15 anys

Post dedicat  a la Yáiza,  que  als comentaris  em va demanar  per  la Carme de 15  anys.

No,  hippie,  no,  encara  no era res més  que  una  mica  simpatitzant  de hippie...   Mare meva,  si encara anava  a una escola de monges!


Era molt  bona  nena,  crec  que fins i tot massa,  per al meu propi  bé.  Estudiava,  era  responsable  i em portava  bé.  Clar  que,  ben pensat, un punt  de  trapella  també  el tenia i  si bé  jo no tenia  moltes idees  divertides,  m'hi apuntava   de seguida, quan algú  en proposava  una,  encara que fos  un pèl arriscada. Havíem aconseguit  aturar o  endarrerir el rellotge  que  marcava  les  hores,  per  allargar  el pati. Que  consti  que no era  fàcil,  estava  molt  amunt  el maleït  rellotge!  Un cop  vam amagar  totes  les  campanetes de l'escola  (és  que  anàvem sempre a toc  de campana)  i  tan ben amagades  que no van aconseguir  trobar-les  (sota  de la tarima  de  la taula  de la professora)   i  el mateix  dia,  vam omplir  de papers  la campana  grossa del pis  de dalt que tocaven amb  una corda  des  de baix.  Un dia  sense  campanes.  Va  estar  bé!  Una  altra vegada  vam posar  un  llimac  dins  del pupitre  d'una  companya. Que  gamberres....   Eeeecccssss!  Bé  bestieses  d'adolescents.  Juro  que  cap va ser  idea  meva,  però és que jo,   ja tenia la  dèria de sumar-me  a totes  les iniciatives  interessants,  com ara,  encara  ho faig,  no?  No he  canviat  tant.


Tenia  molt  bones  amigues,  i  bon rotllo.  No  anàvem a classe  amb  nois,  i  això  dels amics  estava  més  complicat,  però  als  13  anys  vaig  decidir  que  volia  anar  de campaments  amb els  escoltes  i  allà sí,  nois  i noies  ens vam trobar.  El primer  any, o sigui  als  13,  em  va agradar  un  noi,  es  notava  que  a ell també  li agradava  jo,  no em pregunteu  com,  però es  notava,  tot i així mai  no ens  vam dir res.    Als  14  un altre,  tampoc  ens vam dir  gran cosa,  però  un dia  ens  vam agafar  la  mà...  i  allà  mateix,  ens  els  mateixos  campaments  va  arribar  el tercer...  i diuen que  a la tercera  va la vençuda,  amb el tercer,  el  rei de les  postals,  el que semblava  hippie  i  que  ara  ja no ho és,  al cap de tres  anys i  poc,  ja  m'hi casava.  De  veritat... que  ja no ho és  de hippie.  El  veig  cada  dia  i ho sé  segur!