 |
| D'una foto d'en Xavier Pujol |
Passaven per davant de l'església del poble, una església situada en una plaça transitada, amb un mercat, amb soroll, amb gent, amb moviment.
- Vols que entrem a l'església?
- Sí, està oberta, entrem-hi un moment.
Van seure, van admirar l'amplada de la volta, van observar l'arquitectura i l'art que s'hi acollia i al cap d'uns moments es van adonar del silenci. Del canvi entre el dins i el fora, tot i que la porta es mantenia oberta.
- T'hi has fixat? Som a quatre passes d'on érem abans i hem deixat allà a fora tant el soroll, com l'estrès, el neguit, les presses...
- Han de donar-se unes quantes condicions per aconseguir-ho. Les esglésies ho han aconseguit. Aquí es respira calma, pau i placidesa.
- Les condicions arquitectòniques són importants, però no les úniques. També hi ha les culturals i religioses que han fet d'aquests espais uns indrets habitualment silenciosos. Com una mena de refugi...
El soroll fa temps que va perdre la fe. Només entra a l'esglesia quan hi ha bodes, batejos i comunions.
ResponEliminaI encara força limitat!
EliminaEl comentari l'haig de fer xiuxiuejant i a cau d'orella per no destorbar el silenci:
ResponEliminaI a més, s'hi està fresc.
Sí!!!
EliminaLes esglésies del Pirineu són molt boniques, i és veritat, encara que a fora hi hagi molt de brogit, a dins tot és pau i silenci...I fresqueta!!!
ResponEliminaPetonets.
Hi ha un canvi sobtat... I molt agradable.
EliminaEsglésies que conviden a la calma, al recolliment. Molt diferent de quan visites la Sagrada Família...
ResponEliminaMolt diferent, molt diferent... La Sagrada Família fa mandra...
EliminaLa nostra societat defuig el silenci, l'incomoda, fa que ens trobem sols amb nosaltres mateixos i això, pel que es veu, no agrada segurament perquè no ens han educat per al plaer d'aquesta trobada íntima. Acabo de llegir al dietari de Jaume Subirana una cita molt breu: CREACIÓ .- Déu degué crear en silenci.
ResponEliminaEns han exucat més per "fer" que per "ser". Si no fem res, si escoltem res, ni diem res... ja ens sentim perduts. I malgrat l'educació, sovint desitgem aquesta trobada desconeguda amb nisaltres mateixos.
EliminaSegur que Déu degué crear es silenci, com diu n Jaume Subirana.
A vegades em sembla que Déu sigui precisament el silenci.
Em passa el mateix, entro a l'església per escoltar el silenci. Potser ens queda dins la nostra memòria ancestral rastres dels rituals dels homes que creien en la transcendència del ser.
ResponEliminaCom un refugi sí. Alguna cosa hi ha en nosaltres, encara, d'aquest anhel de transcendència.
EliminaSí, però jo les prefereixo animades, sinó em semblen una mica tètriques. El silenci, m'estimo més trobar-me'l a casa, estirada al sofà amb un llibre.
ResponEliminaA mi em semblen dos tipus de silenci, ben diferents... El silenci d'una casa, sempre és més lleuger i efímer, tantes coses el destorben! Però ja se sap que aquestes coses són molt subjectives.
ResponEliminaI una església romànica o gòtica (tan boniques que són) a mi no em sembla gens tètrica.
Per a mi que no sóc creient segueixen sent un refugi acollidor.
No m'agraden les religions, però sempre entro als temples per admirar la seva arquitectura i gaudir de la pau que transmeten.
ResponEliminaEstem d'acord en to, Joan. Jo també ho sento així.
ResponEliminaAvui he de venir a discrepar. Potser una església com la de Tor compleix aquestes condicions que comentes, tots els requisits perquè sigui un espai de pau i tranquil·litat. Però aquests dies que estic visitant esglésies, com es fa habitualment quan ets fora de casa, he de dir que de tranquil·litat res. Molt difícil que n'hi hagi amb un miler de persones rondant per dins. Gairebé és pitjor que fora!
ResponEliminaLa del dibuix és la de Tor, però la del diàleg és la de Camprodon... Cert i real.
EliminaEl turisme ho acaba espatllant tot... Sobretot la pau... Jo que sóc poc viatgera, crec que cada cop en seré menys...