dijous, 2 de febrer de 2012

15 anys

Post dedicat  a la Yáiza,  que  als comentaris  em va demanar  per  la Carme de 15  anys.

No,  hippie,  no,  encara  no era res més  que  una  mica  simpatitzant  de hippie...   Mare meva,  si encara anava  a una escola de monges!


Era molt  bona  nena,  crec  que fins i tot massa,  per al meu propi  bé.  Estudiava,  era  responsable  i em portava  bé.  Clar  que,  ben pensat, un punt  de  trapella  també  el tenia i  si bé  jo no tenia  moltes idees  divertides,  m'hi apuntava   de seguida, quan algú  en proposava  una,  encara que fos  un pèl arriscada. Havíem aconseguit  aturar o  endarrerir el rellotge  que  marcava  les  hores,  per  allargar  el pati. Que  consti  que no era  fàcil,  estava  molt  amunt  el maleït  rellotge!  Un cop  vam amagar  totes  les  campanetes de l'escola  (és  que  anàvem sempre a toc  de campana)  i  tan ben amagades  que no van aconseguir  trobar-les  (sota  de la tarima  de  la taula  de la professora)   i  el mateix  dia,  vam omplir  de papers  la campana  grossa del pis  de dalt que tocaven amb  una corda  des  de baix.  Un dia  sense  campanes.  Va  estar  bé!  Una  altra vegada  vam posar  un  llimac  dins  del pupitre  d'una  companya. Que  gamberres....   Eeeecccssss!  Bé  bestieses  d'adolescents.  Juro  que  cap va ser  idea  meva,  però és que jo,   ja tenia la  dèria de sumar-me  a totes  les iniciatives  interessants,  com ara,  encara  ho faig,  no?  No he  canviat  tant.


Tenia  molt  bones  amigues,  i  bon rotllo.  No  anàvem a classe  amb  nois,  i  això  dels amics  estava  més  complicat,  però  als  13  anys  vaig  decidir  que  volia  anar  de campaments  amb els  escoltes  i  allà sí,  nois  i noies  ens vam trobar.  El primer  any, o sigui  als  13,  em  va agradar  un  noi,  es  notava  que  a ell també  li agradava  jo,  no em pregunteu  com,  però es  notava,  tot i així mai  no ens  vam dir res.    Als  14  un altre,  tampoc  ens vam dir  gran cosa,  però  un dia  ens  vam agafar  la  mà...  i  allà  mateix,  ens  els  mateixos  campaments  va  arribar  el tercer...  i diuen que  a la tercera  va la vençuda,  amb el tercer,  el  rei de les  postals,  el que semblava  hippie  i  que  ara  ja no ho és,  al cap de tres  anys i  poc,  ja  m'hi casava.  De  veritat... que  ja no ho és  de hippie.  El  veig  cada  dia  i ho sé  segur!

56 comentaris:

  1. Tens la mateixa careta!!! Quina melena tan maca, i quins records que ens fan somriure perquè molts d'ells eren com els nostres.

    ResponElimina
  2. És la mateixa CARME!! :-))

    Cara de bona nena, si... i d'intel·ligent també! :-)

    M'ha fet gràcia això de que et sumaves a les iniciatives dels altres hahaha encara que fos per amagar campanes!! :-DDD

    No diguis que el noi de les postals és el teu marit!! Quina gràcia!! :-)))

    ResponElimina
  3. Quin post més genial! Una visió molt panoràmica de la Carme de 15 anys, m'ha encantat llegir-lo. Que trapella, però no em queda cap dubte de que eres bona nena també. I amb 17 anys et vas casar... mare meva... amb 17 anys jo encara no sabia per on navegava. Però va sortir bé l'aposta! Segur que no és hippie??

    ResponElimina
  4. M'agrada aquesta Carme de 15 anys!!! Em fa recordar la Pilar, molt bona també ^0^, però em tenien mania i de vegades no em deixaven entrar a les classes, hehehe. Només perquè era molt pallassa i feia preguntes "no correctes" al profe de religió i al de la formació del espíritu nacional.
    Com m'hauria agradat amagar campanetes i aturar el temps!!!
    Quin somriure més enigmàtic. Estàs maquíssima.

