Sensacions:
Jo també arrelo, quan sóc dalt del turó.
Com els arbres, com la casa, com l'ermita.
No són pas els peus que m'arrelen,
només el cor.
Dalt del turó, sóc de la terra.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Com et van a arrelar el peus?, si, com diem ací, no pares en torreta.
ResponEliminaJa tens raó, ja...
EliminaCom diria en Carner: "vella rel i fresca saba"
ResponEliminaDéu nos dó,
dalt del turó.
Sembla que, a vegades, en alguns llocs, encara em sento més arrelada a la terra.
EliminaÉs molt original, això que dius. Jo només vull arrelar en la poesia.
ResponEliminaA vegades, no és voler, només, és sentir-ho com inevitable.
EliminaHi ha terres a les que és fàcil que el cor s'arreli.
ResponEliminaI tant! El meu el tinc ben arrelat.
EliminaQuin lloc més bonic per passar-hi aquests dies de festa...Segur que aquí em sentiria tota jo, arrelada a la terra!!!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Segur que sí.
EliminaBon nit. M Roser!
Sempre millor amunt que no a la terra baixa, no?
ResponEliminaAnar amunt sempre em crida... Encara que segons a on no m'hi enfilaria ;)
EliminaHi ha llocs on és fàcil arrelar el cor encara que no el regues.
ResponEliminaSí, a vegades és ben fàcil, Mari!
Elimina