I m'afegeixo al clam del públic, per la independència...
que som "molts més dels que volen i diuen".
................. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
MMP
Què seria de la consciència de país si no hi haguessin bells mots que ens la fessin entenedora i col·lectiva?
L'he vist aquest matí pel twiter. Brutaaaaa!!! Com més serem...més força tindrem! Bon cap de setmana preciosaaaaa!
ResponEliminaAi! ... jo he fet el mateix.
ResponEliminaPetons Carme :)
I jo... :P
ResponEliminaUn petó fort, Carme!
Hem coincidit Carme! una abraçada!
ResponEliminaAixò, tot està per fer i tot és possible!
ResponEliminaBessets forts!!
L'he vist a ca l'Elfri i també m'he emocionat!! M'afegeixo al clam!!
ResponEliminaI tant que emociona!
ResponEliminaBell, bell, bellíssim!
ResponEliminaVisca la terra i la lluita que ens farà ser lliures!
Mmm... seré jo la nota discordant? Justament ara fa uns moments que he vist el vídeo, abans de passar per aquí, i m'ha semblat bonic i prou, no m'emociono tant amb aquestes paraules, em sap greu, però quan sempre us dic que a mi la poesia no em diu massa, ho dic per coses d'aquestes. A mi dóna'm un parlament ben estructurat i segurament se'm posarà la pell de gallina i el meu sentiment creixerà. Per altra banda, no cal que recordi les meves tendències respecte la independència, la desitjo tant com qualsevol dels que heu comentat, o tu mateixa, Carme. Però sé que el meu país no la vol, no som tants com ens pensem, o almenys el percentatge no és pas tan alt, comparat amb el total del país. Però tant és, això no ha de fer que la desitgem menys nosaltres, només faltaria. El que sí que vull dir és que no cal fer-ne bandera sempre i en tot moment. El concert d'ahir era per recollir fons contra la sida, si no recordo malament. Jo he treballat molts anys en aquest camp i estic content que es muntin iniciatives així. Que artistes d'aquesta qualitat s'ajuntin per aquesta finalitat em sembla que diu molt de nosaltres com a país. Ara, és moment de reclamar la independència, o fer pujar aquest sentiment? Em sembla que no, em sap greu. És la meva opinió només, eh, però era només moment de parlar de la sida, consciència social, difusió i recollida de fons. Ja reclamarem el que sigui en el moment que toca, i en actes dedicats a aquesta fi. Repeteixo que és només la meva opinió, potser les dues coses no són incompatibles, però em sembla que de vegades confonem termes.
ResponEliminaGràcoes a tots, avui no us responc un per un... ja que no hi ha molt més a dir. Si al XeXu, perquè no me'n sé estar. :)
ResponEliminaXeXu, no sabria com explicar-t'ho de tant senzill que ho trobo. Potser tampoc no necessites cap resposta, però em sembla lleig no donar-te'n cap.
Ells han triat aquesta cançó, alguna n'havien de triar, oi? i aquesta cançó a mi em fa sentir el que em fa sentir... toqui o no toqui... pel que es veu al públic també.
El preu de les entrades era a favor de la investigació per combatre la Sida, és del que es tracta, no? calia que tot el concert parlés només d'això? no ho sé, jo no ho veig tant evident com tu. Però evidentment, aquesta també és només la meva opinió i el meu sentiment sobretot.
Carme, un quartet de luxe..."Cridem qui som i que tothom ho escolti"...
ResponEliminaHe llegit amb molta atenció el comentari d'en Xexu i m'ha fet reflexionar, penso que no va pas desencaminat...I no et consideris nota discordant, tothom té dret a dir el que pensa, sense ofendre ningú...Però a l'ajuntar-se unes icones tant representatives, suposo que hi ha coses que no es poden evitar!
Petonets.
Tens raó, Roser, s'ajunta una potència molt gran... les emocions desborden. Petonets.
EliminaQue maco...sense paraules.
ResponEliminaCarme, com ja et vaig dir per les xarxes socials, l'emoció que vaig sentir va ser de les fortes, de les animals. Tres mites, perquè per a mi, els tres ja són un mite (tot i la joventut de la Cruz) reunits en un escenari, per una causa benèfica i posant aquest afegitó de país... com a tu, em va caure la llagrima, de veritat. En moments així sento que potser sí que som imparables. Llàstima que a vegades semblen, només, foc d'encenalls.
ResponEliminaEn tot cas, i tant que sí, tot està per fer i tot és possible!
Hem de creure que tot està per fer i tot és possible, precisament perquè en sigui... si no ens ho creiem nosaltres, mai no ho serà.
EliminaAra hi ha molta gent treballant per això.
Sovint som foc d'encenalls... però un dia deixarem de ser-ho.
Tu ho has dit esgarrifança a la pell i llagrimetes avall!!
ResponEliminaI m'agrada molt acabar amb les paraules d'esperança de "tot està per fer i tot és possible!!
un petó, Montse!
Elimina