    ResponElimina
  5. Lo que mes greu em sap es que et casesis amb un Jipi que ara ja no ho es Catxis !!! pel demes .veus com que tu també en tens d'històries de quan eres petita ? a mi m'agradat molt reseguir-te el misteri de l'adolescècia i dels escoltes Jo també ho vaig ser !!!

    ResponElimina
  6. m'ha agradat descobrir la Carme entremaliada de 15 anys.

    ResponElimina
  7. Coincideixo amb comentaris anteriors, ulls de murri, somriure enigmàtic ... però se't veu cara de bona nena ... i maca!
    La transició ràpida de l'adolescència a la maduresa d'un matrimoni amb 18 anys no ha de ser fàcil i si va sortir tan bé demostra caràcter, personalitat i paciència ... t'ho dic jo que sóc un Peter Pan vocacional.

    Bona i freda nit Carme:)

    ResponElimina
  8. Gràcies, Jp!

    Noves Flors, jo era super fan de la Françoise Hardy, no podia portar els cabells de cap altra manera que no fos aquesta: ben llaaaaargs... M'agrada haver-te fet recordar.

    Assumpta, és que jo no tenia tanta imaginació per fer trapelleries i era massa bona nena... no em quedava més remei que apuntar-me a les dels altres!

    Carme... no ho era gaire, no... era bastant innocent!

    Xexu, no m'he explicat bé, em vaig casar als 18, volia dir tres anys després dels 15 que és la data del post. I jo tampoc sabia per on navegava, gens... gens... XeXu.

    Gràcies, Pilar! Mira, ens ho passàvem bé... trapelleries innocent... tu també t'ho haguessis passat bé. Segur.

    Miquel Àngel, no et reconec el perfil... t'has canviat la foto o el dibuix! Sí clar que en tinc de records! com tothom! pe`ro no hi penso mai si no me'ls provoca algú! Ostres, tu! és cert, ja no ho és, de hippie i en canvi jo... encara en sóc una mica! :)

    Gràcies Montse!

    ResponElimina
  9. Pere, has arribat mentre escrivia! Moltes gràcies pel piropo! I per la teva reflexió. tens raó. No va ser fàcil, no, ja veig que te n'adones. Gràcies, Pere!

    ResponElimina
  10. A mi també m'ha agradat molt llegir aquest post. Els teus records m'han fet recordar els meus 15 anys, aleshores jo estudiava 1r. o 2n. de BUP als hermanos de La Salle... "que tiempos, aquellos". :-D

    ResponElimina
  11. Que escrius les teves memòries , Carme? jo també portava una cabellera així de llarga...
    Sempre dic que abans, als pobles, la quitxalla fèiem tronar i ploure, però eren trastades fetes amb gràcia, teniem imaginació, i veig que vosaltres teníeu un tarannà semblant.
    Ai, quins temps...Ara només saben fer gamberrades sense solta ni volta!
    Petons,

    ResponElimina
  12. 18 tampoc és ser massa gran... però per no saber on navegaves, no t'ha anat pas malament...

    ResponElimina
  13. Mc, uns temps ben diferents... erren. I tant que sí! :)

    Ui! No, no, M Roser, les meves memòries no serien gaire interessants... només és un apunt dels 15 anys.

    XeXu, a 18 anys t'ho pots ben creure no sabia per on anava... Havia fet 1er d'Econòmiques i només sabia que no m'agradava això i encara no sabia què fer... però una mica de sort i una mica de voluntat i les coses han anat bé.

    Au, va! fanalet! com vols que estigui igual... si ni jo mateixa em reconec? :D

    ResponElimina
  14. M'ha agradat molt com has descrit la teua adolescència i m'ha sorprés el jove que et vas casar. Un abraç

    ResponElimina
  15. M'ha encantat llegir aquest apunt!

    ResponElimina
  16. M'ha agradat molt la teva història als quinze anys. Tan bona i bonica com ets ara perquè els teus posts ho traspuen. I, de ben segur, una magnífica dibuixant i pintora.
    Un petó, Carme!

    ResponElimina
  17. Una abraçada, rosana!

    gràcies, kweilan!

    Glòria, gràcies guapa, encara no dibuixava ni pintava... tot just fa tres anys que ho faig!

    ResponElimina
  18. Estàs molt maca a la fotografia, això explica l'èxit que tenies entre els companys dels campaments!
    Tot i que et vas casar molt jove veig que vas triar bé la parella: una vida junts i pel que dius és una vida feliç.
    Enhorabona!

    ResponElimina
  19. M'encanta el somriure i la mirada murria! i penso com la Novesflors: tens la mateixa cara!!!!
    I les teves/vostres gamberrades són brutals!
    Un pató, hippie!! ;)

    ResponElimina
  20. Sí que potser els teus llavis fan cara de entremeliada... M'has fet riure. Jo era més tonta, sempre bona nena, sols feiem una mica de bromes el dia dels innocents. He recordat coses, gràcies.

    ResponElimina
  21. crec sincerament que has fet com els bons vins, amb els anys has guanyat. Tot i que a la foto ja es veia una noia guapa guapa!!!!!

    ResponElimina
  22. Guapíssima, Carme, i en el rerefons dels ulls, la mateixa Carme d'ara. Tot el que podra dir ja s'ha dit en els anteriors comentaris, i també m'hi reconec, en moltes de les teves experiències. Quant a que les teves memòries no serien gens interessants..., doncs et remetria a llegir Petons de diumenge, de Sílvia Soler, si és que encara no ho has fet. Sí? Doncs no has canviat d'opinió, encara?
    Una abraçada molt gran!

    ResponElimina
  23. Glòria, sí el vaig triar bé! Gràcies!

    Gerònima, apa! si al final m'ho creuré que tinc la mateixa cara...
    :)

    M Antònia, jo com sempre m'apuntava a un bombardeig! :)

    Garbí, moltes gràcies!

    Galionar, em sembla que no he llegit Petons de diumenge... i per tant no he canviat, de moment, d'opinió. El llegiré.

    ResponElimina
  24. m'agrada veure com eres ara fa un temps..:) la veritat és que no m'ha sorprès gaire el que has escrit, no m'ho havia plantejat, però segurament si t'hagués hagut d'imaginar d'adolescent i sobretot de jove, no crec que m'hagués allunyat gaire del que has explicat.. potser em seria més difícil endevinar-te ara amb tanta precisió, perquè sovint el temps fa que alguns records, tot i personals, formin part d'un record col.lectiu i en aquest record de tots les coses estan sinó més clares, sí més situades..
    gràcies per fer-nos partíceps d'aquesta part de tu, tan entranyable.
    i sí, eres i ets molt maca!

    ResponElimina
  25. lolita, potser sí que els records d'infantesa o d'adolescència tenen una part força col·lectiva... de tota manera m'agrada que m'endevinin ni que sigui als 15 anys i encara que ara et sigui més difícil, cap problema... ja em val! Gràcies, guapa!

    ResponElimina
  26. Oh, quina preciositat de post!! quin greu no haver-lo llegit abans.

    La cara de la foto descriu tot el que dius. Nena ben bona i entremaliadeta, aquest somriure picaró!!!!!

    i quina sort trobar a la tercera el camí i l'amor!!!!

    ResponElimina
  27. rits, que aquest post és d'avui, eh? no arribes pas tard! :)

    l'amor el vaig trobar (una gran part de sort i una més gran de voluntat tossuda que fos així, rits) el camí, no ho sé... no gaire...

    ResponElimina
  28. Carme...
    hi ha coses que no em sonen...
    les monges, algunes trapelleries que ens contes, casar-te tan jove (jo en tenia 24!),...
    però l'essència del què eres sí!

    ...bona nena, massa per al meu propi bé...

    em sona tant això!
    sort que amb els anys... (almenys jo) he après a no ser tan bona (com s'espera) per al meu propi bé també!

    petons des del mirall!
    ;)

    ResponElimina
  29. Tu vas començar econòmiques???? :-DDD

    Mai de la vida ho hagués encertat!! Quina gràcia!! :-)))

    ResponElimina
  30. mar, sort que durant tota la vida aprenem més i més i si justament el que ens calia aprendre era a no ser tan bones nenes, doncs s'aprèn i cap problema! :) i apa! a recuperar trapelleries pendents... o gamberrades interessants, també :) petons des del mirall!

    Assumpta, sí! Jo vaig fer batxillerat de ciències... i vaig començar econòmiques per pura i simple desorientació de la vida... un curs, no em va agradar i ho vaig deixar. No sabia pas què volia fer i no vaig poder començar el curs al setembre següent. Quan em vaig decidir per Psicologia, va ser al gener i m'hi vaig llençar de cap malgrat el curs començat i ja està... ja em va agradar de seguida, tot i que en aquella època hi havia un munt de coses que no eren de psicologia: lengua española, filosofia i un llarg etc... durant els dos primers cursos. No em preguntis com vaig aconseguir matricular-me fora de temps... però vaig aprovar el curs. Sense estudiar tot un curs crec que m'hagués mort. mare meva, que exagerada que sóc!

    ResponElimina
  31. Carme...! Fatal, segon intent de comentari! L'he deixat abans i ara he tornat a passar i veig que res, que no s'ha penjat. Aviam, doncs.

    Deia que m'ha agradat molt veure aquest post! I encara més veure'l dedicat... que tot i que estava advertida... m'ha sorprès i m'ha fet il·lusió!

    Abans de res, a la foto estàs molt bonic! I se't reconeix, eh! I m'ha agradat tot el que has explicat... des de les trapelleries a l'escola de les monges (quins nassos gastàveu), fins a trobar noviets a campaments escoltes! Que jo sóc nena de cau... però de moment crec que no he trobat (ni trobaré) el meu futur marit al cau, que ja els tinc molt vistos, pobrets. I ostres, aquí descobrim que et vas casar ben joveneta, oi? Això no ho vas dir quan ens vas ensenyar les postals..! ;)

    Doncs res... que moltes gràcies per fer aquest post, m'ha encantat.

    Una abraçada!!

    ResponElimina
  32. Ara sí, Yáiza! Ha quedat el comentari!

    M'alegro q ue t'hagi agradat el post dels 15 anys. Gràcies per insistir amb el comentari.

    ResponElimina
  33. no m'estranya que portessis als nois de corcoll...!!!!!

    bé, segur que encara els portes...!
    de fet si no fos per això que expliques del hippie... a mi no em costaria, ni m'importaria, que em portessis...

    (gamberru mode on..., no t'empipis eh? que és de bon rotllo i per esvalotar un xic...)

    ara, això si, la mateixa mirada de bitxo trapella i entremaliat...
    i aquesta mitja rialla murri..

    encisadora...

    sobre això de ser bona nena abans i no ara...
    simplement omplim el sarró amb vida i experiència...
    si als 15, 18, 21, 26... haguéssim sabut el que sabem ara, és més que probable que no fóssim aquí...
    no tindríem blogs... (o si, ves a saber...)
    i no es hauríem conegut...

    per tant no crec que deixem de ser bons minyons, simplement hem aprés coses i hem deixat enrere, allò que hem considerat sobrer...
    o, si més no, no tan important per nosaltres com, potser, pels que ens envolten...

    i és que la vida és massa curta... i cadascú a de viure la seva i no deixar que altres la visquin per ell...

    (i ara penso que porto dos dies sense medicació... quin rollo carinyo... perdona...)

    petonet dolç, nina estimada
    :¬)****

    ResponElimina
  34. Fa anys, a un grup d'internet vàrem fer un joc, es tractava de dir unes quantes coses sobre nosaltres, unes certes i altres falses... i els demés havien d'encertar què era cert i què era fals (fins i tot, totes podien ser certes o falses)... doncs bé, si tu poses "Vaig començar a estudiar econòmiques"... jo poso "FALS" totalment convençuda! ;-)))

    Algun dia hi hauriem de jugar!! :-))

    ResponElimina
  35. Assumpta per aquí ja vam jugar a aquest joc.
    Va ser sobre aquesta època.
    i ho vam fer en plan meme que va proposar arare...

    ResponElimina
  36. Ah!!... Ui, però és de l'any 2007! Jo encara no havia nascut! :-))

    Vaja, jo que em creia que havia descobert la sopa d'all! ;-))

    ResponElimina
  37. Barbo, jo crec que hi ha coses que fins i tot als 15 anys ja les sabia o lessentia, per alguna cosa era simpatitzant de hippie... però en fi, era com si no. I any a any anem aprenent coses de la vida, algunes són genials, altres no tant, però seguirem aprenent. I si el que pretenies era fer-me somriure, doncs t'endus un cum laude de provocador de somriures.

    Que tinguis un dia genial, poeta, una abraçada.

    Assumpta, ja ho veus tots tenim secrets impossibles d'endevinar. Jo tampoc havia nascut em sembla o acaba de néixer i encara no sabia res d'aquesta pel·lícula. A mi el que se m'havia passat pel cap proposar és a veure qui s'anima a parlar dels seus 15 anys...

    ResponElimina
  38. Jo et veig molt dolça Carme, ara i als quinze. I aquest somriure... és de tenir cops amagats, de trapella.

    Bona fred!

    ResponElimina
  39. Molt bé i molt bo aquest episodi de la teva auto-biografia. M'ha agradat força.

    ResponElimina
  40. Quin goig els 15 anys! quina sort i quin luxe rememorar-los ! ja s'entreveia la dona que avui ets....bona persona, intel·ligent...

    ResponElimina
  41. En BARBOLLAIRE és gran i nosaltres som petites :-DDD

    ResponElimina
  42. Segur que ja t'ho han dit, però se't reconeix :) I vols dir que tu no feies cap proposta trapella? La mirada et delata :)

    ResponElimina
  43. País secret, que avorrida seria la vida sense cap cop amagat! Sempre de bons cops amagats, de bon rotllo, eh? Gràcies!

    Gràcies, ramon!

    Gràcies, Elfree!

    Bé, jo sóc una mica més gran que tu... Assumpta :DDDDD però, no gaire eh?

    Clídice... juraria que no tenia prou imaginació... les ganes totes, per això m'hi apuintava. Gràcies, guapa!

    ResponElimina
  44. i tant que sóc GRAN, Assumpta...
    i guapu
    i resulton
    i inteligent de no dir
    què en dubtaves???

    peregunta, pregunta per la blogosfera...!

    jajajajajajajajaja

    (gamberru mode on, yet!)
    (ei! tampoc em feu gaire cas...)

    ResponElimina
  45. Hehehehe em feu riure tots plegats!! :-DDDDDD

    ResponElimina
  46. jejejej...t'he llegit aquest matí a la feina.15 anys...que bonica i entremeliada i continues apuntant-te a un bombardeig i ens hi arrastres...
    llàstima que no estava al tanto de la roda poètica. A vegades em despisto :)i la virtualitat va que vola!!

    ResponElimina
  47. Ostres, barbo, com estan els ànims! Així m'agrada! A veure si ens escampes i ens encomanes per la xarxa aquesta energia que tens... :)

    Assumpta, realment val més riure...

    Joana, si vols encara pots venir-hi, a la Roda poètica, és l'última de moment, i alguna participació podries fer, no?

    ResponElimina
  48. Hola Carme,
    Ahir amb la Candelera, no vaig transistar massa per aquí, però avui torno a llegir-te i la grata sorpresa de descobrir-te amb 15 anys, però amb una expressió de bondat que la tens igualment ara; hi ha coses que el temps no pot canviar.
    Ens portem uns quants anys, però el tema de la campaneta l'he viscuda jo essent mestra, no pas quan anava a l'escola, i m'hi has fet pensar, que una vegada també la van amagar, hahhahaa, ja veus, les trapellades sempre hi seran!!!
    Una entrada que ens permet anar-te descobrint els que fa ben poc que t'hem conegut, com és el meu cas. Només dir-te que em complau moltíssim aquesta descoberta personal i blogaire!!!
    Mil petonsssssss!!!

    ResponElimina
  49. Gràcies Dafne, el teu comentari és com una carta ben dolça. Gràcies per ser-hi bonica, és tot un plaer tenir-te per aquí!

    ResponElimina
  50. Collons! Vols sortir amb mi? Guapaaaa

    ResponElimina
  51. Wizard, home que només tinc 15 anys... deixa'm créixer una mica! :)

    ResponElimina
  52. Carme, tenia aquest post guardat per a quan tingués un momentet tranquil, poder-lo llegir bé (porto unes setmanes massa descontrolades). M'ha encantat! I jo que em pensava que no havies trencat mai ni un plat! ;p

    Jo no em considero un santet, però crec que no en vaig fer pas tantes a l'escola!

    Així que amb el tercer ja vas fer fortuna? Caram! Crec que això ara no està pas massa de moda! Però ben fet, sí senyora! Enhorabona!

    Una petita biografia preciosa!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari