Si la Mortadel·la casolana em diu Escriu!, jo, obedient, escric i dibuixo de propina
Mai no havia tingut gaire traça per a les flors, les seves torratxes, sempre semblaven més mortes que vives, però els anys d'insistència, van fer que mica en mica tingués un jardí preciós de flors de colors.
El que no pensava seria que això li hagués de dur un problema irresoluble que la faria patir cada primavera. Al començament va ser bonic, venia l'Ocelleta blava, com una amiga, venia cada dia a volar sobre les flors, veure'm, sí, sí a veure'm, no marxava mai fins que havíem fet un intercanvi de mirades i de paraules, totes dues parlàvem llenguatge d'ocell. Ella començava i jo la imitava. I li deixava engrunes de pa damunt de la barana. Fins que un dia em vaig fixar que havia fet el niu dins la nostra bústia. Primer em va semblar un abús de confiança, al cap de mitja hora ja em feia il·lusió. I aquí va començar patiment.
Avís al carter: No tireu les cartes en aquest a bústia, deixeu-les a terra, hi ha un niu ple d'ocellets i podrien prendre mal.
Per més que any rere any vaig posant el rètol més gros, no hi ha maner a que me'n facin cas i algun dia me'n mataran un. Ja m'adono que és impossible que un carter no sàpiga llegir, però ¿per què dia rere dia em trobo les cartes, gairebé ofegant els ocellets? sabeu alguna solució?
Em pense que hauràs d'ensenyar al carter el llenguatge dels ocells perquè t'entenga.
ResponEliminaI si trasllades tota la bústia i te'n comrpes una de nova? és clar, que amb el temps potser acabaries tenint dos nius d'ocells...
ResponEliminaT'explico La última que m'ha passat!
ResponEliminaVinc a casa teva. De cop, veig a l’ocell amb les ales tancades i al cap d’un no res, dins la mateixa imatge amb les ales obertes. Pensada magistral de la MOrtadel.la: ostres la Carme, com domina les noves tècniques! Quina passada! Ara l’ocell es para i ara comença a volaaaaaar? Li demanaré si també ho ha fet amb el mòbil...
I plaaaaaaaaaaaaaaaaaaaanxa liranxa! Una més!
No vegis com he rigut, neeeena! Fins que no me n’he adonat ha passat ben bé mig minut. He flipat!
Un text-conte magnífic il•lustrat amb molta gràcia!
Saps què li passa al carter? Que dóna les cartes als teus ocellets perquè l’ajudin a repartir-les. Em pensava que ho sabies...
Firma,
Marxa la llesta (jo).
Carme, com jo, poques...
Moltes gràcies, nineta!
Hola Carme, Feia dies que no passava pel teu bloc. Cada dia és més fantàstic. I enhorabona pels premis!
ResponEliminaUna abraçada.
i si col·loques una segona bústia al costat amb una fletxa ben grossa?
ResponEliminaSolució: posa-hi un rètol que digui que ja no acceptes cartes, que només se't pot contactar per mail ;-)
ResponEliminaNoves Flors, aquest carter no sap idiomes... res a fer. ;)
ResponEliminaJe, je, Anna T, tot podria ser!
Anna mortadelins! Sempre et passen coses divertides... tu no et deus avorrir mai, oi? tu amb tu mateix a ja estàs prou distreta... je,je, je... bé si algun dia sé com fer un dibuix d'un ocell que obri les ales ja t'ho diré de moment... encara no hihe arribat. :)
Benvinguda, Núria, moltes gràcies, guapa!
rits, gràcies és tota una idea...
Ferran, m'encanta la teva...
Carme, com t'ho fas per arribar a tot arreu? Volant?
ResponElimina:)
Un petó moooooooolt gran!
Uns dibuixos i un escrit preciós....és possible que els ocells ja que aprofiten la bústia hagin donat també la mateixa adreça i és clar reben les cartes directament a casa seva....una altra sol.lució és canviar el text del cartell i dir si us plau no deixeu les cartes a terra tireu-les dins la bústia aleshores el carter les deixarà a terra segurament
ResponEliminaPotser podries tapar el forat de la bústia amb una reixa per on només pogués entrar aire...I posar un rètol on digui: Senyor carter, no és res personal, però m'agradaria que si li pasés alguna cosa als ocellets que hi ha aquí dins, vostè formès part de les files de l'atur. D'aquesta manera podria dedicar el temps de lleure a aprendre a llegir.
ResponEliminaÉs un conte molt bonic.
Quin ritme que portes, Carme!!!! no pares de dibuixar ni d'escriure!!!
ResponEliminaJo crec que també posaria una segon bústia i fins i tot una tercera!!!
Encara no he aconseguit trobar el poema que et vaig dir, quan el trobe li dedicaré una entrada al bosc i t'enllaçare el post anterior.
No me'l se de memòria, em fallen alguns versos. Si no el tobe l'hauré de refer.
Una abraçada i bon capde!!!
Fanal blau ahir no vaig treballar i vaig passar tota la tarda a l'ordinador. No hi ha secrets, només hores...
ResponEliminaElfri, m'has fet riure de valent. Una idea certament "estratègica"! gràcies guapa, per posar-me al davant un ram de riures i somriures.
Un conte Pilar, però em diverteixen tant les vostre solucions que no em penedeixo gens d'haver-vos demanat l'opinió. Gràcies, preciosa!
Joana, no et preocupis. Ja m'agradaria el poema, però si no el trobes, no passa res. Com li deia ala Fanalet, ahir ala tarda no vaig treballar i la vaig dedicar sencera als blogs.
Emotiva entrada, que m'ha recordat el drama que vivim a casa amb la nostra cadernera, el Tit Petit, que vam trobar fa set anys i mig i que fa més d'una setmana que agonitza. Fa més d'una setmana que ens hi acostem a cada moment per veure si ja ens ha deixat, i li donem aigua i granets a la boca, però s'aferra al bri de vida que li queda amb una insistència increïble. Estem tots fets pols. El dia que mori ho sabràs perquè li dedicaré una entrada.
ResponEliminaBon cap de setmana, Carme!
Podries ensenyar a llegir els ocellets i que et cantéssin les cartes.
ResponEliminaEs veu que hi ha hagut un moment de sincronicitat perquè abans de llegir els comentaris també pensava esmentar la intensitat del teu ritme creatiu.
Galionar, sembla estrany com les persones ens conmovem amb qualsevol vida per menuda que siga. Sempre es pot trobar consol pensant que l'energia que contenen els àtoms d'aquest ocellet ajudaran a formar una altra vida molt a prop teu.
Oooooh! Galionar, pobrissona, quina pena! Em sap greu. La meva història no és personal. Una abraçada i un petonet a Tit Petit.
ResponEliminaJoan, cada idea que doneu em fa molta gràcia... :) Normalment faig un post al dia. I és molt estrany que faci una excepció, però ahir la vaig fer. Gràcies per passar.