 |
Bartolomé Esteban Murillo,
Nens menjant raïm i meló, 1650
|
- Com més us bellugueu més trigaré a acabar el quadre.
- Ens has enganyat! El raïm que ens has donat per fer-nos venir fins aquí, sí que era bo, però no n'hi havia ni per començar.
- No, no us enganyo, jo us he dit que us donaria raïm i meló de veritat i us el donaré, quan acabi el quadre. Si aquestes fruites no fossin de cera, ja fa estona que us els hauríeu cruspit i adéu quadre!!!
- I em fa mal la llengua de fer veure que tinc alguna cosa a la boca...
- Coi de vailets, no paren de protestar!!! Així no es pot pintar, home!!! Encara haurien d'estar agraïts, els immortalitzaré en aquest quadre...
- Mira, mira, jo que faria si fos de veritat el raïm...
- Així, així, no et moguis! Nooooo! Quiets, ja d'una vegada...
M'encanten els dibuixos de Murillo...Fa unes carones tan dolces!
ResponSuprimeixUns nenes encantadors per fer de models, ideals per fer perdre la paciència al més Sant...I és que no paren de moure's i, fins i tot, sembla que es volen cruspir el raïm de cera, devien tenir més gana que son...
Ara dirien que són iper-actius!
Petonets de bona nit, Carme.
La gana els feia córrer, pobrets!!!
SuprimeixPetonets, M Roser!
Bon relat, Carme! Una abraçada!
ResponSuprimeixGràcies, kweilan, una abraçada.
SuprimeixI és que la "intrahistoria" dels quadres és de vegades molt sucosa... :)
ResponSuprimeixBesets Carme.
:DDD Besets, Ximo!!!
SuprimeixPobre, Murillo! Mèrit doble. I santa paciència!
ResponSuprimeix:D pobres nens, amb la gana que tenen!!!
SuprimeixA aquesta edat, costa que s'estiguin quiets. :-))
ResponSuprimeixUn diàleg ben divertit, Carme. Molt bon relat!!
I si tenen gana, encara més..
SuprimeixUn relat irònic ple de realisme i ficció.
ResponSuprimeixGràcies, Montse!!!
SuprimeixObservar el detall en una pintura és un diàleg amb la ment de l'autor. Però el meló que té el nen a la boca no és pas de cera... Sort que el pintor va llest i acabarà el quadre abans que el nano es cruspeixi el meló.
ResponSuprimeix:D Em sembla que va per llarg, aquest quadre...
SuprimeixHem anat pel camí del diàleg tots dos i amb semblant resultat. M'agrada el teu diàleg!
ResponSuprimeixSí que s'assemblen una mica, una bona casualitat ... gràcies!!!
SuprimeixUna mica vanitós aquest pintor si pensa que els nens li estaran agraïts perquè els immortalitzarà. Com a mínim els hauria de pagar un bon dinar.
ResponSuprimeixM'encanta la última frase que diu el nen del raïm. Bon diàleg
SuprimeixMoltes gràcies, Loreto. M'encanta escriure diàlegs... :)
SuprimeixQuan la fam apreta, la paciència s'acaba ... pobres nins!
ResponSuprimeixMolt bo!!
Bessets, nina :)
Aferradetes múltiples, lluneta!!! :)
SuprimeixOsti! Sort que t'he llegit abans, m'ha vingut al cap el mateix pensament! jajajaja
ResponSuprimeixha,ha, ha... devem tenir transmissió de pensament...
SuprimeixÉs dur mantenir-los quiets amb fruita de mentida.
ResponSuprimeixImpossible, no entenc com li va sortir tant bé el quadre... ;)
SuprimeixAi, pobrets! La veritat és que em poso al seu lloc i els entenc, eh? Quan hi ha gana...
ResponSuprimeixVa, xiquets, una mica més, quiets i ja estarà i us donarà fruita de la bona (mmmm se'm fa la boca aigua a mi hehehe)
Pobre mainada! no m'estranyaria que es cruspissin la fruita de cera...
ResponSuprimeixQuan ja gana!
Bon relat, Carme: