Ara que ve nadal potser veurem una escletxa de llum i de mar, per on escapar amb la mirada. Mirada enllà cap al futur, on trobarem la il·lusió que ens cal, per construir-lo més bell, des d'aquest lloc, on som encara. Bon Nadal a tothom!!!
I quan va tenir els dos peus a fora, es va adonar que, malgrat que les coses continuaven funcionant igual de malament i a ella no li agradaven gens, feia sol. Un dia fred i assolellat d'hivern que tenia un color especial. També va recordar que continuava estant sola, però la gent del carrer anaven i venien, com una esperança de retrobament i aleshores va veure que també hi havia aquella font d'on rajava sempre aigua que li feia passar la set. I tenia por, una por desconeguda, però els arbres que veia es mantenien verds encara que fos l'hivern. I mirant a terra, va trobar que feia un estampat bonic de pedres i fulles. I en aquest moment va somriure, per primer cop durant molt temps, només perquè feia sol, hi havia fonts i arbres i les fulles de terra eren boniques. No sabia pas si mai podria tornar a ser feliç, però la desesperança havia marxat. Era fora, i encara li quedaven moltes passes per fer.
La primera era aquest somriure que va passejar amb una energia renovada, per tots els carrers.
Ben al fons d'un pou, li semblava ser. Amb els seus passadissos que feien ziga-zagues, perquè fos més difícil que s'hi filtrés la calor o que en fugis el fred. I ella era allà atrapada en aquest pou de glaç. Era bonic el lloc i ben treballat i era ben cert que ja no hi havia glaç, des de temps immemorials, però la fugida se li feia igualment difícil. I havia de sortir, si és que ningú no l'havia tancada ni ningú li impedia la sortida, però ella era allà... entre enfadada, conformada i adormida. Tot tenia el mateix color gris i uniforme. Què li calia per sortir-ne? Només un pas rere l'altre, però on aniria? Què hi trobaria a fora? Li agradava prou el món per fer l'esforç de sortir-ne? La resposta sempre era no. I es mantenia en la fosca, en la profunditat, dins del seu món inexistent i utòpic.
Fins que un dia, va recordar que en aquell món d'allà a fora, tan dolent per a ella, hi devia haver algú, persones, a qui potser com a ella, tampoc els agradava el món. I no s'amagaven pas... Les havia de buscar... li va costar de despertar-se, però a petites passes, va anar pujant, amunt, amunt... A veure qui trobava... I va fer una passa, i seguia estant dins del pou, i en va fer dues i seguia estant dins del pou, i en va fer tres... i moltes més i encara era allà. Només l'última passa va fer que sortís a fora. Però sense les altres, l'última no hauria pogut ser. Cada pas era la certesa d'un futur millor. L'últim la realitat.
el tronc de l'arbre. ........................................................carme L'Helena, al seu blog, ha contestat: Claustre de llum. L'horitzó amb més amplada, el dels teus ulls. .....................................................................Helena Bonals
Pedres immenses pins i alzines creus i bellesa pel repòs etern.
Mai no he tingut cap rebuig especial pels cementiris. No m'impressionen ni em donen mal rotllo. Aquest és preciós.
Dibuixaré les pedres, que tranquil·les assenyalen un lloc: el teu, desconegut, a qui vetllo per uns instants, mentre reposes, colgat en la terra, o volant encara en records de tanta gent. Mentre, jo colgada també, però de contemplació sóc encara, i visc... entre les roques gegants.