Les Rutes del Nou Món - Concert sorpresa.

Una amics ens van engrescar a agafar un abonament per a 4 concerts d'aquesta temporada del Jordi Savall. Per a mi Jordi savall és: La capella Reial, Le concert des Nations i ja m'estava bé. Ens hi vam apuntar sense saber què aniríem a veure, ells van treure els abonaments i ens vam trobar directament a les Drassanes on era el primer concert. Allà vam saber que es deia: Les Rutes del nou món.

Era un recull de cançons dels anys (1550-1750) arranjades de manera que la música que hi havia entre cadascuna d'elles donava una unitat a tot plegat.

Les cançons són el testimoni del mestissatge de cultures, les músiques de la peníssula Iberica i les de les cultures ameríndies.

No tocaven sols, tocaven amb el grup mexicà: Tembembe Ensamble continuo

Música, lletra, dança, instruments tan especials com el que serveix de tamboret a la foto i és que es toca així, asseient-s'hi a sobre. La ballarina (a l'esquerra) d'una sensibilitat i elegància especial. i els músics i cantants magnífics. Lletres divertides, improvitzacions...

No m'esperava gens un concert d'aquesta mena. I la sorpresa va ser molt, molt ben rebuda. Una disfrutada. Surts tan content, és una música que alegra el cor. Els únics vídeos que he trobat són dels uns o dels altres, però cap conjunt. Com que Jordi Savall és prou conegut us posaré un vídeo dels Tembembe, a veure què us semblen. No és la mena de música que vam sentir, però... aquella no l'he trobada... I és una llàstima hi havia alguna cançó que m'encantaria compartir-la. I si trobo alguna cançó, (he trobat "A la vida bona") és cantada per altres...

Personatges itinerants 2009 - Una nova història

Fa dies que vaig posar a la barra lateral l'avís que tornen els Personatges Itinerants.

Per saber com van les coses per allà, aneu al post de Personatges Itinerants, on està explicat.

No podem ser multituds, ja que si no es complicaria massa el funcionament...

Ja som 16, a mi em sembla fantàsticament suficient, però no vull deixar de fer un darrer avís abans que s'acabin els dies, per si algú no ho havia vist abans.

Només us hi podeu apuntar fins el dia 14. A partir del dia 16, començarà la història.

De moment som:
La Cèlia de TRANSPARÈNCIA
En Xexu de Bona nit i tapa't
El veí de Malerudeveure't
En Cesc d' Escrits perduts
En Josep Manel de filant prim
La Laura de Prosopopeia
l'Anton de Rebaixes
Núr de L'habitació dels mals endreços
Vicenç Bon de http://lamaquinadescriure.blogspot.com/
Ararat d' http://envaintpolonia.blogspot.com/
Joan de Bvalls de Lletres
Jordi de El blog d'en Jordi i la Marta. Cròniques de sota el mugró.
Striper d' Striptease D'Histories
Neopoeta del El bar dels Poetes
Sergi d' Un racó del meu petit món


i jo mateixa...


Algú més s'hi vol apuntar?

“Quiet” de Màrius Serra

Quiet és un llibre en el qual Màrius Serra ens parla del seu fill, en Lluís, que va nèixer amb paràlisis cerebral (per dir-ho amb paraules que tothom coneix, que la realitat és molt més complicada de definir) i de les seves experiències i vivències a l’entorn d’aquest fill que té unes necessitats molt especials.

La combinació entre les necessitats expecials d’en Lluís i el ritme de vida que han volgut portar, els membres d’aquesta família, sense deixar de fer les coses que feien abans que en Lluís en formés part, dóna peu a nombroses situacions i anècdotes, algunes molt tendres, altres inquietants, altres tristes, altres reconfortants, totes admirables.

El llibre aconsegueix fer-te sentir molt a prop, d’ells, potser no tant d’en Lluís, que sempre queda com un gran desconegut en la seva simplicitat de reaccions, sinó d’ell, del pare, fins i tot de la mare.

Llegint aquest llibre, els moments viscuts no són de simple lectura sinó que són moments d’experiència vital. Gràcies Màrius per la valentia que suposa compartir aquesta mena de coses.

Vessants gebrats

Anàvem en cotxe, i feia fred a la muntanya, era la tornada a casa. Parlàvem, de coses quotidianes, d'horaris, d'organització del dinar i jo cada cop estava més absent de la conversa i més pendent de l'exterior.

Al cantó de l'obaga, tot el vessant era ben gebrat. Des del més petit bri d'herba fins al la branca més alta de cada arbre. No en podia apartar els ulls. Una bellesa freda que m'escalfava el cor d'una manera ben paradoxal. No és com quan ha nevat, és una altra mena de bellesa. Aquesta era la preciositat del detall. El gruix de gebre uniformement repartit. No m'hagués mogut d'allà, contemplant cada cristall fins que s'hagués fos, però el cotxe avançava sense pietat.

Em vaig quedar pensant amb quines paraules podria consolar-me d'aquesta enyorança. No les vaig trobar. Ho torno a provar.

Ornat de fred,

vessant de bosc que em crides.

Ja enyoro el present.

Trobada virtual entre blocaires invisibles (cliqueu aquí)

La Núria i jo ens hem trobat als blogs i al Facebook i així, hem anat fent una mica de coneixença.

I un dia, a causa de ser la seva blocaire invisible, vaig decidir que l'aniria a veure allà al seu petit país.

Com que som del mateix grup, (sí, sí, virtual) defensor dels taps de suro... li vaig demanar d'anar a veure una fàbrica de taps de suro autèntics i artesanals, i ens van explicar molt bé que només aquests conserven tota la qualitat, l'aroma i el sabor d'un bon vi.

Després ens en vam anar a veure el mar, encara es veuen conseqüències de la llevantada, però vam anar-hi amb la intenció fer una lectura de poemes en veu alta, cadascuna n'havia de triar alguns.

I com que ens trobem a les acaballes de les festes, li vaig llegir uns poemes de Martí Pol, que tinc, en les felicitacions de Nadal que ell feia cada any i crec que no es troben en cap llibre



Nadal 2007 (L'associació Amics de MMP va continuar enviant felicitacions)

I davant del mar, em van semblar apropiats uns trossets de les "Cançons de rem i de vela" de Josep Mª de Sagarra

I uns bocinets de Feliu Formosa, del llibre "Darrere el vidre"

I finalment Joan Margarit "Càlcul d'estructures"

Després s'acostava l'hora de dinar i vam intercanviar receptes.

Jo vaig provar i em vaig endur la seva sopa de carbassa i l'estofat de patates amb calamars i costelles i li vaig passar una recepta que jo vaig inventar fa uns anys, que té dues versions diferents i una altra de les de tota la vida, segur que ja se la sap, aquesta. Les dues del meu blog de cuina (per cert, una mica abandonat).

Primer plat: assortit de pastissos o Pastís de verdures i gambes

Rostit de farcellets de vedella.

Aleshores li explico que fa dies que tinc al cap una cosa: recordar paraules que havia sentit utilitzar molt i que ara utilitzem molt poc, o gairebé gens. Jo he viscut a diferents llocs del nostre país i potser que les meves paraules barregin diferents parlars. A cada sobre hi ha una paraula.













Una foto (virtual també) perquè quedi constància que no m'ho invento:


I després per compensar de tant de rotllo una mica d'alegria, potent, amb la intensitat de Beethoven per començar bé l'any .

Regal doble

Heu vist el canvi de capçalera?

Oi que és preciosa? No m'he pogut aguantar i ho he fet així una mica amb presses...

Regal del meu blocaire invisible, que no havia desaparegut, no! Ja ho veieu.

L'altre part del regal és un poema preciós que compartiré també amb vosaltres.
Però ara ... és que em queden encara coses per fer.

Ara mateix el podeu veure Blogaire invisible

Gràcies, Jordi, m'agrada molt. Una abraçada.

El consol d’Anna Gavalda.

Aquesta novel·la d’Anna Gavalda és més llarga que les altres que jo havia llegit: “Junts i prou” i “L’estimava”. M’ha costat una mica d’enganxar-m’hi, però he insistit. Acostumo a fer-ho, però encara més quan és un autor que ja conec i m’agrada. La insistència ha valgut la pena, m’ho he anat passant millor i millor tal com anava avançant el llibre.

Comença amb la història d’un arquitecte d’èxit, molt enfeinat, amb una família que rep directament les conseqüències d’aquesta manera de viure i es fa una mica avorridot. Fins i tot quan aterra a la seva vida, agitada però plena de rutines, una part del seu passat que no tenia gens ben endreçada, la cosa no millora massa. No s’acaba d’entendre ben bé el què està passant i els capítols del llibre semblen foradats, plens d’elipsis i d’informacions que falten i quan ja començava a acabar la paciència i em disposava a fer-ne via a veure què… L’arquitecte decideix anar a la recerca d’aquest passat i mica en mica es van ordenant les coses en el seu cap i també en el llibre.

I finalment apareix el personatge especial, en el millor sentit de la paraula (Anna Gavalda sempre té personatges especials) i una vida diferent. I aquesta segona meitat del llibre m’ha semblat apassionant, tendra i encisadora. Devorada literalment.

O sigui que si us agrada Anna Gavalda o la voleu descobrir, haureu de tenir paciència, però no us rendiu.

Moment invisible

He trobat un moment,
diferent.

En tinc de tots colors:
de nostàlgics, sempre me'n ve algun,
de brillants, en vénen més dels que em mereixo
d'intensos, en van arribant a la mesura justa
d'alegres, cada dia algun
de feliços, no en deixo escapar cap
de tristos, els aprofito tan bé com puc
d'enyorats, m'hi deixo gronxar que també m'agrada
de càlids, per posar-m'hi ben còmoda
i de freds per poder-me abrigar.

I ara tinc l'invisible,
em sembla un moment poètic,
per omplir-me de misteri,
d'incertesa, d'il·lusió.

Albert Einstein

No podem pretendre que les coses canviin si seguim fent sempre el mateix. la crisi és la més gran benedicció que pot passar a les persones i als països perquè la cirsi porta progressos. la creativitat neix de l'angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi se supera a ell mateix
sense quedar superat.

Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries, violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que no pas les solucions. La veritable crisi é sla crisi de la incompetència. L'inconvenient de les persones i dels països és la mandra de trobar les sortides i les solucions. Sense crisis no hi ha reptes, sense reptes la vida és una rutina, una len ta agonia. Sense crisis no hi ha mèrits.

És en la crisi on surt el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és una carícia. Parlar de crisi és promoure-la i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En lloc d'això treballem dur. Acabem d'una vegada amb l'única crisi amenaçadora que és la traqgèdia de no voler lluoitar per a superar-la.

Albert Einstein (1879 - 1955)

Crida al meu amic invisible

He buscat pels blogs alguna pista que m'indiqui on hauré d'anar a buscar el meu post regal de reis. Però no m'he reconegut enlloc, enlloc.

Ja veig tinc un amic invisible del tot. S'ha amagat tant bé que no el puc trobar.

Potser no el visito?

Com el trobaré?

Eeeeeiiiiiii! Dona'm alguna pista si et plaaaaaauuuuuuuuuuuu!

Tampoc no cal que facis com jo, que ja m'he passat de pistes i ja m'han descobert...

però entre poc i massa, alguna pisteta petitona... no?