Crec que molts hi podríem estar d'acord, però encara no sé si això és suficient. Adequar la nostra teoria amb la nostra actuació és un primer pas, però cal observar els resultats de les nostres accions i saber si són positius o són negatius i potser no només per a nosaltres, sinó també pels que ens envolten.
Parla del pricipi matemàtic d'incomplitud (incompletude, en francès) segons el qual (a veure si ho explico bé) cap sistema pot des de dins explicar-se o demostar-se del tot a ell mateix.
Per això si som de bona fe, sempre hauríem de fugir de la veritat absoluta.
L'ètica, per força ha de ser alguna cosa més que l'adequació entre la nostra teoria i la pràctica, cal que aquesta no faci mal a ningú i cal que sigui justa, que ens posi en un pla d'igualtat del que actua i el que rep i sobretot que compleixi allò tan antic de que "el que no vulguis per a tu no vulguis per ningú" o " no facis als altres allò que no voldries que et fessin a tu". O fins i tot "no pensis dels altres allò que no voldries que pensessin de tu".
Jo sempre he estat de pensar que no hi ha ningú que tingui menys raó que els que es pensen que la tenen tota. ;)
ResponEliminaSegurament és així, Mc! Sempre n'hi ha que es pensen que la tenen tota.
EliminaDe vegades penso que m'agradaria que estiguessis en el meu dia a dia per poder comentar tots els moments. O com aquell programa de la super nani o alguna cosa semblant, que gravava als pares quan estaven sols amb els crios i després comentaven els comportaments. Quantes vegades actuem d'una manera pensant que és el més correcte en aquell moment i després pensem que de fet, les coses es poden fer d'altres maneres també per altres raons igual d'importants que les que havíem triat en el moment.
ResponEliminaM'agrada especialment aquest post. És dels que fan pensar.
Observo el resultat de les meves accions. Moltes vegades incomprensible. I sense comprendre és difícil evitar comentre el mateix error. Potser de vegades la millor actuació és no actuar. I la millor paraula és callar. Però això ho associo a la indiferència, de la qual sempre n'he intentat fugir.
Gerònima, bonica, doncs a mi també m'agradaria que hi fossis, perquè m'agradaria poder parlar d'aquestes coses, com amb més gent millor, perquè mai res no ho sabem per sempre i ens cal plantejar-nos una vegada i una altra com fem les coses i rectificar-les si cal.
EliminaEstic totalment d'acord en això que dius que sense comprendre no podem progressar. Jo ho sento així. Entendre el com i el per què per a mi és bàsic. Sense això jo no funciono. A vegades costa molt. A mi també em costa, no et pensis.
Mentre existeixi el misteri -i existeix, quantes coses desconeixem!- no existirà la veritat absoluta. L'existència d'un comporta la no existència d'aquesta. Els sistemes i els mètodes poden ser molt bons mentre no ens oblidem de viure.
ResponEliminaViure amb atenció, és a dir, sense tensió. Sense pensar tant, deixant que la vida flueixi. És tan difícil ser feliços! Perquè ens compliquem la vida. Fer feliços els altres només pot existir des la pròpia felicitat. I ser feliços és deixar-se portar per la vida. Llavors l'ètica conflueix amb la teoria. Teoria?... Quina teoria?... Llavors l'ètica conflueix amb allò viscut. Allò viscut és l'experiència, ara cal prendre el que no ens molesti i anar més enllà. On?... Jo què sé!... Al misteri?...
No sé si ens coneixem d'abans, Viu...
EliminaEn qualsevol cas benvingut al meu blog. Em semblen interessants els teus raonaments. Tot i que viure sense pensar tant... per a mi és impossible. Viure també és pensar, sortosament. Allò viscut és l'experiència i tant si ens molesta com su no, ens cal anar més enllà. Hi anirem.
On? Jo tampoc ho sé, però sí que sé en quina direcció vull anar i no puc anar en una altra contrària. Hi ha el misteri i el misteri m'agrada, malgrat tot, no cal que fem un misteri de cada cosa, ni de cada acció, ni de cada enoció ni de cada raonament... Hem de caminar cap als nostres objectius, els que volem, els que ens importen.
Ara passo pel teu blog... Gràcies per passar per aquí.
Com que no tinc ganes de filosofar ( ui , quina mandra) només vull afegitó a les frases "el que no vulguis per a tu no vulguis per ningú" , " no facis als altres allò que no voldries que et fessin a tu", "no pensis dels altres allò que no voldries que pensessin de tu". L'afegitó és "i no facis als altres el què ells no vulguin que els facin, encara que a tu no et molesti"...
ResponEliminaPetonets.
Maria Roser, per a mi, que a vegades sóc massa conceptual, les meves frases ja inclouen la teva, el teu agegitó, perquè jo no entenc que parlin de coses concretes sinó d'actituds. A ningú li agradaque el molestin, encara que a cadascú ens molestin coses diferents... Per entendre'ns.
EliminaGràcies per l'afegiró, sens dubte clarifica.
Caram tu, avui gairebé sorprèn el post, l'he vist al matí però l'he hagut de guardar per ara perquè no tenia temps. I no sorprèn perquè no en sàpigues d'aquests temes, sinó perquè no ens hi tens acostumats. Generalment sempre funciona això de no voler pels altres el que no vols per tu, quan parlem de coses negatives, és clar. Jo no vull cap festa d'aniversari, però si el meu amic en vol, jo la vull per ell! És un bon varem per evitar fer mal. I naturalment, creure'ls amb la veritat absoluta és una gran bajanada, més que res perquè aquesta no existeix, sempre hi ha tantes versions com persones parlen. Discutir i argumentar està bé, ser intransigent no serveix per res.
ResponEliminaM'agrada que afegeixis el verb argumentar en aquestes reflexions. Crec que argumentar és demostrar respecte per un mateix inper l'altre que dialoga amb nosaltres.
EliminaSer intransigent pot tenir moltes cares, n'hi ha una de molt coneguda i d'altres que no en són tant. Com podria ser que amb molt bones formes i maneres, mai no és donés resposta a res ni argumentació ni cap altra possibilitat de diàleg.
El mal ens ve quan arribem a creure que només nosaltres -l'ego- som els éssers amb una ètica irreprotxable i avorrim aquells que fan allò que no ens agrada, sense valorar, objectivament, si el que fan beneficia o perjudica els altres, malgrat que no sigui allò que nosaltres voldríem. Sortir de dins d'un mateix per observar-se és un exercici complex i que gairebé no fa ningú.
ResponEliminaEntendre l'altre i entendre'ns nosaltres mateixos em sembla bàsic. Observar-nos amb esperit crític una forma de saviesa poc freqüent. Aquest exercici complex que gairebé no fa ningú.
EliminaL'ètica, em sembla, rau en la humilitat, en saber-nos imperfectes, que tots ens podem equivocar, però amb la suficient sensibilitat per intentar no tornar al mateix error, en saber que no som els únics, en el convenciment que no tenim el poder sobre ningú, en la senzillesa d'aprendre dels altres. A la timidesa de no creure'ns estar per sobre de ningú, de saber més més que ningú, de ser més que ningú. Al respecte als altres, a tot el que ens envolta ...
ResponEliminaSón coses tan simples i que el conjunt de la societat les fem tan complicades, que tenim la sensació que cada dia fuig més de nosaltres.
Molt adequada la teva reflexió Carme. Una abraçada
M'agrada molt com ho expliques, Alfonso!!!
EliminaM'agraden totes les paraules que utilitzes: humilitat, sensibilitat, senzillesa, timidesa, respecte. Tot sembla tan senzill i ho fem tan complicat!!
Gràcies, Alfonso!!! Una abraçada.
Les tres frases finals, les hem d'aplicar sempre.
ResponElimina