dimarts, 24 de setembre del 2013

Quietud

D'una foto de  l'Olga Xirinacs


M'ha  fugit  la llum,  i també han fugit  les  ombres.  I allò que  em queda són colors ben plans, suaus,  passats  per  aigua, s'han perdut les intensitats  dels  racons i ja no queda lloc  on amagar-se.

Un vel de núvols  prims dilueix aquest  sol  que encara  cremaria.

27 comentaris:

  1. Sense llum no hi ha ombres, ja se sap. Així que ni llums ni ombres, impossible amagar-se.

    ResponElimina

  2. Fa goig contemplar la teva aquarel·la en la quietud de la nit, percebre en el silenci l'absència d'ombres i la claror de la llum difuminada... s'eleva, el campanar, i tot és absència: en aquest petit poblet i ara, mentre contemplo l'horitzó, al Far envoltat de lluna... l'absència que tot ho omple.

    Abraçades, des de El Far...

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'absència que tot ho omple, n'has fe t una interpretació perfecta, Jordi. Gràcies!

      Abraçades des del meu bosc...

      Elimina
  3. Jo trobo que el teu dibuix en transmet de llum. Potser les ombres s'han quedat a l'altre costat...

    Bon dis Carme!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí que hi ha llum, però és difuminada imprecisa, no marca volums ni ombres, és una llum que no és llum... (com diria en Raimon)

      Elimina
  4. Ja saps que m'agraden aquest dies tapats, tapadots :-)

    ResponElimina
  5. Aquell matí, com que no hi havia ombres, la llum passava desapercebuda.

    ResponElimina
  6. Uf, els colors plans! Cal fugir-ne, com dels personatges plans.

    ResponElimina
  7. Podries fer un recull de proses poètiques, que darrerament estàs molt inspirada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Trobes que sí? I a mi que no m'ho sembla!!! :) gràcies, guapa!

      Elimina
  8. Ostres, CARME!! Quan era petita, a l'estiu, al poble, jo sabia quan havia de ploure perquè les cases "semblaven un decorat"... vull dir que el gris del fons provocava l'absència d'ombres i això feia un efecte de "pèrdua d'una dimensió"... així, les cases, les muntanyes, tot semblava pintat en un cartró... tenia alt i ample, però gens de fondària.

    Llavors, començaven a caure unes gotes grosses, molt grosses. Mai he vist a Barcelona unes gotes així... i la terrassa, el carrer, tot es mullava a partir d'aquell puzzle de gotes gegants... i començava el vent, els llampecs els trons... i nosaltres, a cada llamp... un, dos, tres, quatre... contàvem els segons. Deien que els segons que tardava entre el llamp i el tro eren els kilòmetres de distància del centre de la tempesta. Com més seguit anava llamp i tro, més al damunt la tenies...

    El carrer, empinadíssim, baixava com un riu...marxava la llum -gairebé a cada tempesta ens quedàvem sense llum- espelmes... Estic segura que als pares no els hi semblava tan divertit, però per a nosaltres era un espectacle impressionant i que ens encantava...

    Poc a poc, afluixava... i sortia el sol, tot innocent ell, com si no hagués passat res... i llavors baixàvem al jardí o al carrer, pels marges a buscar cargols!! Com no ens els volíem menjar, després els portàvem a l'Hotel (així, en singular, perquè era l'únic establiment del ram) i allí ens donaven alguna cosa pels cargols. Jo mai baixava a vendre'ls...

    Doncs bé, que el teu escrit m'ha transportat ben bé a un d'aquests moments ;-))

    Ah, al cap d'una estona tornava la llum :-DD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres!!! No m'ha quedat el comentari i era gairebé tant llarg com el teu... :( igual he oblidat el clic de publicar... que a vegades em passa, me'n vaig al següent sense fer el clic...

      Tornem-hi... et deia que la foto model tenia un cel blau i un bon sol i unes bones ombres.. A mi no em van sortir i va quedar així "rebullidet". I tens raó que fa pensar en un dia núvol on la claror del sol no es directa i es dispersa a través dels núvols.

      Per cert, tu creus que plourà, en el meu dibuix? és que si plou podria quedar reduït a res... ;)

      M'agraden els records d'infantesa, i tinc la sensació que no els "cultivo" gens, no hi penso mai, no els explico mai... i ara m'has fet pensar que uns quants posts enrere, vaig proposar-me començar algun post amb la frase: "quan era petita" a causa d'un comentari de la Mònica. la meva amiga no blocaire que em comenta els posts ben sovint i m'acompanya sempre. No ho he fet i ara que hi penso potser ho faré per demà o pel primer dia que no tingui res escrit... (ara gairebé no tinc posts preparats) (no sé si 1 o cap) :DDD

      Aquí on visc, a la vora del bosc, fa trenta i pico d'anys que passava sempre això: a cada tempesta ens quedàvem sense llum... ara ja no passa gaire...

      Gràcies pel teu record, guapa. Una abraçada.

      Elimina
  9. No és una quietud positiva, veritat?


    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent, com que diuen (i jo ho crec ben bé així) que tot té dues cares, podria dir-te que m'has agafat in fraganti amb la intenció menys positiva... ho dic així, però és broma, no em sap greu, perquè sempre m'agrada que m'interpretin bé.

      Elimina
    2. Vull dir que tens raó, que ho has interpretat bé... no la visc com a molt positiva...

      Elimina
  10. millor no amagar-se, tard o d'hora t'acaben descobrint i vols que t'ho digui...els mals tràngols com més aviat millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He, he, he, Joan, em fa molta gràcia la teva interpretació. Tu has vist moltes pelis... no? No hi ha cap mal tràngol a passar, no...

      Elimina
  11. La quietud, el silenci...Jo els trobo molt positius, sobretot quan has tingut un dia d'aquells atrafegats, de no parar...
    A mi em transmet pau i de vegades, els colors plans descansen la vista, enlluernada per estridències cromàtiques!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs aquesta és la part positiva... clar que sí! Tot i que els colors plans no m'agraden massa, en algun moment poden anar bé.

      Petonets.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari