Dins la ciutat
dels sorolls esbullats,
com un vigia,
la torre treu el cap,
espiant les veïnes.
* * *
El dia és gris
dins la ciutat m'amago.
Un tros de mar
petit i afetxegat
em dóna una escapada.
Més aportacions:
Pels carrers de la ciutat
hi havia cotxes esverats,
hi havia gats atropellats
i un vol de coloms
lluitant pels bocinets de pa
que els dóna la padrina
cada matí de tardor.
Cèlia
La torre sorda vigila.
No la sento. No em sent.
La ciutat, sorollosa no em sent.
L'escolto i no l'entenc. David
Un mar que ara ja acull amb fredor.
ResponEliminaPels carrers de la ciutat
ResponEliminahi havia cotxes esverats,
hi havia gats atropellats
i un vol de coloms
lluitant pels bocinets de pa
que els dona la padrina
cada matí de tardor.
Com m'agradaria saber escriure coses tan boniques... :-)
ResponEliminaAl meu poble no hi ha torres. Les veïnes tenen prou en espiar-se rere les persianes...
ResponEliminaStriper, pel que fa a mi, ja no em penso banyar més... i això que m'agrada la platja en aques temps. Però per passejar o seure a badar.
ResponEliminaCèlia, retratant la ciutat amb paraules. Te'l pujo!
Rita, au va! si tu escrius molt millor que jo!
A la ciutat la gent passa de tot i per això les torres agafen el relleu d'espiar.
Jo tampoc no em penso banyar més, i mira que m'agrada... sou capaços de veure la poesia a tot arreu, fins i tot a una ciutat grisa i indiferent. És clar que sí!
ResponEliminaLaura, mira, em va a rauxes.
ResponEliminaLa torre sorda vigila.
ResponEliminaNo la sento. No em sent.
La ciutat, sorollosa no em sent.
L'escolto i no l'entenc.
Encara que sigui un port una mica endarrerit, també hi poso el teu poema.
ResponElimina