dijous, 19 de desembre de 2013

Pou de glaç - Solsona


Ben al fons d'un pou, li semblava ser. Amb els seus passadissos que feien ziga-zagues, perquè fos més difícil que s'hi  filtrés la calor o que en fugis el fred. I ella era allà atrapada en aquest pou de glaç. Era bonic el lloc i ben treballat i era  ben cert  que ja no hi havia glaç, des de temps  immemorials,  però la  fugida  se li feia  igualment  difícil.

I havia de sortir, si és que ningú no l'havia tancada ni ningú  li impedia la sortida, però ella era allà... entre enfadada, conformada i adormida. Tot  tenia el mateix color gris i uniforme.  Què li calia  per sortir-ne?

Només un pas rere l'altre, però on aniria? Què hi trobaria a fora? Li agradava prou el món per fer l'esforç de sortir-ne? La resposta sempre era no. I es mantenia en la fosca, en la profunditat,  dins  del seu món inexistent  i utòpic.








Fins que un dia, va recordar que en aquell món d'allà  a fora,  tan dolent per a ella, hi devia  haver  algú, persones, a qui potser com a ella, tampoc els agradava el món. I no s'amagaven pas...

Les havia de buscar...  li va costar de despertar-se, però a petites passes, va anar pujant, amunt, amunt...  A veure qui  trobava...

I va fer  una passa,  i seguia  estant  dins del pou,  i en va fer  dues  i seguia  estant  dins  del pou,  i en va  fer tres... i moltes més  i encara  era  allà. Només l'última  passa va fer que sortís a fora. Però sense les altres, l'última no hauria pogut  ser. 

Cada  pas era la certesa  d'un futur  millor.
L'últim  la  realitat.

21 comentaris:

  1. Que valenta sortir-ne pas a pas i amb tanta voluntat! Hi ha pous molt profunds i glaçats, m'agrada molt la metàfora. Jo no n'hauria sabut sortir si algú que hi ha estat m'hagués ensenyat la sortida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades es necessita molta voluntat, per això que dic al final... que per més que n'hi posi li sembla que no en surt... fins al darrer pas. Voluntat i també confiança. Crec que a ella l'han salvat les dues coses a parts iguals.

      Elimina
  2. Molta gent s'hi troba dins el pou de glaç i malauradament no sempre en poden sortir o no saben .....amb ajuda interior o/i exterior poden sortir-ne com en el teu bell i profund relat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que poden, però a vegades no saben com... :)

      Elimina
  3. I quan va trobar-se car a cara amb la realitat, va veure que amb un mica d'esforç li podia plantar cara i tirar endavant, i per fi, va ser una mica feliç...
    Petonets Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest final sí que és un final feliç... m'agraden els finals feliços, tant de bo ho fossin tots.
      Petonets, M Roser!

      Elimina
  4. Doncs tan de bo no li calgui tornar-hi, pq encara que el pou pugui ser bonic a fora segur que pot trobar algú que li faci la vida més portadore...

    Petonets Carme

    ResponElimina
    Respostes
    1. Algú trobarà, no? :D hi ha tanta gent al món!!! I de tota mena...

      Elimina
  5. Doncs a eixir-ne! Sí i sí. Ah!, no, que a mi no em pregunten.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A eixir-ne... ja m'agradaria preguntar-te, també a tu, Jp!!! :D

      Elimina
  6. Aquest escrit (amb unes fotos molt xules) podria estar en algun altre blog dels teus. Una bona lliçó aquesta que explica. És difícil saber com sortir d'un pou fins que no tenim la determinació de fer-ho, i també hem de ser conscients que quan per fi tenim força, no serà un camí fàcil. Però certament, per acabar fent la darrera passa que ens fa canviar s'han hagut de fer abans totes les altres. Miraré de no oblidar-ho, ho podria convertir en un dels meus mantres, que mai se sap quan farà falta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara, no sé com explicar-te el que m'ha passat pel cap i pel cor, amb això d'algun altre blog dels meus... un somriure de complicitat inesperat, potser ho explicaria una mica. Gràcies, XeXu!

      He conegut tanta gent dins de pous de diferents menes, i de diferents fondàries, que no puc evitar de recordar sempre que les primeres passes sembla que no donin fruit, però en donen...

      Una abraçada...

      Elimina
  7. Tot està allà fora, amb aquesta base només ens queda sortir. Sigui on sigui que ens haguem ficat, per fred i fosc que ho veiem, hem de sortir perquè dins la foscor no hi ha color.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hem de sortir sempre... després ja ens pensarem què farem allà dalt, però primer sortir... sortir ala llum i als colors.

      Elimina
  8. A la meva feina,moltes dones amb les que parlo em diuen que estan en un pou.Algunes pensen que mai trobaran la sortida.
    Quan parlo amb elles els hi explico que des de fora, es veu una obertura, a vegades tan petita que es podria arribar a pensar que el seu cos malmès no trobarà espai per passar-hi.
    Però jo els hi dic que des de fora es veu que hi és i que cada pas que fan compta i que un dia, de cop i volta, quan els sembli que ja han caminat massa i segueixen a dins, s'adonaran de quan llarg i important és el trajecte que ja han fet i llavors sabran que amb un pas més, l'últim, seran fora.
    Preciosa la teva història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A la meva, també em passa. Potser la diferència és que a la teva feina els pous són cavats per altres persones i en la meva, (algun cop també) però sovint són pous propis, personals i intransferibles...

      És tan real la meva història!!! Ben bé així i cal no oblidar mai la importància de cada pas... en les persones i en els països tampoc.

      Gràcies, Mònica!!!

      Elimina
  9. Una gran elecció i lliçó, tot alhora.
    Tot i que no ens agradi aquest món, sempre podem trobar algú que ens ensenyi a no amagar-nos.
    Gràcies, Carme!

    Molt boniques les fotos d'aquest pou, no m'estranya que li costés sortir-ne.
    Aferradetes, moltes i més. :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si trobem algú q ue ens acompanyi ja és molt!!!

      El pou és preciós i potser no mereixia una història trista. Em va encantar aquesta visita.

      Aferradetes, més, encara. ;)

      Elimina
  10. potser també t'agradaria visitar algun dia aixó.
    http://turismealfes.wordpress.com/author/turismealfes/

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari