s'ho valen. Jo sempre dic que jo no pinto: només jugo.

      Una abraçada, Vicent!

      Elimina
  12. et felicito pels 13 anys de blog i tants records, alguns per sort meva compartits, per les trobades virtuals i les reals, pels comentaris, per les teves imatges i les teves iniciatives i tantíssimes coses més que ni hi ha mots per explicar.....tornaré pel 13 de maig !!!!!i mentrestant em penso quin record o anecdotari puc aportar .....
    tretze mil abraçades Carme !!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pensa, pensa, Elfree, que tu ets del nucli dur, d'aquesta blog colla, dels que no falla mai... segur que en tens a munts.

      Gràcies per les teves paraules i espero la teva participació, que em fa molta ilu.

      Elimina
  13. ui entre el 13 i els 10 m'he embolicat, volia dir deu anys 10!!!! de blog i de moments!
    els premis c@ts inoblidables!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Elfree... no passa res. Una abraçada.

      Elimina
  14. Ja té mèrit mantenir un blog 10 anys i sempre tan actiu! Jo en porto sis i em costa mantenir el ritme. Pensaré alguna cosa per compartir d'aquests anys de bloguera, tot i que ara no se m'acut res.
    Bona iniciativa, com totes les teves.
    I per moooolts anys!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que et surt alguna anècdota personal omcol·lectiva, Glòria, segur!

      Abraçades ben fortes...

      Elimina
  15. Ostres, quanta teca que hi ha per aquí :-))

    Recordo tot el què dieu... A mi m'encantaven els Premis C@ts!! I la nit de la Gala i tot... hahaha recordo comentar amb tu, CARME, sobre un jerseiet negre amb una mica de "brillu" que tenia sobre si seria adequat per posar-me'l per la gala... o les bromes sobre anar-hi amb sabatilles hehehe

    Els temes de les parelles que es feien, desfeien intuïen o no, he de dir que, de totes les que he tingut coneixement he estat sempre una tomba. Una autèntica tomba... I a vegades he pensat que sóc imbècil doncs a persones que m’han explicat coses i que jo he assegurat que no diria res –i que he complert totalment- després m’he trobat que m’havien bloquejat a altres llocs com a twitter, per exemple. En fi, cadascú és com és, jo estic ben tranquil•la: Quan jo dic que una cosa no l’explicaré, no l’explico.
    De fet, és que jo no pregunto mai res. Si conec una història d’amor és perquè és evident o perquè m’ho expliquen els interessats (com em va passar una vegada, que un blogaire em va enviar un llarg mail perquè tenia una relació amb una blogaire i creia que jo me n’havia adonat i... estaven completament equivocats!!! jo no en tenia ni la menor idea hehehe).
    Però, si crec que la “història” ha acabat, tampoc pregunto... Crec que són temes molt personals, íntims de les persones interessades i que jo “no hi pinto res”... Si algú m’ho explica, entenc que ho fa perquè necessita parlar-ne, intento bonament donar la meva opinió com puc, però, de fet, intento no implicar-me massa, no perquè no m’importi la gent sinó perquè em sabria molt de greu donar una opinió o un consell equivocat: Des de la xarxa no hi ha mai prou dades per poder parlar... crec.

    En quant al personatge que va canviar de sexe a la xarxa, bé, bé... el problema no era tan sols de canvi de sexe, també hi havia una sèrie d’informacions falses sobre altres problemes de la seva vida... suposo que pensava que, com més “trista” fos la seva situació, tot el que explicava, més suport obtindria dels que sempre anem amb el lliri a la mà.
    A mi em va prendre el pèl durant molt de temps (anys)... Puc dir que, per parlar amb aquesta persona (que a mi em semblava –perquè així ho explicava- que estava passant uns moments duríssims de la seva vida) havia deixat a vegades de fer altres coses que, en situació normal, hagués fet (mirava d’arribar a casa més d’hora per si tenia un mail per respondre, etc.)
    Quan em semblava que a la seva vida hi havia massa desgràcies juntes jo mateixa intentava buscar respostes que s’ajustessin o justifiquessin que aquella persona no mentia... jo mateixa feia lligar coses que no lligaven... Fins i tot en Josep Lluís em deia que m’estaven prenent el pèl...
    Certament, cap al final, jo tenia sospites que tanta desgràcia no podia ser certa, però el que no m’imaginava MAI era un muntatge tan gran (ara sincerament: s’ha de reconèixer que té mèrit crear-se una personalitat totalment falsa i fer-la “colar” durant tant de temps, eh?) Finalment, algú em va treure la bena dels ulls :-)

    Entre el paràgraf anterior i aquest estic demostrant que sóc tonta rematada. Però m’és igual. En aquest món sempre hi ha gent a la que és fàcil prendre el pèl, eh? hehehe

    A veure, CARME, exactament què hem de fer? Explicar bons moments i moments xocants? En post a part? És que m’he embolicat tant parlant aquí que ja m’he perdut... Crec que tornaré a llegir el teu post :-DD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja sabia que tu també te'n recordaries de tot, Assumpta, igual com jo me'n recordo del teu jerseiet negre amb una mica de "brillu" i devla broma d'anar a la gala amb pijama i sabatilles. Això és nostàlgia pura, del que ja som "vells" blocaires.

      Jo tampoc he preguntat mai res sobre les històries d'amor, ni me n'he imaginat mai cap... totes les que sé, les sé segures perquè me les han explicat. I mira a mi m'agrada escoltar-les i parlar-ne... si l'interessat vol i en té ganes.

      Tens raó sobre la persona que va canviar de sexe, a més a més va enganyar en altres coses. Ho sabia, però ara ja no ho recordava. Tu m'hi has fet pensar. Jo potser no m'hi vaig implicar gaire mentre ens enredava a tots, quan em vaig implicar més va ser quan es va descobrir i aleshores per mail si que hi vaig parlar unes quantes vegades perquè estava fatal i buscava açplguna mena de recolzament. Vam reflexionar una mica sobre tot plegat. Molta patologia hi havia, molta. Ostres, tu! Quines històries. Som ben bé com els iaios blocaires.

      Tria qualsevol cosa que vulguis i l'expliques, amb una em conformo... però pots explicar les que et vingui de gust: dues, tres... :)









      Elimina
    2. Alguna cosa faré, però jo a la festa de la CARME no hi falto :-DD

      Elimina
    3. No hi pots faltar... i tant que no!

      Elimina
  16. El teu blog es diu "Col·lecció de moments".
    De bons moments diria jo. Per a tu i també per als teus lectors.
    "Col·lecció d'aprenents" entre els quals m'hi compto. Sense anar més lluny, acabo de buscar al diccionari la paraula "escorcells" que he trobat al teu post següent, dedicat als iris. Dels iris jo en deia simplement lliris.
    Va ser una vegada que tu vas transformar en aquarel·la una fotografia meva, que en vaig aprendre el nom. Per a mi tot eren lliris.
    També vaig aprendre "acants". Jo també en deia genèricament lliris.
    Me n'adono que m'està sortint una anècdota que no és una anècdota. Sembla una glosa del teu blog i això no ho vull fer. No et calen els elogis.
    Però ja posats, explicaré que he conegut la família blogaire, entre els que ens movem actualment sobretot provinent del teu blog.
    "Col·lecció de Pensaments". He pensat molt llegint els teus escrits, els teus poemes. (També els dels i les altres blogaires).
    La tolerància en el teu blog és innata.
    Ja torno a glossar... em surt sense voler. Potser no m'ho estic currant prou.
    No és una anècdota. D'una frase teva, se'm va ocórrer que els "Déjà vu" de situacions o de llocs on arribes "Aquí jo ja hi havia estat" encara que sàpigues del cert que no és així, també es pot aplicar a les persones.
    Sé que ens vàrem conèixer pels blogs arran del "Blog Via cap a la Independència" a l'estiu del 2013. D'això fa poc més de 4 anys. Però la sensació és que ens coneixem des de sempre. Que vàrem anar de colònies junts quan érem petits. Que ens vàrem trobar en alguna primera comunió d'algun amic comú. Que cantàvem junts cançons del Serrat, el Raimon, la Maria del Mar o del Llach. També les del "Grup de Folk". Que ens passàvem llibres del Pedrolo. Que coincidíem a les manifestacions de finals dels 70...
    "Col·lecció de records" que tinc ben presents encara que no hagin existit.
    Per molts anys al teu blog.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, tot just fa 4 anys que ens coneixem i sembla que ens coneguem de tota la vida. Crec que a part de la bona entesa també hi ha la constància. Hi ets sempre, Xavier!

      Mira, segur que a la mani del 77 al passeig de Gràcia vam coincidir. "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia” . Ja en tenim una... però de les del segle XXI ... en portem unes quantes a l'esquena, eh!

      Que bonic tenir records ben presents enacar que siguin inventats! Gràcies!

      M'enduc aquest teu escrit al lloc de la celebració, eh?

      Elimina
  17. Jo també vaig començar fa deu anys, el primer blog, Anticànons, me'l va obrir un company de feina cap a l'agost del 2007. També em feu descobrir Pessoa, ell.

    El tercer blog, D'allò bell, d'allò sublim em va permetre de conèixer i enamorar-me d'un altre blogger, que fou el que m'impulsà a obrir En cada vers que has entès, per una mena de telepatia. És molt fort com s'estima a vegades en el món virtual. Encara em dura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho crec que si s'estima, s'estima igual en el món virtual que en el presencial. Però en el món virtual ens sorprèn més.

      Elimina
  18. Se'ns gira feina!Però la causa s'ho mereix. Jo recordo com vaig entrar en el món blogaire, li vaig explicar al Xexu, però no recordo com vaig entrar en la xarxa. De fet sempre he estat bastant discreta per aquí dins, allò que en diuen, "sin prisa pero sin pausa", en èpoques més activa i en altres molt poc, i no per ganes... però el que si que tinc clar és que el Col·lecció de moments sempre té un lloc especial per a mi, sempre s'hi troba bon rotllo, bellesa, dolçor... i tu ets d'admirar, per la teva força, per la teva creativitat, el teu bon gust, per la teva bona disposició sempre i per les ganes de mantenir sempre viva la flama. Buscaré alguna cosa per explicar i acompanyar-te en la teva celebració. Moltes felicitats i una forta abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Laura. M'encantarà que expliquis alguna anècdota viscuda per aquí als blogs. Segur que te'n vindran moltes... són molts anys els que portem compartint coses. Una abraçada, bonica.

      Elimina
  19. És maco veure que encara segueixen els blogs una dècada després, encara que la catosfera vagi a mig gas... Bona iniciativa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó que tot va a mig gas, però encara som uns quants amb ganes de seguir.
      Moltes gràcies!! Tu segur que deus tenir moltes anècdotes. Si t'hi animes seràs molt benvingut.

      Elimina
  20. hola t'envio el meu post que he fet per la ocasió ....http://sidubtosoc.blogspot.com/2017/05/maig-raig-els-10-anys-de-colleccio-de.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Elfree... ens hem creuat! Ja l'estava llegint. Que bé! M'encanta la vostra participació. Me l'enduc!

      Elimina
  21. Ufff, tant desconectada com estic. Una mica més i m'ho perdo. A veure si demà trobo un moment. 10 anys s'han de celebrar. Som de la mateixa quinta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mireia, quina sort que vulguis participar. T'hi espero!

      Elimina
    2. Carme, tard com sempre però feina feta. Et passo l'enllaç. És molt lleig però he aprofitat per fer-ne un post.... que anem escassos
      http://unaltreinvent.blogspot.com.es/2017/05/colleccio-de-moments-una-altre-coetani.html

      Elimina
  22. Tot i que la meva vida blocaire es més llarga que la teva (però ja saps que la mida no importa) no està tan plena de persones que enganyen, ni de falses morts, ni de històries d’amor ni res que sigui tan de telenovel•la, suposo que trobaré alguna anècdota per explicar, i si no la trobo no passa res, m’he la invento, ja te la passaré si finalment tinc l’escric amb el poc marge que em queda.

    PS: Encara estic indignat per no haver guanyat mai cap c@t

    ResponElimina
    Respostes
    1. Apa, ja està fet, divendres publicaré el post explicant la meva anècdota que trobaràs en aquest enllaç
      https://pons007.wordpress.com/2017/05/12/2610/

      Elimina
    2. La teva vida blocaire és més llarga que la meva, però m'he assabentat a cal McAbeu que jo tinc més posts que tu! Clar que la quantitat tampoc importa gaire, la veritat!!! Ara una vida blocaire trepidant com la meva, enlloc la trobaràs.

      Reconec que els c@ts, van ser injustos amb en pons, segur que no ets l'únic amb qui vans ser injustos...

      Ah! indignat, després de tant de temps?????? a veure si em faràs sospitar, eh?

      El teu post serà al lloc que li pertoca.

      Ah! ara t'explicaré una anècdota blocaire teva i que tu no saps. Un dia una amiga meva em va enviar per mail un escrit, dient-me que l'havia trobat a la xarxa i que era molt divertit, que el llegís. El vaig llegir i vaig reconèixer l'estil inconfusible del gran pons. Vaig comprovar-ho al teu blog i sí... Vaig restituir-te l'autoria del text. Li vaig dir a la meva amiga que eres un company blocaire i va flipar mandonguilles, amb la meva localització ràpida de l'autor del text.

      He, he, he... anècdota ben real.. em va semblar ben divertida. Divendres em llegiré la teva.

      Elimina
    3. Sí, continuo indignat amb els c@ts, es que sóc una persona molt rancorosa... “Una anècdota blocaire teva i que tu no saps” ets molt valenta afirmant coses que jo no se quan jo sóc (pràcticament) omnipotent! Per casualitat aquest text no serà del CT2145 sobre una visita d’uns religiosos a la meva porta...?

      Elimina
    4. Tanta rancúnia em sembla sospitosa, pons...

      Veus, com no ho saps? No, pons, no ho saps tot, pons, ja va sent hora que ho reconeguis. 😝

      I No, tampoc era aquest CT2145, (que he tornat a llegir per assegurar-me'n). Desgràciadament no recordo el número del CT que era, però era d'aquells en els que t'acostumaves a ficar amb les iaies, cosa que em va facilitar molt la identificació de l'autor. A més a més que ja l'havia llegit, clar i la memòria encara nonen falla tant per molt iaia que sigui. 😝

      Elimina
  23. Carme 10 anys! Moltes felicitats! Després d'unes setmanes desconnectada m'ha agradat moltíssim llegir aquest especial escrit. Que bonic tantes històries i tants sentiments. És un plaer per mi estar per aquí.
    Bona nit

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Marta, per tornar per aquí... bon dia, bonica!!!

      Elimina
  24. Carme!!!! moooltes felicitats per avançat!!! dissabte festa grossa!

    Tenir-te a la blogesfera, què carai, tenir-te a la vida, és una gran sort i tot un luxe. Els teus comentaris sempre son les paraules justes que necessites sentir. El toc de saviesa i emoció. I els teus posts, igual, sempre desprenen calidesa.

    Moltes gràcies a tu, per donar-nos tant.

    M'has fet recordar moltíssim els c@ts! Quins temps. Ara, als vespres no obro l'ordinador, he canviat tantes rutines, i això em fa estar més lluny. Però recordar-ho és fantàstic. Sóc com sóc actualment, en bona part, gràcies al blog i vosaltres, que m'heu ajudat a obrir-me.

    Les altres dos històries no les recordo. Ups! Potser no els seguia, o ho he esborrat de la memòria. Doncs si, hi ha coses tristes per la vida blogaire però per sort es compten amb els dits d'una mà. En canvi, les bones, a grapats!

    Aviam quina t'explico. Segurament ho faré amb un post dissabte i t'envio per correu.

    Un petonàs!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, rita, noieta, que em faràs plorar... ja sabeu que m'emociono fàcilment.
      Dissabte, estaré una mica desconnectada o un molt, per qüestions d'activitats familiars, però estic programant tot allò que m'arriba... i farem el que podrem.

      M'agradarà molt i molt que hi siguis, rits. Una abraçada molt forta.

      Elimina
  25. En tornar al món blocaire em trobo amb l'anunci del teu aniversari i la teva proposta de celebració, ràpidament em poso a veure si puc afegir alguna cosa.
    Per descomptat moltes felicitats per aquesta efemèride.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh! Sí, que bé, Alfonso!!! També m'agradarà molt que hi siguis...
      Moltes, moltes Gràcies per venir i una abraçada molt forta.

      Elimina
  26. Aquí et deixo la meva anècdota, tot i que n'hi ha moltíssimes per explicar.
    PER MOLTS MÉS, CARME!!
    Aferradetes. 🌺💖

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara la vaig a buscar... moltes gràcies bonica!!!
      Espero que per molts anys ens puguem seguir comunicant a través de la xarxa de blogs... i explicant batalletes blocaires.

      Elimina
  27. Aquí et deixo la direcció de la meva aportació pel teu desè aniversari: http://toparesileslletres.blogspot.com.es/2017/05/felic-aniversari-carme.html
    Bona nit Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs me l'emporto al lloc que li tinc reservat. Alfonso, moltes gràcies!

      Elimina
  28. Jo vaig començar a fer els meus primers intents en una plataforma senzilla, i us vaig anar coneixent. Vaig decidir posar-m'hi seriosament, i llavors sí que ja vaig fer el que ara és el meu bloc, i que aquest any també celebra el desè aniversari. Tinc molt mala memòria, però comparteixo records que has explicat tu o alguns dels que han comentat. Es fa una mica estrany sentir nostàlgia per coses virtuals, estem vivint experiències ben curioses.
    :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com tu dius, estem "vivint" experiències... per tant com que les vivim, no importa massa que siguin virtuals o no i podem sentir nostàlgia dels bons moments viscuts, que són molts.

      M'enduc el teu comentari al blog dels records.

      Elimina
  29. La xarxa m'ha portat bons moments, excel·lents desvirtualitzacions i bones amistats reals. Algun ensurt amb algú "diferent", però si ho saps portar cap problema. El millor? encetar el dia veient les "novetats" de tots vosaltres :) Per molts moments Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Cli! M'enduc també el teu comentari, al lloc de la celebració.

      Elimina
  30. L'enhorabona, Carme, pels deu anys i la col·lecció de moments que tens agabellada. Una dècada dona per molts records i el millor és que fèiem i desfèiem sense normes i a pler.

    Recordo els C@ts, els homenatges catosfèrics, les Catosferes de Granollers, l'Ateneuesfera de Barcelona, trobades presencials, com la tardoral poètica a Can Cabeça i tantes, tantes coses, que no sabria per on començar.

    Des del Raons que rimen vaig experimentar des del 31 d'agost de 2005 i vaig fer tantes amistats i desvirtualitzar tanta gent que ara formen part de la meva vida de cada dia que només puc estar agraït als blogs i a tot el seu entorn.

    Per a mi, el cop definitiu a la nostra xarxa va ser la desaparició de Google Reader. A través d'aquesta eina feia seguiment de tots els blogs amb puntualitat. Era fàcil saber què escrivíeu i comentar al moment. Ara, resulta més complicat, la xarxa s'ha diversificat, eines com Facebook, Twitter o Instagram han pres rellevància (efímera, però) i els blogs se'n ressenten.

    Però seguim, oi?

    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Víctor!

      Els homenatges catosfèrics, també eren un bon moment de trobada, de col·laboracions, de complicitats. També gaudia molt d'aquestes mogudes...

      I dels teus reculls de refranys també.

      I tant que seguim, potser d'una altra manera, però seguim. Gràcies per venir i deixar constància.
      Una abraçada.


      Elimina
  31. Ostres, i jo a tres quarts de quinze com sempre!

    Em sap greu no tenir cap anècdota explicable perquè m'hauria agradat participar ni que fos "per al·lusions", la meva vida blogaire és tirant a grisa però m'agrada ser-hi i, sobretot, m'agrada que hi sigueu.

    Moltes felicitats per aquests deu anys i, per descomptat, moltíssimes gràcies.

    (a veure si em llegeixo el post capicua i em poso una mica al dia...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si no estiguessis a tres quarts de quinze, ja no series en jo rai!

      Moltes gràcies per ser-hi, jo rai, malgrat tot, ets aquí als comentaris i a mi també m'agrada que hi siguis.

      Ara potser sóc jo la que bado, però no sé gaire a quines al·lusions et refereixes.

      Però se m'acudeix explicar que tu estaves tan tranquil en el teu blog de proves, i que a causa d'un experiment que vas fer un dia amb una aplicació curiosa i que jo vaig veure al teu blog, em va fer gràcia, la vaig posar al meu, posant l'enllaç cap a casa teva... em vas dir que havia trencat la calma i la tranquil·litat del teu blog. Vam establir aquesta complicitat "trapella", per part meva de destorbar la teva tranquil·litat, per part teva d'acollir-me sempre amb un somriure amablement rondinaire. Has estat l'únic blocaire que he conegut que s'hagi queixat de tenir visites i comentaris. Però al cap dels anys t'agrada que hi siguem. Ja tenim anècdota!

      Una abraçada jo rai... seguiré destorbant la calma del teu blog... 😜

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari