dissabte, 16 d’octubre de 2010

Proposta de Mortadel·la casolana

La cadira  va quedar allà mateix, davant  de la finestra  per on miraves  el món.
I no era  només la cadira, ni la finestra,  era tota la casa  que semblava  una altra.  Res  no semblava  igual,  encara que ho fos, cada  objecte  al seu lloc  havia  perdut  l'ànima  que  tu li donaves. 
I després,  amb  el temps,  poc  a poc,  fins i tot les  coses  van deixar  de ser com eren,  els  objectes  van canviar  encomanats  de la teva absència.
Ara,  la  casa  encara hi és  i encara ens hi trobem  a vegades,  uns  germans  o uns altres i sempre és com si ens  trobéssim  en algun lloc  estrany i desconegut,  un  lloc  que som incapaços  de reconèixer.

Proposta  de  Mortadel·la  casolana

21 comentaris:

  1. Hi ha buits que res ni ningú poden omplir.
    M'grada molt aquesta penombra trista del record. Segur que algú s'hi arrecera.
    Una abraçada, Carme.

    ResponElimina
  2. Diuen que la presencia és l’absència encara més forta. Trobo que diuen bé.
    Gràcies, Carme. Moltes!

    ResponElimina
  3. Aquesta cadira,
    guarda el repòs
    dels qui no hi son.

    ResponElimina
  4. Pilar, a vegades, va bé d'aprofitar ocasions per buidar una mica sentiments que per més que ja són antics i el temps que va passant els difumina encara es mantenen somorts, fins i tot suaus. Trobar el moment de fer-ho és com un regal.

    Anna, gràcies a tu, he rebut aquesta ocasió, com li deia a la Pilar, com un regal!

    Montse, repòs, és cert, és repòs, cal mirar-ho així, i record també. En poques paraules dius molt!

    ResponElimina
  5. Els objectes tenen vida quan els hi donem nosaltres, quan es perd aquesta ànima ja no els reconeixem.
    Un text molt maco, CARME!

    ResponElimina
  6. els espais i els objectes són en la mesura de les vivències què hi hem tingut, amb qui les hem compartides..
    l'absència a vegades fa perdre el sentit de les coses, de la vida..
    molt molt bonic!

    ResponElimina
  7. L'ànima és la vida, alló que no veiem; la carcassa és casa seva, mentre ho és...

    ResponElimina
  8. No hi ha res tan impactant, per a mi, Mc, com veure objectes personals, com fotos, o petites coses, que sense la persona que les tenia ja no tenen cap valor. Es llencen o es venen als encants, buides i anònimes. Buidar o endreçar per a reutilitzar la casa dels pares d'una altra manera... és una feina dura i esquerpa que sovint fa mal.

    lolita i sense sentit, (o amb massa sentit, perquè no els en volem desposseir) els objectes es tornen colpidors, sense poder-hi fer res.

    Sí, Ferran, aprenem mica en mica que una carcassa no és res... a vegades costa.

    ResponElimina
  9. Molt delicat i tendre...a mi també em passa Carme, els objectes, un llibre ens recorden absències

    ResponElimina
  10. Mira, es podrien ajuntar les dues imatges, la de RC i aquesta i fer un text conjunt, d'alguna manera m'ha recordat aquesta a la imatge de la noia que llegeix. Està molt ben escrit el text Carme, m'agrada quan, malgrat la tristesa que se'n pot despendre, els textos fan arribar aquest sentiment a qui els llegeix.

    ResponElimina
  11. és preciós. Hi ha espais que semblen immutables al temps, i sempre ens recorden a algú.

    ResponElimina
  12. Carme, és commovedor el sentiment que has sabut transmetre en unes ratlles aparentment tan senzilles.
    Sí, són les persones que l'habiten, les que fan que una llar sigui alguna cosa més que una casa. Són elles qui l'omplen de caliu, de presència, d'energia. I quan aquestes persones han partit, la llar torna a convertir-se només en una casa..
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  13. L'espai (i l'ambient) influeix en els personatges. En aquest cas, és el personatge (la seua absència) la que influeix en l'espai.
    Una nova idea que m'agrada.

    ResponElimina
  14. Por la ventana, como cada día en su ausencia
    se filtraba la tiniebla de la luz
    invitada de ayer; amiga, conocida
    ausente su mirada en el ventanal
    la sombra recorría con mesura
    con la lentitud del reloj
    acomodada en la silla
    miraba el mundo de ayer
    acogiendo su mirada
    la ausentada luz
    abrigada en su gabán

    ResponElimina
  15. Hi ha llocs que formen part d'una persona.
    Encara que sembla que hauria de ser al revés.
    En la seva absència deixen de ser el que eren i són llocs diferents, buits ...

    Bona tarda Carme, un escrit entranyable.

    ResponElimina
  16. Sí, Elvira, suposo que és inevitable que ens passi.

    Xexu, potser no ara mateix, però aquest és un sentiment tan real, que de tant en tant necessita sortir i aprofita els moments.

    Gràcies, rits!

    Galionar, és impressionant com una casa buida pot ser més buida encara del que ens pensem. A vegades som colla, però molta colla i la sensació de buidor i de fredor, no em marxa mai, des que van morir els meus pares i ja fa anys, la mare en farà 12 ara al novembre i el pare 5. En marxar ella poc a poc, tot va començar a canviar.

    Noves Flors, no m'ho havia plantejat així, però m'agrada com ho dius. Influeix molt, molt, tan que psicològicament és absolutament diferent.

    ResponElimina
  17. Pere, no hi eres encara mentre escrivia. També m'agrada com ho dius tu. Podríem dir que la casa era d'ella, bàsicament d'ella, i com la flor pertany a la planta i sense planta no hi ha flor o hi ha una flor seca i morta, sense ella no hi ha casa. O bé hi ha una casa morta. La veig així...

    ResponElimina
  18. German Buch, tu tampoc hi eres!

    Gracias per tus versos y por pasarte por mi blog.

    ResponElimina
  19. JA,JA,JA,JA....

    Això d'escriure tan tard, te els seus unconvenients. Tant dir-me que us deixava tant intrigats, ara m'he mirat el relay i li faltaven dues frases!!!!!!

    PERDONEU!!!

    ResponElimina
  20. Després de l'aclariment, tant sols dir-te que m'encanta aquest escrit, és ple de sentiments. Un petonet!

    ResponElimina
  21. Anna, ja he vingut a llegir el final... :) m'ha alegrat el teu final.

    Gràcies per les dues coses, la d'allà i la d'aquí. Petonets. :)

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari