Pont de George Washington, Riu Hudson, 1927-1931 |
Ben mirat, donat el cas, hi havia formes més còmodes de suïcidar-se.
Tornava poc a poc cap a casa, mirant d'esquitllentes el riu. Tot just feia uns breus instants i ja no podia sentir aquella atracció fatal per les aigües. Però com se li havia acudit una idea semblant? Sort que l'ocell l'havia salvat d'aquell embruix.
Ara, més aviat tornava a sentir aquell doloret estrany i persistent al pit. Sempre havia sospitat que eren símptomes d'infart, però per més cardiòlegs que havia visitat, mai no li havien trobat res al cor. Es girava de nou, cap al riu, amb sensació d'estranyesa i d'irrealitat. Li semblava que la decisió, tan difícil ja estava presa, però encara no entenia gens, com l'havia pres.
Com podia ser que tingués tanta por de morir d'un infart poc probable i en canvi es volgués llançar al riu en plena nit quan no el veuria ningú? Sempre s'havia considerat un covard. Ho era. Tenia por de tot: que la seva dona, de la qui estava tan enamorat, no l'estimés prou i per això l'havia perduda. Massa permissiu amb els fills per por que no li fessin prou cas i havien sortit uns bandarres. La traïció del soci, de l'amic de l'ànima, no, aquesta no era culpa seva. Segur? es preguntava. I si no havia estat una traïció? I si era la seva manera tan poruga de veure-ho? I si el seu control excessiu li havia acabat la paciència? Els seus dubtes sempre eren infinits.
Calia tenir tanta por de tot, per acabar-se tirant al riu? Ara tenia temps lliure per endavant. Aquest temps lliure, que havia augmentat la seva por, per no saber què fer tan sol i tan desprotegit. Doncs s'ho prendria com unes vacances, una ocasió d'or per fer una desconnexió i un començar de nou.
Primer va investigar, va saber trobar un medicament prou corrent com per no necessitar recepta, que en una dosi elevada era mortal. Va comprar-se la dosi adequada i la va guardar al fons de la bossa de viatge. Ara anava segur. Si no se'n sortia, se suïcidaria, aquest cop, còmodament.
Però primer les seves vacances: llibertat absoluta de fer i desfer, ningú no li privava de fer res, ni l'obligava de cap manera. Muntanya, caminades (i no li feia gens de mal el cor, quin miracle!!!) i la solitud que sempre l'havia espantat, aquest cop el va salvar. Va visitar valls i rius i llacs i colls i cims, sentint-se per primer cop tranquil i segur.
Al refugi, el noi que el portava li va explicar que buscava algú per ajudar-lo i per a poder fer torns, ja que ell estava molt lligat sense poder-lo deixar mai. Es va oferir a quedar-se i va començar una nova vida, senzilla, amb molt pocs diners, però amb molta pau: tenia casa, tenia feina, tenia un plat a taula. I companyia, sempre estimulant i diferent.
Va posar les seves pastilles al fons d'un calaix, convençut, que elles i l'ocell havien estat les seves salvadores. Saber que podia fer-ho, en qualsevol moment, li havia fet passar les ganes de fer-ho mai.
Tornava poc a poc cap a casa, mirant d'esquitllentes el riu. Tot just feia uns breus instants i ja no podia sentir aquella atracció fatal per les aigües. Però com se li havia acudit una idea semblant? Sort que l'ocell l'havia salvat d'aquell embruix.
Ara, més aviat tornava a sentir aquell doloret estrany i persistent al pit. Sempre havia sospitat que eren símptomes d'infart, però per més cardiòlegs que havia visitat, mai no li havien trobat res al cor. Es girava de nou, cap al riu, amb sensació d'estranyesa i d'irrealitat. Li semblava que la decisió, tan difícil ja estava presa, però encara no entenia gens, com l'havia pres.
Com podia ser que tingués tanta por de morir d'un infart poc probable i en canvi es volgués llançar al riu en plena nit quan no el veuria ningú? Sempre s'havia considerat un covard. Ho era. Tenia por de tot: que la seva dona, de la qui estava tan enamorat, no l'estimés prou i per això l'havia perduda. Massa permissiu amb els fills per por que no li fessin prou cas i havien sortit uns bandarres. La traïció del soci, de l'amic de l'ànima, no, aquesta no era culpa seva. Segur? es preguntava. I si no havia estat una traïció? I si era la seva manera tan poruga de veure-ho? I si el seu control excessiu li havia acabat la paciència? Els seus dubtes sempre eren infinits.
Calia tenir tanta por de tot, per acabar-se tirant al riu? Ara tenia temps lliure per endavant. Aquest temps lliure, que havia augmentat la seva por, per no saber què fer tan sol i tan desprotegit. Doncs s'ho prendria com unes vacances, una ocasió d'or per fer una desconnexió i un començar de nou.
Primer va investigar, va saber trobar un medicament prou corrent com per no necessitar recepta, que en una dosi elevada era mortal. Va comprar-se la dosi adequada i la va guardar al fons de la bossa de viatge. Ara anava segur. Si no se'n sortia, se suïcidaria, aquest cop, còmodament.
Però primer les seves vacances: llibertat absoluta de fer i desfer, ningú no li privava de fer res, ni l'obligava de cap manera. Muntanya, caminades (i no li feia gens de mal el cor, quin miracle!!!) i la solitud que sempre l'havia espantat, aquest cop el va salvar. Va visitar valls i rius i llacs i colls i cims, sentint-se per primer cop tranquil i segur.
Al refugi, el noi que el portava li va explicar que buscava algú per ajudar-lo i per a poder fer torns, ja que ell estava molt lligat sense poder-lo deixar mai. Es va oferir a quedar-se i va començar una nova vida, senzilla, amb molt pocs diners, però amb molta pau: tenia casa, tenia feina, tenia un plat a taula. I companyia, sempre estimulant i diferent.
Va posar les seves pastilles al fons d'un calaix, convençut, que elles i l'ocell havien estat les seves salvadores. Saber que podia fer-ho, en qualsevol moment, li havia fet passar les ganes de fer-ho mai.
Estava clar que aquest home necessitava un canvi de vida, me n'alegro que l'hagi trobat. :-)
ResponEliminaDràstic i contundent...
EliminaUn salt del pont... al refugi. En va sortir ben parat.
ResponEliminaMolt ben parat.... al principi pintava malament...
EliminaNo t'ho prenguis malament Glòria, la Carme sempre ens arregla els relats que acabaven malament! Hahaha. Ja ha trobat una bona vida al teu protagonista!
ResponEliminaHa, ha, ha, XeXu... hauríeu d'estar contents que millori la vida dels vostres personatges. Éstic segura que la Glòria no s ho prendrà gens malament...
EliminaAmunt! Som-hi, demà vull veure't de nou.
ResponEliminaAra ja té un nou paper a la vida... li funcionarà.
EliminaSegon intent...
ResponEliminaUfff!! M'has fet patir, eh? Fins al darrer moment m'has fet pensar que encara tornaria enrrere i trobaria alguna forma de deixar aquest món.
ResponEliminaSort que no és així!! :-)))
Ja saps que jo... sóc de finals feliços... no me'n sé estar. ;)
EliminaGràcies per la insistencia i els teus intents!
Es clar que no m'ho prenc malament, Carme, al contrari! Per mi és una satisfacció que l'hagis continuat. I m'agrada aquest final tan optimista. Ben mirat a mi també em feia pena deixar-lo ofegar-se al riu...
ResponEliminaAra a veure si arregles el del XeXu, que el seu protagonista ho està passant força malament, pobret.
;-)
Com que els meus solen acabar malament, o solien, la Carme ja me'n va arreglar algun fa temps. Per això ho deia. I no és per prendre-s'ho malament, és clar, a mi també em va fer molta gràcia en el seu moment, i en veure que ara reprenia el teu relat hi vaig pensar.
EliminaGlòria, potser sí que el protagonista d'en XeXu també necessita un gir a la seva vida, pobret! he, he, he...
EliminaXeXu,ja recordo que t'havia continuat algun conte... per acabar-lo bé. ;)
Mira, m'agrada sembrar optimisme... a la meva manera, clar!
:-)
EliminaQue sempre t'acompanyi el geni de l'escriptura, com un camí brillant que et defineixi.
ResponEliminaAgraeixo molt de cor les paraules confortables que m'has escrit.
Una abraçada.
Quin desig més bell, Olga, moltíssimes gràcies, jo també te l'agraeixo de tot cor.
EliminaAbraçades que acompanyinendins.
La natura l'havia de salvar, no hi havia cap dubte, els paisatges tranquil·litzadors de
ResponEliminamuntanyes, valls, llacs, prats florits, cants d'ocells, aire net, el cel blau...Són la millor medicina per a qualsevol ànima turmentada!
Un bonic final, Carme.
Doncs sí, una bona medicina... qui sap si la millor... Gràcies, M Roser!
EliminaCom tot a la vida....amb final feliç és molt millor.
ResponEliminaEncantat de tornar a ser per aquest món, una forta abraçada.
Encantats de veure't per aquí Joan!!! Moltes gràcies!
EliminaEls finals feliços m'agraden molt!!!