Relats conjunts - Pont de G. Washington, Riu Hudson

Pont de George Washington, Riu Hudson, 1927-1931

Seguint el relat de la Glòria...

Ben mirat, donat el cas, hi havia formes més còmodes de suïcidar-se.

Tornava poc a poc cap a casa, mirant d'esquitllentes el riu. Tot just feia uns breus instants i ja no podia sentir aquella atracció fatal per les aigües. Però com se li havia acudit una idea semblant?  Sort que l'ocell l'havia salvat d'aquell embruix.

Ara, més aviat tornava a sentir aquell doloret estrany i persistent al pit. Sempre havia sospitat que eren símptomes d'infart, però per més cardiòlegs que havia visitat, mai no li havien trobat res al cor. Es girava de nou, cap al riu, amb sensació d'estranyesa i d'irrealitat. Li semblava que la decisió, tan difícil ja estava presa, però encara no entenia gens, com l'havia pres.

Com podia ser que tingués tanta por de morir d'un infart poc probable i en canvi es volgués llançar al riu en plena nit quan no el veuria ningú?  Sempre s'havia considerat un covard. Ho era. Tenia por de tot: que la seva dona, de la qui estava tan enamorat, no l'estimés prou i per això l'havia perduda. Massa permissiu amb els fills per por que no li fessin prou cas i havien sortit uns bandarres. La traïció del soci, de l'amic de l'ànima, no, aquesta no era culpa seva. Segur? es preguntava. I si no havia estat una traïció?  I si era la seva manera tan poruga de veure-ho? I si el seu control excessiu li havia acabat la paciència? Els seus dubtes sempre eren infinits.

Calia tenir tanta por de tot, per acabar-se tirant al riu? Ara tenia temps lliure per endavant.  Aquest temps lliure, que havia augmentat la seva por, per no saber què fer tan sol i tan desprotegit. Doncs s'ho prendria com unes vacances, una ocasió d'or per fer una desconnexió i  un començar de nou.

Primer va investigar, va saber trobar un medicament prou corrent com per no necessitar recepta, que en una dosi elevada era mortal. Va comprar-se la dosi adequada i la va guardar al fons de la bossa de viatge. Ara anava segur. Si no se'n sortia, se suïcidaria, aquest cop, còmodament.

Però primer les seves vacances: llibertat absoluta de fer i desfer, ningú no li privava de fer res, ni l'obligava de cap manera. Muntanya, caminades (i no li feia gens de mal el cor, quin miracle!!!)  i la solitud que sempre l'havia espantat, aquest cop el va salvar. Va visitar valls i rius i llacs i colls i cims, sentint-se per primer cop tranquil i segur.

Al refugi, el noi que el portava li va explicar que buscava algú per ajudar-lo i per a poder fer torns, ja que ell estava molt lligat sense poder-lo deixar mai. Es va oferir a quedar-se i va començar una nova vida, senzilla, amb molt pocs diners, però amb molta pau: tenia casa, tenia feina, tenia un plat a taula. I companyia, sempre estimulant i diferent.

Va posar les seves pastilles al fons d'un calaix, convençut, que elles i l'ocell havien estat les seves salvadores. Saber que podia fer-ho, en qualsevol moment, li havia fet passar les ganes de fer-ho mai.