Crec que molts hi podríem estar d'acord, però encara no sé si això és suficient. Adequar la nostra teoria amb la nostra actuació és un primer pas, però cal observar els resultats de les nostres accions i saber si són positius o són negatius i potser no només per a nosaltres, sinó també pels que ens envolten.
Parla del pricipi matemàtic d'incomplitud (incompletude, en francès) segons el qual (a veure si ho explico bé) cap sistema pot des de dins explicar-se o demostar-se del tot a ell mateix.
Per això si som de bona fe, sempre hauríem de fugir de la veritat absoluta.
L'ètica, per força ha de ser alguna cosa més que l'adequació entre la nostra teoria i la pràctica, cal que aquesta no faci mal a ningú i cal que sigui justa, que ens posi en un pla d'igualtat del que actua i el que rep i sobretot que compleixi allò tan antic de que "el que no vulguis per a tu no vulguis per ningú" o " no facis als altres allò que no voldries que et fessin a tu". O fins i tot "no pensis dels altres allò que no voldries que pensessin de tu".












