 |
| D'una foto d'en Xavier Pujol |
Els moments sublims no són veritat:
només a doll
fragments d'imatges omplen els fulls
en blanc de la memòria
Podria explicar, amb paraules ben triades, tan precises com pogués trobar, aquests moments sublims que vàrem viure: podria descriure el lloc, com qui munta peces de puzzle, podria explicar-ne el temps, els breus instants eterns i fugissers. Podria dir els mots i recordar-nos cada gest. I creuríem que tot va ser realitat. I potser voldríem poder abastar-ho de nou. Però res de tangible no n'ha quedat, res que pugui demostrar que van ser. Miro l'indret i no hi ha cap senyal. Indiferent i insolent l'espai s'omple d'altres veus, d'altres passes, d'altres objectes. No deixarem lloc per cap enyorança. Viurem endavant, omplint la memòria de nous instants, potser per sempre lligats als que van ser, però per sempre lliures de ser únics i diferents.
La realitat masses vegades no la veiem fins que l'hem viscut en el record, en el que expliques ben bé podria ser que hagués passat i fos més maco en el record que en l'instant efímer de viure-ho.
ResponEliminaPodria passar, tal com dius, que fos més maco el record, o també que la interpretació que hem fet decla realitat fos més maca que la realitat mateixa... A vegades som tan positius que magnifiquem les coses. Pot passar...
EliminaPotser ajuntant aquests fragments d'imatges, podrem aconseguir moments sublims, que ens omplin la memòria... Cada moment va seguit per un altre i així es va embastant el camí de la vida...
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Ben bé així... Un moment rere l'altre...
EliminaBona nit M Roser.
D'aquests moments sublims, si no en resta res, potser han estat una enganyifa que ens hem fet a nosaltres mateixos, que ens han fet.
ResponEliminaD'allò sublim, jo vull creure, que sempre queda un pòsit sòlid, una essència inesborrable: tant si la memòria i el record ho magnifica com si ho resitúa i ho fa encaixar en el puzzle de la nostra vida.
No sé si he sabut explicar-ho bé.
Una abraçada, noieta bonica!
Aquest començament del teu comentari, m'ha fet canviar el text. No volia dir pas que no ens en quedés res a nosaltres. A vegades ens queda moltes coses, endins, que la vida exterior, els altres que hi eren a prop ens "contraduien". A vegades queda "massa" endin i molt poc enfora.
EliminaI sí queda un pòsit. I crec que ho has explicat millor que jo. En tot cas jo hi estic ben bé d'acord, però volia explicar, l'altra cara de la moneda: a partir de la suposició que no són ben bé reals. Que els inventem, que els magnifiquem i que sovint fins i tot les persones més properes que els han viscut i compartit, els veuen diferents. Per això deia "no n'ha quedat res" quan l'altre et desmenteix... Ho he canviat al text, no sé si ara s'entén millor.
Gràcies per dir-hi la teva, m'has ajudat pensar-hi una mica més.
Una abraçada
Instants sublims que deixarem voleiar lliures per deixar que les mans lliures puguin tornar a omplir-se.
ResponEliminaQue bé que ho expliques, Consol, i en ben poques paraules.
EliminaDe la mateixa manera que tu compons un puzzle amb els teus records, pots fer-ne un altre amb el dels altres, tal i com ho van viure ells. Segur que hi ha peces que no encaixen però és igual: enriqueixen el conjunt. Noves mirades, nous records...
ResponEliminaÉs molt bona idea... Sobretot si els altres tenen ganes d'explicar-ho i es deixen "puzzlejar”.
Elimina;) gràcies, August!
La veritat, les vivències importants i inesborrables, la sublimació que en fem....
ResponEliminaEs fa difícil mesurar emocions tan importants. Si les hem subliminat és que van existir.
Si les hem sublimat és que van existir...
EliminaSeria maco que quedés "un rastre" d'alguna manera quan en algun lloc hem viscut instants inesborrables...
ResponEliminaBé... en el lloc potser no en queda però en nosaltres sempre queden imatges, aromes, paraules, sabors... :-)
En nosaltres sempre queden... És ben cert i si els hem escrit, queden amb més força i allò escrit té una realitat una mica més tangible que la memòria sola.
EliminaHo sento, jo sí que crec que els moments sublims són veritat. Però també crec en la segona part del que diu Jordi Solà Coll!
ResponEliminaM'agrada el que diu la Consol.
La gràcia és que poden ser-ho i poden no ser-ho... Perquè els construïm nosaltres.
EliminaA mi m'agrada també el que diu la Consol.