Raset

D'un post  i una foto del Pere.  Jardí  de can Santamaria de Raset

Casualment, vaig trobar  un museu

A Raset.  Un rètol des de la carretera.

No el coneixíem  i ens  va encuriosir.

Segur que vaig llegir el rètol de l'entrada. Sempre els llegeixo:

Antonio Machado  va  estar-s'hi, fugint  cap a l'exili.

No  ho recordava,  fins que en  Pere,  aleshores desconegut  i ara  amic,  m'ho va dir.

Tres  plàtans  i una taula  de pedra  al mig,  em van enamorar.  

Als bancs de pedra, m'hauria quedat  a llegir  o a escriure,  tota  la tarda.

Machado no devia tenir temps i devia fer  fred, quan ell hi era.

A l'exposició  vaig  descobrir  un pintor  que també és  blocaire.

Recordo  aquell  dia i aquell post  com a generadors  de màgies a la xarxa.

I  li devia  un dibuix,  un que encara no és  ben bé  aquest, la taula gairebé no surt.

Ara està molt  canviat  tot,  a cada  bugada  es perd un llençol, a cada canvi  es perd  una estança.

I per què no?

Ha estat  una iniciativa  d'en Garbí 24

Potser  haurem d'enviar  cartes  i postals  per  correu convencional per  preservar  la  privacitat  i la  intimitat, ja que sembla que a la xarxa  això  no existeix.

Jo encara envio coses,  potser  no escrits  (o  també)  però  postals  a la meva manera,  dibuixets,  aquí  i allà.

Però  he buscat  una postal autèntica.  Una postal que em va enviar  el meu  "nòvio", l'any  67.  Ell tenia  20 anys, jo 15.  Era  l'època  pop,  hippie,  digueu-li com vulgueu.  Es  nota, oi?  Em va enviar  5  postals  dins d'un sobre.   Totes  escrites  atapeïdes...

Eren uns  20 anys  esbojarrats,  imagineu  com eren els 15,  doncs.

Ha estat  una iniciativa  d'en Garbí 24

25 anys sense Foix

Fragment de la "Lletra  a Clara  Sobirós"

El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l’invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, ni concurseja, ni vol acontentar les tietes. Si fos prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres. Plantaria, a l’hora d’alba, els poemes com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats. Manifestaria francament el seu desplaer pels grans, pels satisfets, pels asseguts, pels conformats i per les vídues castes i resignades. El poeta sap que cada poema és un crit llibertat. Ja sé que em faràs adonar, Clara, que en molts dels meus versos hi provo rimes velles i ritmes seculars. Ha estat, i besa’m després de dir-t’ho, servitud envers la llengua i la comunitat. ¿Qui gosa escrostonar murs invisibles en una contrada hostil?"

Arribada la nit

Seguint  la foto, la  història  i el poema de Fanal blau

Arribada la nit, 

 amb la lluna que es lleva, 

endreçarem tots els tresors. 

Omplint el pot, de còdols de colors 

de mil moments que hem jugat a la sorra 

i somiarem sempre nous horitzons 

mentre ens adormim 

escoltant la cançó dolça de les ones.

Pensaments

Paraules de colors

Enfilall de flors

Núvols de cendra.

S'enfilen amunt

Amb tot el perfum

Memòria  tendra.

En aquest  moment

Ningú no ho entén

Tombarella  gerda.

Si el sol va de dol...

Itineràncies poètiques

Us  podeu apuntar  aquí  o  allà.  Comencem d'aquí  sis dies.  El dia 1.

Una finestra al mar

D'una fotografia  de la  Mar

Obres  la finestra i fins aquí m'arriba

l'olor  de mar  i de núvol

i la claror que s'escapa
per les  escletxes

a ran de cel i a ran d'aigua.

Ho deixo entrar  tot, fins ben endins de  casa.

Trenem paraules sense  pressa

i escoltem els  missatges  i els silencis.

I després,   veuré  com et brillen els  ulls

entre els  riures  de complicitat.

Una finestra al mar
(gràcies,  Barbo!)

El pi de la Pilar

No podem banyar-nos  dos cops  al mateix  riu,  deia  Heràclit,  ni mirar  dos cops el mateix  paisatge,  penso jo.   El riu  va canviant  la seva  aigua  i canvia  el paisatge  la seva  llum,  però modifiquem  més  encara  la  mirada dels  nostres  ulls  en  veure  a cada  moment  allò que ens envolta.

Quan vaig  repetir  aquesta  aquarel·la, no la volia  pas  fer  igual  ni tampoc  diferent.

    Volia  només  fer-la  de nou,  seguint  el moment  diferent  del primer.

Atzavara

Esborrarem  les  ombres  del camí

I també les  punxes  de les  atzavares.
Però no fugirem pas de la pluja
ni ens  voldrem estalviar el fang.

Per arrelar-nos  amb  més  força.

Mendel el de los libros de . Stefan Zweig

Un llibre  molt  curt,  de poc més  de 50 pàgines,  però que val la pena llegir.  És  trist  també,  però  emociona.

Un llibreter,  vell,  passa  tots  els dies  de la seva  vida  en un cafè  de Viena,  del matí  a la nit.  Un llibreter  de memòria  prodigiosa.  Estimat  i  respectat  pel propietari  del Cafè  Gluck.

"Jakob Mendel no veía ni oía nada de lo que ocurria a su alrededor. Junto a él alborotaban y vociferaban los jugadores de billar, corrían los marcadores, repiqueteaba el teléfono. Barrían el suelo, encendían la estufa... Él no se enteraba de nada." 


 "En Jakob Mendel, aquel pequeño librero de viejo de Galitzia, contemplé por primera vez, siendo joven, el vasto misterio de la concentración absoluta, que hace tanto al artista com al erudito, al verdadero sabio como al loco de remate, esa trágica felicidad y desgracia de la obsesión completa." 


 En su mundo superior de los libros no había guerras, ni malentendidos, tan sólo el eterno saber y querer saber aún más números y palabras, títulos y nombres. "