divendres, 26 d’abril de 2013

Moleskine gegant - 18 - Una vella porta tancada

D'una  foto  del  Barbollaire

Per  més  temps  que  una porta  estigui tancada

mai  no es  perd  la  possibilitat  d'obrir-la de nou.

Una porta  tancada,  com un silenci,  com una  absència  o com una espera, com una lluita, com un mur.

Obrirem totes  les  portes
per  sortir  i entrar en llibertat

I se  sentiran  paraules  i presències  i  acompliments.

I compartirem les  flors
que  hem collit  mentre  esperàvem.

Violes  i crisantems,  blauets  i miosotis,  per  no oblidar-nos.




46 comentaris:

  1. La primera frase m'ha deixat pensant i l'he llegit un cop rere un altre. No sé si totes les portes poden tornar-se a obrir, o si és una esperança que sempre podem tenir. Ja sabem que la vida dóna moltes voltes, però realment hem d'estar pendents de si s'obre la porta? Quant temps hem d'esperar a que es torni a obrir? I si la frase no és certa?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Poder, poder... poden, (com a portes físiques, vull dir, aprofitant la metàfora). Una altra cosa és que haguem d'estar pendents de si s'obren o no. Que jo crec que no necessàriament. Seguint amb la metàfora... Si obrir la porta depèn de nosaltres, perquè tenim la clau, és una cosa, si no depèn de nosaltres perquè no tenim la clau, aleshores no hem d'estar pendents en absolut, però a vegades saber que que pot obrir algun dia, ens dóna una altra visió de les coses. No tant una esperança, com una cosa que esperes i desesperes, sinó com una possibilitat, com un "què pasaria si..." No cal esperar que es torni a obrir, podem fer moltes coses mentrestant. Perquè esperar, no em sembla gens pràctic... no, no és esperar el que ens convé de fer... només deixar-ho fora del nostre control i saber-ne la possibilitat. És com una alliberament més que un lligam.

      Tu m'has fet pensar a mi amb la teva darrera pregunta... quantes frases hi ha que utilitzem, que diem, que escoltem, que creiem fins i tot i que no són certes? Tot de cop m'ha semblat que n'hi havia moltes. Però aquesta darrera frase tampoc sé si és certa. Ni la meva tampoc, o només amb les portes físiques. Ni que sigui forçant-les, les obrim si convé.

      Elimina
  2. La possibilitat i la esperança que s'obri de nou quan un/a ho desitja així...esperar recollint flors em sembla una bona opció.

    Que tinguis un molt bon dia, preciosa!
    Aferradetes ben fortes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només la possibilitat, ni tant sols l'esperança... saber què faríem nosaltres si s'obrís de nou... i mentrestant dedicar-nos a les coses boniques...

      Molt bon dia, bonica
      Aferradetes

      Elimina
  3. "Obrirem totes les portes per sortir i entrar en llibertat", m'agrada molt, Carme!

    Les portes obertes conviden a entrar i les tancades poden ser suggerents o fer-nos por (depèn de cadascú) perquè no sabem que hi ha al darrere, encara que les haguem obert fa molt de temps. Per això penso que obrir-les sempre és un descobriment i val la pena, encara que no ens portin aparentment enlloc.

    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les obrirem, doncs, tantes com podrem, Sílvia! Una abraçada.

      Elimina
  4. En el fons del fons ho sabem, que hi ha una porta, però en la superfície ho oblidem. M'agrada moltíssim l'entrada d'avui, tant si es refereix a un mateix com a Catalunya. A mi m'ha passat això que dius, en dos elements de la meva vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les metàfores tenen això, que donen llibertat d'interpretacions. Tens raó, a vegades oblidem que hi ha una porta. És tant bonic, que puguem identificar-nos en les coses que escrivim, els uns amb els altres. És una comunicació especial. Gràcies

      Elimina
  5. Bon dia carme,

    Torno a poder escriure en el teu blog després d'uns dies dificils i amb poc temps. I torno a poder llegir-te i de nou, com sempre, és un plaer.

    Caminant per la vall de sant daniel trobo masos on han canviat la porta i les finestres baixes per murs de rajols.
    M'entristeixen les portes substituides per murs que no deixen passar. Els murs són massa contundents.

    Les portes obertes o tancades ens fan saber que hi ha un lloc on accedir. Entrem si es oberta per a nosaltres!!! i si es tancada confiem que per algu altre hi haurà una clau.
    I pels murs, si cal, cop de mall.

    Al cap i a la fi tot depèn de l'interès en el que hi ha dins i en l'entretingut que pot ser a vegades estàr fora collint flors o asaborint el que ens ofereix la vida mentre no entrem.

    Impressionant el teu primer comentari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són ben tristes les portes tapiades, desgraciadament se'n veuen força... millor les que es puguin obrir, però, com dius, si cal el mall... i ens interessa prou el que hi ha a l'altre costat (sigui dins o fora) doncs endavant amb el mall!

      Gràcies per ser-hi, bonica!

      Elimina
  6. Tant de bo sempre tinguéssim una segona oportunitat de poder tornar a obrir portes que se'ns han tancat... o fins i tot que nosaltres hem tancat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tant de bo, però que no sigui sempre, que és evident que no és sempre, no vol dir tampoc que no pugui ser mai...

      Elimina
  7. m'ha agradat veure el banc de pedra que has dibuixat, jo en tenia un a casa, quan vivia amb els pares, però quan van fer els carrers nous els van treure tots.
    La nostra porta sempre estava oberta i cada tarda les veïnes cosidores s'asseien a l'entrada a compartir tertúlia. Ara això ja no passa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara, es fa molt poca tertúlia! Quina llàstima. Cosir sola o cosir acompanyada, són dues activitats ben diferents, encara que no ho sembli.

      Elimina
    2. Ep! Qui diu que ja no es cus acompanyat/da? Jo de tant en tant m'ajunto amb unes blogueres a cosir! Tot són ganes de fer-ho :)
      Petooons

      Elimina
    3. Miquel, tens cops amagats, tu!!! Així que cosint amb unes blogueres? :D

      Que bé, no? Jo no sóc molt bona cosidora, però m'agradaria prou!

      Elimina
    4. He he he... Jo estic aprenent a cosir, a fer ganxet...
      Però el millor és la tertúlia, el te, les pastes.. ;o)

      Elimina
    5. De cosir no en sé gaire, de fer ganxet en sé una micona més...

      Ah! però de pastes i pastetes... això se'm dóna bé, eh? :)

      Elimina
  8. Porta tancada: talment com els somnis, el que podría ser, l'avantsala del tot o del res. Porta oberta, la realitat despullada d'atifici, pura i dura o deliciosa i complaent. Ara faltaría saber què preferim, si els somnis o la realitat, o si va a estones...
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que va a estones, Galionar. Al menys pel que fa a mi... però el que si sé segur és que els somnis només se'm fan en tot el seu esplendor quan hi ha aquesta "possibilitat", no cal l'esperança, però si la possibilitat. Quan una cosa es fa impossible, els somnis es fan molt estantissos... o potser es fonen i tot.

      Una abraçada, bonica!

      Elimina
  9. Una porta oberta ens assegura la llibertat d'entrar i sortir, i de compartir vivències amb els passavolants que entrin i surtin...
    Una porta tancada la podrem obrir , o no, ves a saber, però el dubte, ens fa mantenir l'esperança i si finalment ho aconseguim, quin goig...
    M'agraden aquestes cases antigues, de parets gruixudes, que protegeixen del fred i de la calor. i els bancs de pedra, per seure a prendre la fresca o fer-la petat...
    Petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són maques les cases antigues i les portes velles també m'agraden...

      Bona nit, M Roser!

      Elimina
  10. Una porta que no es pot obrir deixa de ser porta. Les portes són per obrir i tancar, per entrar i sortir. Per traspassar-les.
    S'ha de buscar la clau o la manera d'obrir les portes que empresonen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així mateix, una porta, perquè sigui porta, s'ha de poder obrir i tancar... :) Gràcies, guapa!

      Elimina
  11. Que es torne a obrir o no és cosa de l'atzar però esperar tampoc no em sembla adequat perquè la no espera ens dóna independència i ens obri al món.
    Supose que no et sabrà greu si et dic que en veure l'actualització del teu blog amb la imatge pintada però petita, tal com es veuen en la columna de les actualitzacions dels blogs, a primera vista m'havia semblat un flascó de perfum, o quelcom de semblant :):)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben bé així: la no espera ens dóna independència!

      No em sap gens de greu, Noves Flors, i fins i tot, ara que ho dius, també m'ho sembla a mi!!!

      Elimina
  12. I mira... si les portes no s'obren.... passarem per la finestra!

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'això se'n diu una nova aportació, interessant i creativa... :) Molt bé, xiqueta!

      Elimina
  13. A mi m'ha passat com al Xexu. He llegit i rellegit la primera frase.
    Estic d'acord amb tu. No cal esperar que les portes tancades s'obrin. Només cal saber que hi ha la possibilitat de que es puguin tornar a obrir. És un quedar-se tranquil per seguir endavant, obrint altres portes i saber que si no trobem el que volem o necessitem en aquest camí, podrem tornar a la porta tancada per començar un camí nou.
    Ai!
    No sé si m'explico he he ;o)
    petó, guapa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Trobo que sí, que t'expliques molt bé...

      Petonassos, miquel!

      Elimina
  14. les portes han de ser el màxim de flexibles en la seva obertura, no s'ha de resistir mai a deixar entrar qui realment vol ser dins ni retenir el qui vol sortir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bo seria que totes fossin com dius... :) m'agrada la teva visió.

      Elimina
  15. El temps esborra les portes que no s'obren mai
    i jo a vegades no sé
    si sóc a dins o sóc a fora ...

    Bona nit Carme:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. La teva frase és genial, Pere. La posaria de capçalera al meu blog en un lloc destacat... de veritat. Però al mateix temps també em fa rumiar tant o més que la meva... crec que cap de les dues és certa del tot. O a la vegada totes dues ho són, com una meravellosa paradoxa, de les que a vegades m'agraden a mi.

      Doncs millor fora o dins? Segur que fora d'un munt de coses i dins d'un altre munt de més coses... aix! quins embolics de portes... :)

      Bon dia i bon dissabte, Pere!

      Elimina
  16. Carme, el teu preciós escrit... collir flors mentres esperem... que bonic!

    Però, aquesta vegada, he de dir que hi ha portes que no solsament no s'haurien d'obrir mai més, sinó que a més, les tapiaria!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que estiguin obertes no vol pas dir que hi haguem d'entrar... sempre hauríem de poder triar.

      Gràcies, Judit!

      Elimina
  17. Pot ser que el corrent d'aire les tanqui de nou: hi ha secrets que no volen ser descoberts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Obrir i tancar, la funció principal d'una porta, que per això són!

      Elimina
  18. Mas amb la prima se van dubrir las pòrtas? No?

    ResponElimina
  19. Si més no, badar-la. Que hi apunti el dia.

    ResponElimina
  20. bravo Carme! per dir diria que per obrir una porta, abans necessàriament ha d'estar tancada no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, sí, Elfree, ben bé així, oi? :D

      Elimina
  21. Sempre i quan, la possibilitat d'obrir-la depengui de nosaltres, no? Si nosaltres no podem fer-ho, millor no intentar ni collir flors mentre arriba el moment, potser se'ns assecarien.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser em repetiria... crec que la paraula esperar del meu text, no està ben trobada, potser miraré de canviar-la, a veure si em ve alguna bona idea.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari